EL SENYOR BENITO

Igual feia vint anys, o més, que no entrava a una aula. Dijous passat ho vaig fer. Dues hores abans havia triat la roba que em posaria el primer dia de classe. Normalment em vesteixo de negre, per donar una imatge de dona dura i inaccessible. Com per crear distància. Demà, el meu segon dia de classe, aniré vestida de Picasso, com diu Joan quan em vesteixo de ratlles.

No he dit que entro a classe com alumna, no de profe. M'he de preparar bé si vull encarar bé la segona etapa de la meva vida. Als quaranta-vuit anys començo de nou...

Si Déu vol i el cap i les mans m'ho permeten, seré il·lustradora.

El profe és un seductor. Sedueix amb la rialla, amb la mirada, amb la gesticulació. El seu físic li dóna ales. Suposo que ell ho sap i ho utilitza. Però és una seducció neta, gens manipuladora. Som 22 alumnes, 20 dones de totes les edats (per què al món som majoria?) i dos homes joves.

Si abans, de joveneta, hagués buscat un lloc per asseure'm a l'última fila, per passar desapercebuda, ara vaig buscar un lloc ben a prop de la pissarra. Així que a ell, a “ell”, el tenia al davant mateix. “Ell” duia una llista amb el nom de l'alumnat que dijous passat va començar el curs d'Àlbum Il·lustrat. Cada cop que digués en veu alta el nom d'algú, aquest hauria de parlar d'ell mateix. Quina era la seva formació, què feia, si havia publicat, etc...

Per a una persona tímida això és una putada i de les grosses. Déu, què diré? Quan vaig sentir: María José o Maria Josep? Aquesta sóc jo, ara vaig...

-Hola, vaig estudiar disseny de moda però he treballat bàsicament de modista. Escric, dibuixo i tinc tres contes publicats: Un com a coautora d'un conte, un altre escrit i il·lustrat per mi i un últim com a il·lustradora.

Ja ho havia soltat i entre “ell” i ja existia una certa complicitat. De fet va ser ell qui m'havia signat el document que necessitava per assistir a classe. Amb una entrevista i els meus dibuixos havia passat la prova amb èxit.

La resta d'alumnes va fer el mateix que havia fet jo. I, en sentir-los, em vaig adonar que jo, una modista de 48 anys, era l'única de la classe que havia publicat... Ara jo també tenia ales.

“Ell” parlava i parlava. Els meus ulls el seguien i el meu cap ja volava. De sobte vaig sentir:

-Ara us parlaré del senyor Benito. Ahir la nit i per culpa del seu fill, el senyor Benito i la seva dona van discutir. Van dormir junts, com sempre, i l'endemà, quan el senyor Benito va obrir els ulls, la part dreta del llit comú estava buida. Ella no li havia preparat l'esmorzar. Això el va enrabiar. Com s'atrevia a fer-li això? A ell! El senyor Benito va treure el cap per la finestra i allà, al bar de davant de casa, estava ella. Reia i reia, mentre prenia un cafè. I qui provocava les rialles de la seva dona, era un cambrer jove i atent.

Vaig tardar uns segons a reaccionar. Qui és el senyor Benito ara?

-Us demanaré un exercici: Heu de dibuixar el senyor Benito mirant per la finestra.

Buff...

Però vaig agafar llapis i paper i vaig dibuixar un senyor Benito pensant en Joan. Mirava per la finestra, fumava un cigarret, com tantes vegades l'he vist, i s'havia preparat un cafè. Vaig dibuixar un gat en lloc del Bruc.

Dues hores després tornava a casa, pensant en aquell matí tan agradable. El pis estava buit, ni rastre del senyor Benito ni del Bruc. On són? I el dinar? No està la taula parada! Vaig pujar al terrat i allà estaven els dos hòmens de la casa. El senyor Benito mirava de descongelar un tuper amb mandonguilles al sol. Bruc m'ignorava. Allà on anava el senyor Benito anava ell. La mama, per a ell, havia deixat d'existir. Com s'atrevia a deixar-nos sols i desemparats, sense el cafè fet ni la meva lleteta al bol?

Demà torno a classe. “Ell” estarà allí i riuré i riuré. Però, per si de cas, he deixat el dinar fet, por si las moscas...