LA CRUA REALITAT

Un diumenge al tard tornava a casa i em vaig creuar a la Diagonal amb un parell d'homes ben vestits que arrossegaven una maleta cadascú, buscant un hotel on passar la nit. Vaig suposar que l'endemà tenien un congrés o què se jo. Em vaig fixar en un en concret. El vaig imaginar desfent la maleta, sol, sense ningú amb qui parlar en aquelles hores de la nit. Segurament agafaria una beguda forta de la nevera i s'asseuria a la punta d'aquell llit de matrimoni amb una tristesa infinita. Li hauria anat bé tenir a mà una targeta on posés: Asiáticas sumisas. No se arrepentirá. Llame al 666 237 … Discreción asegurada. Però no la tenia ni s'havia fixat amb mi. Així que es desvestiria, miraria una pel·lícula porno i s'adormiria. (Quan vull puc ser molt sòrdida).

Llavors vaig sentir una veu que em deia: creus que la maionesa que tenim a la nevera s'haurà fet malbé? Em va costar tornar a la realitat.

-Saps una cosa? -Li vaig contestar- T'has fixat amb els dos homes que ens hem creuat? Doncs jo m'estava fent una pel·lícula amb un d'ells i tu m'has fet tornar a la realitat...

-Però ara arribaràs a casa, voldràs maionesa per sopar, i no en tindrem. Si no me n'ocupo jo de la intendència, qui ho farà?

Joan té la virtut de posar-me els peus a terra. S'ha de ser pràctic i punto.

Un dissabte jo havia tingut la idea de cuinar peix per sopar. Seria una sorpresa. En lloc de comprar un parell de llenguados, vaig comprar un quilo de sardines. Aquell dia jo seria la cazadora recolectora. Aprofitant que ell havia anat a escampar la boira, jo soleta vaig netejar les sardines. Les dones del sud ja ho tenim això, igual planxem un ou que fregim una corbata. Quan va entrar al menjador, va ensumar com un gos i va dir: què és aquesta olor tan forta?

-Estic fent sardines al forn...

No us imagineu lo vulnerable que em vaig sentir. Tota jo era una gran sardina amb davantal. Aquella olor s'havia escampat per tota la casa. Ara les cortines de fil feien pudor de sardina, com els meus cabells i les meves mans.

-Qui em voldrà, Joan? Com es pot ser tan poc sexi? Si ara baixés al bar de baix i algú allargués la mà per saludar-me, la meva mà faria olor de peix...

Però les sardines estaven prou bones. La crua realitat és així.

Fa unes setmanes jo em sentia la dona més guapa del món, vestida de vermell, tornant a casa de matinada. Bruc em va rebre mig adormit i despentinat. Em vaig fer un cafè i vaig encendre un cigarret. La casa estava silenciosa, com a mi m'agrada. Pensava en tot el que m'havia passat aquella mateixa nit i el soroll del mànec de la porta del menjador em va fer girar el cap. Joan entrava despentinat i amb la tovallola al coll. Vaig somriure amb tendresa. Els dos homes que tinc a casa m'esperaven, despentinats i amb cara de son. La crua realitat, vaig pensar.

Un dia puc ser una dona sexi i perfumada. D'altres sóc una gran sardina amb davantal. Però de vegades, la crua realitat té el seu puntet.

LA LLUNA D'EN COSMO

Fa uns mesos, no diré quants, vaig decidir amagar el meu cor dins una capsa de llautó, com faig sempre, per no viure. Però com deia aquell, els flocs de neu són perfectes, l'amor no.

En nits de lluna plena, quan la busco amb la mirada a través de la peixera que tinc a casa, els pensaments volen cap a la lluna d'en Cosmo.

I escolto els vals de Musetta.

Decideixo treure el cor de la capsa per mirar si encara està tendre, si batega. Me'l miro i me'l remiro, li faig un massatget per despertar-lo i batega de nou.

Ai, que encara estàs viu, li dic. Guardate la luna! I li ensenyo la lluna d'en Cosmo. Mira que bonica, cor meu, desperta. En nits com aquesta, els gossos udolen. Ploren, es lamenten pels dies no viscuts, li explico. Vols fer tu el mateix?

Qualsevol nit nevarà. Farà fred però una mirada càlida t'esperarà i et donarà les gràcies pel vestit vermell que t'has comprat per anar a l'òpera. I et dirà allò dels flocs de neu perfectes. L'amor no, li contestaràs. Qui diu que l'amor és perfecte? T'allargarà la mà... L'hauràs d'agafar, deixar la raó de banda i trauràs el cor de la capsa per no haver de lamentar mai més els dies no viscuts. Deixaré la timidesa a casa, el miraré als ulls confiada. Amb l'autoestima alta, perquè tinc un vestit nou, unes sabates de taló i La Bohème m'espera. I sabràs que és ell perquè coneixerà la música que t'agrada i et fa sentir vulnerable.

Potser tornaràs a casa de matinada amb l'abric descordat i això que farà fred. T'ha fet sentir la dona més guapa del món, sense ser-ho del tot.

Miraràs com surt el sol i recordaràs que les dues persones més guapes de la família, les que tenien els ulls clars, dormen en una capseta i potser tenen fred. I donaràs les gràcies al cel per la neu perfecta, pel cor escalfat, per estar viva. I somriuràs perquè la lluna d'en Cosmo t'ha afectat. Has deixat la raó a casa dins una capsa i has alliberat el cor. És el que volia, eh? 

EL PACTE

Ella i jo havíem arribat a un pacte. Va ser una setmana abans que marxés. Jo tenia una cosa que ella volia. Lo que jo tenia, jo ja no ho volia. La meva proposta va ser acceptada.

-Per on hauríem de començar?

Va tardar uns minuts abans de respondre.

-T'hauràs de tallar els cabells. Començarem per l'aspecte físic. Recorda que les dues tenim la genètica en comú. Tampoc serà tan difícil.

Alliberar-me dels cabells no em suposaria cap esforç. De fet, ja ho havia pensat.

-I els ulls? Tu els tens blaus...

-El color no és important. Podré mirar a través d'ells, això és el que compta.

-He pensat que hauré d'aprendre a nadar com tu.

-Això és el que més m'agrada de la teva proposta. Tornar a sentir l'aigua. Ahir em va passar una cosa molt curiosa...

-Què?

-Va ploure.

-Ahir? No ho recordo...

-No, vaig sentir la pluja... Com t'ho diria... Em queia a sobre i no plovia. Crec que això vol dir que em queda poc.

Se'm va escapar una llàgrima. Ara no, ara no... Que no et vegi plorar.

-Obre l'armari. Tenim la mateixa talla, potser ara estàs més prima, però ets modista i ja t'ho arreglaràs. Busca el bikini blau, és el que més m'agrada.

Em vaig posar els sostens per damunt la roba i omplia les copes.

-És xulíssim! M'anirà bé.

-Tria el que més t'agradi. Hi ha un munt de jerseis a ratlles.

Ella sabia que són la meva debilitat, les ratlles. Em recorden el mar i les dones franceses. Vaig anar agafant amb recança la roba que m'agradava. Això em feia sentir malament, molt malament.

Quan ens vam tornar a veure jo ja duia els cabells curts.

-Estàs guapíssima!

-Saps una cosa? Amb el cabell curt, els homes em miren més...

Va somriure.

-Tot s'ho diu ella...

-Si no m'animo jo, qui ho farà?

-Em pots fer un favor? Posa't el vestit blau d'estampat japonès que em vas fer.

Quan em vaig mirar a l'espill, amb el cabell curt, els llavis pintats i el vestit japonès cordat al coll i sense esquena, era ella.

-Aquest vestit em recorda les nits d'estiu que ja no viuré.

Fa cinc mesos que vas morir. Duc el teu cabell, però ara una mica més llarg. Em poso la teva roba, les sabates, i escolto la teva música. Quan cuso, penso en tu. Quan dibuixo, penso en tu. T'agradaria tot el que estic fent, tot i que sé que m'he d'esforçar més. Però què t'he de contar a tu? Si els meus ulls, ja són els teus. I el meu cos també. Tornes a tenir vida, la meva.

EL SENYOR BENITO

Igual feia vint anys, o més, que no entrava a una aula. Dijous passat ho vaig fer. Dues hores abans havia triat la roba que em posaria el primer dia de classe. Normalment em vesteixo de negre, per donar una imatge de dona dura i inaccessible. Com per crear distància. Demà, el meu segon dia de classe, aniré vestida de Picasso, com diu Joan quan em vesteixo de ratlles.

No he dit que entro a classe com alumna, no de profe. M'he de preparar bé si vull encarar bé la segona etapa de la meva vida. Als quaranta-vuit anys començo de nou...

Si Déu vol i el cap i les mans m'ho permeten, seré il·lustradora.

El profe és un seductor. Sedueix amb la rialla, amb la mirada, amb la gesticulació. El seu físic li dóna ales. Suposo que ell ho sap i ho utilitza. Però és una seducció neta, gens manipuladora. Som 22 alumnes, 20 dones de totes les edats (per què al món som majoria?) i dos homes joves.

Si abans, de joveneta, hagués buscat un lloc per asseure'm a l'última fila, per passar desapercebuda, ara vaig buscar un lloc ben a prop de la pissarra. Així que a ell, a “ell”, el tenia al davant mateix. “Ell” duia una llista amb el nom de l'alumnat que dijous passat va començar el curs d'Àlbum Il·lustrat. Cada cop que digués en veu alta el nom d'algú, aquest hauria de parlar d'ell mateix. Quina era la seva formació, què feia, si havia publicat, etc...

Per a una persona tímida això és una putada i de les grosses. Déu, què diré? Quan vaig sentir: María José o Maria Josep? Aquesta sóc jo, ara vaig...

-Hola, vaig estudiar disseny de moda però he treballat bàsicament de modista. Escric, dibuixo i tinc tres contes publicats: Un com a coautora d'un conte, un altre escrit i il·lustrat per mi i un últim com a il·lustradora.

Ja ho havia soltat i entre “ell” i ja existia una certa complicitat. De fet va ser ell qui m'havia signat el document que necessitava per assistir a classe. Amb una entrevista i els meus dibuixos havia passat la prova amb èxit.

La resta d'alumnes va fer el mateix que havia fet jo. I, en sentir-los, em vaig adonar que jo, una modista de 48 anys, era l'única de la classe que havia publicat... Ara jo també tenia ales.

“Ell” parlava i parlava. Els meus ulls el seguien i el meu cap ja volava. De sobte vaig sentir:

-Ara us parlaré del senyor Benito. Ahir la nit i per culpa del seu fill, el senyor Benito i la seva dona van discutir. Van dormir junts, com sempre, i l'endemà, quan el senyor Benito va obrir els ulls, la part dreta del llit comú estava buida. Ella no li havia preparat l'esmorzar. Això el va enrabiar. Com s'atrevia a fer-li això? A ell! El senyor Benito va treure el cap per la finestra i allà, al bar de davant de casa, estava ella. Reia i reia, mentre prenia un cafè. I qui provocava les rialles de la seva dona, era un cambrer jove i atent.

Vaig tardar uns segons a reaccionar. Qui és el senyor Benito ara?

-Us demanaré un exercici: Heu de dibuixar el senyor Benito mirant per la finestra.

Buff...

Però vaig agafar llapis i paper i vaig dibuixar un senyor Benito pensant en Joan. Mirava per la finestra, fumava un cigarret, com tantes vegades l'he vist, i s'havia preparat un cafè. Vaig dibuixar un gat en lloc del Bruc.

Dues hores després tornava a casa, pensant en aquell matí tan agradable. El pis estava buit, ni rastre del senyor Benito ni del Bruc. On són? I el dinar? No està la taula parada! Vaig pujar al terrat i allà estaven els dos hòmens de la casa. El senyor Benito mirava de descongelar un tuper amb mandonguilles al sol. Bruc m'ignorava. Allà on anava el senyor Benito anava ell. La mama, per a ell, havia deixat d'existir. Com s'atrevia a deixar-nos sols i desemparats, sense el cafè fet ni la meva lleteta al bol?

Demà torno a classe. “Ell” estarà allí i riuré i riuré. Però, per si de cas, he deixat el dinar fet, por si las moscas...

CABELLS CURTS

 

“-T'has tallat els cabells...

-Sí, em molestaven...

-Ja ho diuen: Una dona que es talla els cabells, en tres mesos canvia de vida.”

De la pel·lícula Cocó Chanel.

Fa una mica més de tres mesos que vaig decidir tallar-me'ls jo. Em tenien esclavitzada. Retallar el serrell cada dues setmanes, la planxa per allisar-los, els retocs... Ni un cabell fora de lloc, tots havien d'estar ben arrenglerats.

La tallada va ser gradual. Fins que vaig decidir que havia de ser més radical. No vaig dir allò de “córteme el pelo, al cero”, però quasi. La perruquera, pobra, tremolava. Li vaig donar les gràcies, amb les seves estisores m'havia alliberat. Les orelles descobertes. Ara era tota ulls i boca. I m'agradava.

Les reaccions van ser diverses. Des d'un sincer: “sembles un xic” de ma neboda Cinta a un: “Ai, filla, em penso que t'has trastocat!” de ma mare. Què hauria dit lo papa? Crec que li hagués agradat.

Quan li vaig preguntar què li semblava a ma germana B, em va mirar i va dir: Estàs molt guapa! 

Hi havia que abaixava la mirada per no demostrar el seu descontentament. No m'importava. Hi ha qui pensa que els cabells llargs d'una dona són una arma valuosa per captivar els homes. Ai, no sé...

Ara puc ser Audrey Hepburn a Vacaciones en Roma. O Jean Seberg a Al final de la escapada. O una supervivent d'un camp de concentració. O una dona després d'un tractament de quimioteràpia, com ella.

Cinta, ja no puc ser Rapunzel ni Blancaneus. T'han dit que les princeses han de tenir els cabells llargs. Però elles també es tiren pets, recorda-ho. Un dia t'explicaré, quan seràs més gran, quí són les amazones. Per tirar l'arc amb precisió es tallaven un pit. Quan seràs més gran potser ho entendràs. També podria ser que mai ho necessites saber, Rapunzel. Mentrestant seré una Blancaneus de cabells curts i foscos.

Han passat tres mesos i la meva vida hauria d'haver canviat. Realment ho vull?

ÀNGELS

Perdona'm, allibera la meva ànima,
deixa'm estar ben cert que ningú més
no tornarà a plorar per causa meva.
Perdona'm. Vull només cerciorar-me
que el comiat trancorre en pau, que dormen
sense cautela aquells a qui he estimat,
que no afegesc més aflicció al mal
que de fa massa temps ja tots coneixem.
Perdona'm, àngel. I ara vine, baixa.
Amb gust m'abandonaré al teu amor, 
però sisplau, permet que allò que em queda
d'esperit pugui finalment conèixer
la calma fins avui sols intuïda.
Sebastià Alzamora

Vas trobar fa temps aquest poema que t'ha acompanyat el dia tel teu funeral. La teva germana gran te'l va llegir.
Tots busquem la pau de l'ànima, l'amor que tu has tingut, la teva vida plena. Pensa també en mi, germana, allibera'm. Prega per mi perquè també jo necessito la calma. Busca'm un amor com el teu i jo l'acceptaré.
Ajuda'm, papallona.
Vola alt, però no tant com per deixar-me sola, així em sento.

LOVING YOU

Aquest estiu tindrem una cançó, tu i jo, que et posaré quan estarem soles a la cuina. Estàs preparada? Escolta...Sé que t'agradarà. Posarem el volum ben alt i omplirem el carrer amb els sons dels moixonets. Els veïns sabran que he arribat perquè voran el meu cotxe aparcat. I perquè poso la música que ens agrada ben forta. Em treuré el davantal i t'agafaré de les mans. Balles? Segurament és per això que m'estimes i no vols que ningú més et cuide. He de ser jo. De reüll vigilaré que no se'm creme el sofregit dels macarrons.

Què farem amb el Manu? El nen ros d'ulls blaus que ens mirarà assegut a la seva cadireta. Haurem de compartir el nostre amor amb ell, Cinta. Compartirem amb ell la nostra cançó de l'estiu. Estimar-te és fàcil. La vida serà fàcil entre macarrons i farinetes.

Un dia em preguntaràs si algun cop vaig compartir aquesta cançó amb algú. I llavors recordaré aquella tarde en què la vaig escoltar, abans d'anar a un jardí plé de roses, i com vaig buscar entre tants rosers plens d'espines un que dugués el meu nom, Emily. I que el vaig trobar... Al meu cap algú amb veu d'àngel cantava aquesta cançó.

AVUI ÉS SANT JORDI

AVUI seria això, un dia de sol, un vestit de ratlles i una camisa de quadrets. Dos gossos enamorats i en Hans i l'Emily que riuen...

ANÓNIMO VENECIANO

Diuen que en temps de crisi es dispara la venda de pintallavis cars. Una dona, en temps de crisi econòmica o vital, vol donar color als seus llavis. Pot triar entre un barat d'un súper o un rouge de Chanel. Aquí mana la butxaca.

En temps de postguerra, les dones franceses (algunes) van optar pels vestits d'haute couture, cansades de les teles rústiques, desagradables al tacte de la pell. Dior va crear per a elles faldilles voluminoses, amb metres i metres de tela luxosa.

Les dones ben vestides es senten especials, amb força per encarar el mal temps, sigui econòmic o vital. Un cos, una tela, una idea, uns patrons i unes proves, i voilà! La felicitat.

Jo no sóc així, tot i que de vegades tinc algun toc de frivolitat: Em tallo els cabells, em pinto els llavis, dibuixo una línia blava a les parpelles.

La meva mare sempre m'ha retret les meves mans descuidades. Ungles trencades, menjades, sense pintar. Jo li responia: Mans d'obrera. No m'emprenyes...

I és que sempre m'he sentit així: Obrera, ni que sigui una senyoreta educada en col·legi de monges. Lliure, digna del meu signe zodiacal: Dos peixos mai es poden retindre amb les mans. En signe zodiacal xinès, un cavall. Salvatge, a més a més. Dona, també.

Fa molt temps, la meva germana B. i jo vam anar al cinema. Reestrenàven Anónimo Veneciano. Per si algú desconeix l'argument: Una parella es retroba set anys després de la seva separació, a Venècia, ciutat decadent. Ella no sap per què ell l'ha cridat. Li amaga alguna cosa (la seva mort imminent).

Aquest matí la connexió a Internet anava miraculosament bé. He trobat la pel·lícula i l'he mirat. Buscava una frase. Unes paraules que fa anys, en sentir-les, ens van indignar, a la B. i a mi: “En la vida de la mayor parte de las mujeres, todo, incluso el mayor dolor, tiene fin con la prueba de un vestido nuevo”. Evidentment, les havia escrit un home.

Recordo la tornada a casa, comentant la pel·lícula i les paraules en qüestió. Natros no érem així, natros érem obreres, lliures i dones.

M'agradava anar amb la B. al cinema. Col·leccionar la nostra enciclopèdia de cine, cada setmana una entrega que pagàvem a mitges. Llegir-la, comentar-la. Estimàvem el cinema i ell ens corresponia. Tapar-nos quan feia fred a la sala amb el meu abric llarg i roig, que m'havia cosit la mama. Trobar el Santi i mirar-nos de reüll. Un somriure i un fred: Hola, què tal.

Amb el temps vaig perdre la complicitat que tenia amb la meva germana. Es va instal·lar en les nostres vides el silenci, però mai hem deixat d'estimar-nos. No es pot deixar d'estimar algú que és de la teva sang, encara que ens separi el silenci.

M'agradaria recuperar la complicitat que tenia amb ella. I crec que sé com. Només li hauria de dir: Anem al cine?

NINA

Fa uns anys, la hermana que ens feia classes de música al col·legi de monges on anavem les tres germanes va entrar amb un ràdio cassette i trenta fulls fotocopiats. En va repartir un a cada adolescent i va dir: Hoy aprenderemos inglés.

Cada full duia escrita la lletra d'una cançó de Nina Simone. Primer ens va posar la cançó:

Aint got no (I got life). En sentir-la, la convulsió entre les noies va ser extrema. A poc a poc ens vam deixar anar i la vàrem cantar. Com més anava la música, més fort cantàvem. Fins al final. Noies verges havíem arribat al clímax sense saber-ho.

La lletra, ja ho sabeu, parlar d'una dona que no té res. No té casa ni sabates, no té diners, ni ha anat a l'escola, no té Déu, no té fe, ni amics, ni classe ni família.

Avui m'he posat la cançó un altre cop i he tornat a ser aquella adolescent que cantava, sense saber massa bé què deia la lletra. Avui ho sé. Només hi ha una diferència: Jo tinc família, classe, mans i un cap. I un amic especial que estarà sempre amb mi i jo amb ell. Lo demés, poc importa. Em tinc a mi mateixa, tinc la vida. I una feina que m'omple. Ho tinc tot, tinc la vida.

EROS

Joan no entén com és que escolto Eros Ramazzotti. Quan bufa el vent i jo ric més del normal, diu: mira, Bruc, la mama està loqueta per escoltar aquesta música. Somric i callo. Desconeix que jo, fa molts anys, concretament setze, tenia un enamorat de dos anys, Javito. Quan el duia a la guarderia, després d'haver dinat junts, jo posava La aurora al nissan micra que encara em fa de cames al sud.

-Será, será... -començava jo.

-La aurora.... -seguia ell.

-I tú, i tú...

-Mi vida...

Era estiu i dúiem les finestretes del cotxe abaixades i el so a tot drap.

En aquell temps m'agradava Javier. Un dia a un pas de vianants vaig haver d'aturar el cotxe per deixar passar a dos homes guapos. Un d'ells era Javier. Frenar, abaixar el volum i saludar amb el cap se'm va fer difícil.

Hòstia, ell, l'home que m'agradava, ara sabia que jo escoltava Eros Ramazzotti. Ell va somriure tímidament i jo li feia ullets d'enamorada.

Javito i jo compartíem gustos musicals. Baixàvem al carrer i jo li deia, seriosa:

-Tinc Corazón partío...

-Natros tenim Woman...

Al cap d'un temps, un dia Javito es posava música per dutxar-se. La oreja de Van Gogh! Com sóc burleta li cantava: Dime si... Ell em va contestar enrabiat: i tu què! Eros Ramazzotti!!!!!

Recordava que abans, com tots els enamorats del món, teníem una cançó, La aurora.

Han passat els anys i torno a escoltar Eros, Passeig de Sant Joan amunt, amb Bruc com a company de passeig. Completamente enamorados...Nos desvestimos para amarnos bien, amarnos bien...

I canto contenta: No puede haber, dónde la encontraría, otra mujer, igual que tú...Otra no puede haber, si no existe, me la inventaré. I com somric als homes, interiorment em pregunto, ets tu? ets tu? Començo a notar que la primavera trompetera ja torna.

Demà Javito farà divuit anys. Ell diu que sóc la seua tieta preferida. És un jeta. Sé que vol un iPhone. Felicitats, home guapo, será, será, la aurora.

LA BALLARINA

Fa poc vaig sentir parlar de la síndrome de Stendhal en un programa de ràdio. És una emoció que s'experimenta en veure una cosa immensament bella. Aquesta emoció et pot dur al plor, a l'ofec, al mareig...La van anomenar així, síndrome de Stendhal, quan l'escriptor va descriure a un amic el què li va passar en veure la ciutat de Florència.

Jo només l'he sentida un cop aquesta emoció. És com l'enamorament.

Un dia d'agost li vaig regalar a la Cinta, la meva neboda petita, un vestit i unes sabates de ballarina. Jo, contrària a que les dones siguin tractades com a ninetes, li vaig comprar un vestit de nineta fràgil. Ella m'esperava sabent que jo duia un regal per a ella a la bossa. Li vaig posar música, La meditació de Thaís, de Jules Massenet i ella es va deixar anar.

Movia les mans com si fossin ocellets. Feia voltes sobre ella mateixa com si tota la vida hagués fet classes de dansa clàssica.

Jo la mirava, asseguda al sofà. I mirant-la, vaig plorar. Com es podia ser tan guapa, tan especial.

De vegades miro al mòbil el vídeo que li vaig fer. És com una vitamina, la de l'amor.

La necessites per tirar endavant alguns dies.

Avui torno a casa, ballarina. Tinc ganes de veure't. No ets cap nineta fràgil encara que et posis el vestit per ballar. Seràs una gran dona. I és per tu, entre moltes altres coses, que vull viure.

AU COIN DU MONDE

Plou a Barcelona, aquest diumenge al vespre. Escric amb el Bruc al costat, com fèiem abans. No diré res de nou sobre les sensacions que dóna la pluja. No són de tristesa, són asserenades. He posat les plantes al balconet, contentes amb la fresqueta de la nit. Miren la part alta de La Sagrada Família, què saben elles... Penso que és el segon cop que hi visc a prop d'ella i no l'he visitat mai. Un dia ho hauré de fer, queda apuntat. La casa desprèn calidesa. Quan el gat marxa, la rateta que hi viu i el gos mossegador encenen una espelmeta d'espígol. El gat té la teoria de què un dia cremaré la casa. Però quí vol cremar una casa on es viu tan bé? Jo no.

D'aquí a uns anys la recordaré amb carinyo. La meva habitació ja no és austera com la del carrer de la plata. Els veïns que hi vivien abans tenien pintada la paret de la capçalera d'un roig com el del suc de les magranes. Quan me'n vaig a dormir, en encendre el llum, l'habitació em resulta agradable. I m'adormo segura encara que a casa no hi sigui el gat.

La família del gat hi viu al davant i es preocupa per mi. Són uns gats aristocràtics, i als gatets els agrada jugar amb mi.

Què vull més? Res. Ho tinc tot.

Bona nit, Barcelona...

UNA PENA EN OBSERVACIÓ

Diuen que un no sap com estima fins que es perd una persona, en el meu cas va ser el pare. Podem tenir germans, però tan sols un pare i una mare. Un dia et veuen nàixer i un dia tu els veus morir a ells.

-Ets una dona valenta, Jose. Gràcies pel què has fet.

Mai m'ho havien dit això, dona i valenta. M'ho va dir la Sumpta, la meva germana gran perquè jo havia sigut l'encarregada de fer la sedació al meu pare. Quan el metge se t'emporta lluny del dormitori, a tu i a la mare, per parlar-te, saps que ha arribat el moment del comiat, de què mai més el tornaràs a veure amb consciència. Vaig escoltar atenta les pautes que havia de seguir. Mesurar bé, i cada quatre hores, posar-li la medicació que li aliviaria el patiment.

Però quí se n'encarregaria del meu estat emocional? Quí m'explicaria que allò que faria cada quatre hores no em passaria factura? Quina medicació seria l'adequada per a mi?

Després de la seva mort estava prou bé. Però un dia plores en sentir una cançó. I passen els dies i el teu ànim no millora. Busques a internet la paraula dol i veus que tot el que t'està passant és normal. Però ningú et prepara i potser hauries necessitat que algú et parlés. Només hi ha silenci. A més a més, tu t'has aïllat del món.

Un dia de juliol marxes sense saber res del teu futur. Tanques casa, deixes les teves coses a l'habitació que havia estat teva durant un any i mig. Agafes el gos i tot el que necessites per passar l'estiu i Déu dirà...

-Papa, ja sóc aquí...

Ell s'aixeca per rebre'ns, al Bruc i a mi. La mama diu que ja no ho fa per ningú i per tu ho ha fet. Saps que feia mesos que t'esperava i finalment ja ets al seu costat. Mon pare sempre confiava en mi. Sabia que si algú havia d'estar per ell, seria jo. Igual que sempre anava segur quan era jo la que conduïa, la que millor havia cuidat de les gossetes, fins al final.

Desconec si ell sabia que li quedava poc de vida. Ningú li havia dit que l'oncòleg havia retirat la medicació. Ja no es podia fer res per ell, només esperar...

De vegades em preguntava què li passava. Res, papa. T'has refredat i has de menjar molt si vols tornar a caminar com abans. Vinga, que has de treure a passejar el Bruc. Jo no podré amb tanta feina com tinc, amb tu i amb la Cinta petita. I ell s'empassava el menjar sense ganes. Només volia recuperar pes, aquelles cames que tant havien corregut darrere una pilota ara no li responien. Llarg i prim, papa.

Un dissabte va caure un xàfec important, d'aquells d'estiu.

-Obre la finestra, vull vore com plou. Fa més de sis mesos que no veig ploure...

-Espera...

Vaig agafar el mòbil per gravar la tempesta. Mira, papa, com plou... I ens vam quedar tots dos estirats al seu llit. Ell allargava la mà de tant en tant i jo li agafava. Vols gotetes als ulls? Ell em feia que sí amb el cap. T'he de tallar el cabell, papa. Que li tallés el cabell i que dutxés al Bruc mentre ell mirava li agradava.
 Entre tots cuidàvem al papa. Jo, amb la meva poca força l'ajudava a incorporar-se. Ajuda'm, mama, que jo sola no puc. Va arribar el moment del comiat. Per la seva habitació van anar passant els seus germans, els cunyats, les nebodes. Els fills, els gendres i la nora, els néts. No ens van dir mai quan seria el seu últim alè, i quan ho vaig preguntar al metge de cures pal·liatives em va dir: ho sabràs.

Era mitjanit. Vaig preparar la medicació amb cura. Vaig entrar a la seva habitació. La mama dormia, esgotada, recolzada a la seva esquena, com sempre havia fet. En veure la respiració del pare i els ulls oberts, tan blaus, vaig despertar la mare. Mama, crec que...

Tanca els ulls, papa. Si em mires, no et puc posar la medicació. Només quedava una dosi de morfina i ja no en va caler més. El papa se n'havia anat. Mai havia vist morir ningú.

De vegades, només algun dia, sona una cançó especialment trista. Passejo el Bruc Passeig de Sant Joan amunt. I les llàgrimes se m'escapen. Però em dic: vinga, Jose, ets una dona valenta, ja t'ho van dir. I tornem a casa.

Mon pare va morir el 20 de setembre. Han passat uns mesos i estic millor. I en tot aquest temps he arribat a la conclusió de que haver estat al seu costat va ser un honor.