viernes, 22 de febrero de 2013
LA CAPSA DE LLAUTÓ
A (de) vegades ho fa. Té una capsa de llautó on guarda tres cors. La busca, l’obre i els mira en secret. Són tres cors d’amor, un per cada home que ha estimat. Ella és de les que aconsella que les capces de records han d’estar ben tancades. Que del passat no se’n treu res, que s’ha de mirar endavant.
Però a (de) vegades se sent fràgil i ho fa. Llavors busca la capsa on abans guardava galetes i on ara manté en secret els tres cors. Els cors són vermells, i s’estranya que no estiguin trencats. Però ja se’n va encarregar ella de treure’ls del cos mentre encara bategaven. Els volia sencers. Per mirar-los i recordar. Ella, que aconsella que del passat no se’n treu res. Que s’ha de tancar la porta i tirar per la claveguera la clau que l’obre. Però és de les que deixa sempre la finestra oberta, per si algú vol entrar i l’agafa per sorpresa.
Perquè encara manté l’esperança de que algú guardi el seu cor en una capsa de llautó i faci el que fa ella: obrir-la i recordar. I continuarà buscant una mirada d’interès en qualsevol home que es creui amb ella pel carrer de la Plata, mentre observa el cel, esperant la nevada que diuen que caurà.
martes, 5 de febrero de 2013
ARROZ BLANCO
Avui ho he tornat a fer, he escoltat una cançó. Escoltant-la he retrocedit uns anys. He buscat al bloc el mes de març del 2009. Vaig escriure un post on demanava al Bruc de ballar amb mi. Jo volia ser Audrey Hepburn a Sabrina i la meva parella de ball era William Holden. Ballavem i era primavera. Bruc feia de William Holden, pobre. Se’n va cansar aviat, massa baixet per a ser la meva parella de ball. A més no em deixo portar i sempre acabo manant jo. Relaxa’t, Emily, dona!
Quina alegria més gran! En aquells moments jo cosia un vestit de núvia. A l’abril es casava mon germà i la seva núvia m’havia demanat el vestit. I vaja si el vaig fer. Amb l’ajuda d’unes flors d’ametller dibuixades per l’MK va acabant sent el vestit de núvia més bonic del món. Els vaig dir a la parella que s’anava a casar en plena primavera que sempre seria primavera si es deien a cau d’orella que s’estimaven.
Després he retrocedit un mes. Febrer de 2009. Mmmmm, un mal mes si no fos que he recordat que vaig anar a un concert dels Malevaje. Jo pagava les entrades a la parella que es casava. A canvi, ells se’n feien càrrec del viatge i de la nit d’hotel. I de les copes…El nuvi era mon germà, per cert.
Cap a mitja tarde ja estavem els tres a la gran ciutat, impacients. Un taxi ens va dur a l’hotel per deixar les maletes. Quina decepció! La meva habitació tenia dos llitets i jo sense ningú amb qui compartir-los.
Després vam buscar un lloc per sopar. Havíem d’omplir l’estòmac ja que, coneixent-nos, acabaríem bebent més del compte. I, oh, sorpresa! Al bar on havíem d’omplir el pap, recolzats a la barra, estaven Antonio, el cantant i la seva banda, els Malevaje. Mon germà desconeix la paraula timidesa. Què és això? I se’n va anar directe a saludar-los.
Cinta, la núvia, i jo ens vam afegir, quin remei. Jo sabia que amb una copa acabaria deixant la timidesa de banda. La timidesa dormiria sola a l’habitació de l’hotel.
El cantant se’m va acostar i em deia coses a cau d’orella. Jo reia, fins que li vaig dir amb accent de catalaneta:
-No me hagas reír que se me ve la ortodoncia. –si no heu dut mai una ortodòncia, no sabreu mai lo que desperta als homes.
-La ortodoncia te rejuvenece…-em va dir rient.
Antonio duia prous anys i experiències a l’esquena per saber què s’ha de dir a una noia.
Va entrar un periodista una mica despistat i es va posar a parlar amb mon germà. Pobre noi, l’havia confós amb el cantant. S’hi assemblen. Mon germà va assenyalar al cantant.
No recordo ben bé com va anar. Només sé que el cantant em va dir:
-Me voy al hotel a dormir un poquito antes del concierto. Si me quieres acompañar…
Hòstia! Lo que sempre havia volgut! Que un cantant i concretament ell em digués això!
Vaig dissimular. Crec que mon germà em va fotre una empenta.
El concert va ser divertit. Antonio va cantar les nostres cançons i nosaltres tres estavem a primera fila. Vaig barrejar cervesa, gintònic i martini amb fanta de taronja, un cóctel mortal si vols acabar asseguda en qualsevol racó, intentant respirar per trobar-me millor.
Ja a l’habitació vaig ajuntar els dos llits per fer-ne un de sol. Em vaig posar la samarreta de tirants negra amb la que dormo i em vaig estirar. El món no parava de donar tombs.Vaig abraçar al coixí i vaig sospirar el seu nom…
lunes, 4 de febrero de 2013
TERESITA
En sis anys de blog no li he fet mai un post a ma mare. I crec que s’ho mereix.
Aquest Nadal ha cuidat de mi com només ho pot fer una mare, preguntant-me cada matí com em trobava. Bé, avui bé. O no, avui molt malament.
He tingut un dolor físic tan insuportable que no sé com he anat fent aquests últims mesos. Però gràcies a l’ajuda de ma mare la meva salut ha millorat. Quan em veu marxar, amb la maleta i el Bruc d’equipatge sempre plora una miqueta.
-Quan tornaràs? –em pregunta.
-No sé, mama. Ja vorem.
Crec que el dia que em va veure marxar per començar una vida nova, amb la furgoneta llogada plena fins amunt de les meves coses, amb la Bruji al volant (sempre al meu costat, com una segona mare) i el gos i jo de copilots, li vaig trencar el cor. A ella i al meu pare. Es sentien abandonats, però havia de ser així. I ella ho sabia.
No passa un dia que no em truque. I si un dia no em truca a l’hora de sempre, penso: què estrany, avui la Teresita no em diu res. Però sempre ho acaba fent.
Quan la vull fer empipar li dic:
-Mama, com és que em vas fer tan feeta?
-No ets fea, ets molt guapa. Els meus quatre fills són tots guapos.
Jo continuo…
-I com és que ningú m’estima?
Llavors no troba la resposta. Però sé que descansarà el dia que li digui: mama, he trobat un rei de copes que m’estima.
Ma mare em conta coses de quan vaig nàixer. Ja s’acostava la primavera i ella passejava amb mi al cotxet. La gent que se li apropava la felicitava pel nou fill i quan em miraven, la cara els canviava. Estaven decebuts.
-Una altra xiqueta!
La gent esperava que a la tercera fos finalment un hereu (que va venir dos anys i mig més tard).
Però ma mare els responia:
-És un sol. Menja i dorm. No em dóna cap maldecap.
Mon pare s’afegeix a la conversa mentre acarona el Bruc:
-Ets l’única a qui vaig vore nàixer…Negra i greixosa…-És la delicadesa de mon pare per dir-me que era morena i pesava cinc quilos. Tot això que duia per endavant...
Dimarts ella va ser la primera en saber que potser finalment me n’havia sortit. Que ja tenia el camí mig fet.
-Mama, crec que tindràs una filla famosa. -li dic mig en broma.- M’han dit que sí.
Espero que tot vagi bé i que, si un dia torno a casa, vagi amb una cosa a les mans que la faci sentir orgullosa. Crec que ja ho està, que no em cal tornar a casa amb les mans plenes, però jo ho necessito, mama. No hauràs de patir més per mi. Ja caminaré sola, sense l’ajuda de les teues mans. Crec que no t'he donat mai les gràcies per donar-me la vida. Potser avui ho faig. Gràcies, mama.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)