LA LECTORA

Hola, avui t'he trobat a faltar. No com fins ara, no. Avui m'hauria agradat estirar-me al teu costat, al llit, i llegir-te. Convertir-me en el que demanaves els últims dies de la teva vida, que et llegissin, ja que tu no podies fer-ho. Ser la teva lectora.

Recordes la pel·lícula, no? L'havíem anat a veure al cine, tu i jo, o potser havíem compartit la pantalla del televisor, quan vivíem juntes.

Quan alguna cosa ens agradava, si era un llibre, en acabar-lo de llegir, ens l'oferíem: l'has de llegir. L'altra agafava el llibre en silenci i acceptava. Si ella ho diu, serà per alguna cosa.

Recordo l'últim cop que vam parlar d'un llibre. L'altra. L'has llegit? Sí, no vaig dir res més. No podia explicar-li per què m'havia agradat. Almenys no en veu alta. M'hauria despullat massa. Però tu amb una mirada en vas tenir prou. Jo havia amagat la meva. Una mirada i ho reconec tot. Tu ho sabies. Encara així em vas buscar els ulls, amb la teva mirada blava i em vas dir: Como la vida misma, eh? Sé que vaig somriure. M'havies agafat, de nou, amb el cul a l'aire. Vulnerable com saps que sóc.

Quasi no sabies res de la meva vida, què m'havia passat els últims anys. Indagaves dins meu i no obtenies resposta. No ho podies saber, coneixent-te, sabia que patiries i t'ho volia estalviar.

Recordo una escena de fa molts anys, de quan encara compartíem vida. Llegies un llibre de Javier Marías. Vas llegir un fragment en veu alta...

-.(...) emoción de costurera.

Un silenci dels meus, reflexionant sobre les paraules dites.

-Soy costurera. Explícame lo qué es una emoción. -vaig dir.

Aquella frase m'havia dolgut una mica. No que me la llegissis, era per riure juntes, sinó perquè m'hagués agradat dir a l'autor unes quantes coses.

Primera, què en saps tu de les emocions. Què en saps tu, si ets un home (de vegades oblidem que ells també en tenen, de sentiments). Què en saps tu de les costureres, segurament no n'has coneguda mai cap. I finalment, què en saps tu de les emocions d'una costurera?

Una costurera en sap molt d'emocions. Cus en silenci i, en tenir les mans ocupades, les fa volar. Però les amaga. El silenci una altra vegada.

Javier Marías havia menystingut una costurera. I el que era més greu al meu entendre, havia menyspreat les seves emocions.

Queda pendent, Javier, la pregunta, tot i que ara ja li he perdonat.

Fa uns dies que volto per casa amb una novel·la a la mà. Los enamoramientos. És de Marías. M'estiro al llit a qualsevol hora. La llegeixo, la gaudeixo i sé que me l'hauré de comprar. Amb un cop de llegir-la no n'hi ha prou. S'ha de rellegir, fins a entendre cada frase escrita. És sorprenent com furga en les ferides obertes. Ai, que m'has arribat just quan la podia entendre.

Quan llegeixo, és com si ho fes en veu alta. M'estiro al teu costat, obro la pàgina que he assenyalat amb un punt de llibre i continuem amb la lectura. Quan l'acabem, la comentarem. Amb un silenci o amb una mirada. Ja ens va bé.

Segueixo sent una costurera.

ANORMAL

A principis de la primavera passada, una de les alumnes va explicar a classe lo que li havia dit la seva filla: Jo no sóc normal, mama. Ella, la seva mare, l'havia intentat convèncer de que tothom era normal, igual que tothom era especial. Jo l'escoltava i mentalment li deia que no, que no tothom era normal. Que sí, esclar, tothom té coses valuoses, coses que, per sort, ens diferencien a uns dels altres. Conec una persona seriosa, poc comunicativa, que pot estar mirant com naden els peixos dins una peixera sense pensar en res més, amb la ment en blanc. Després és capaç de fer-te riure mentre prepara un gintònic. Això seria el que ens diferencia a uns dels altres. Tothom té el seu puntet, només fa falta trobar-li. La persona que prepara els gintònics perfectes simplement és tímid. Sí, és un home. També hagués pogut ser una dona.

Farà uns cincs anys li vaig dir a un especialista en emocions que jo volia ser normal.

-M'agradaria ser com la meva germana gran, que s'il·lusiona per qualsevol cosa, que és alegre per naturalesa. Ella s'agafa a la vida.

Ell va reflexionar un moment, preparant la resposta. Cadascú neix com neix, i poca cosa es pot fer. S'ha d'acceptar com som i seguir endavant. Lo que no vol dir que no s'ha d'intentar millorar en les coses que fem o que pensem. No podem dir: jo sóc com sóc, i no canviaré. -va dir l'especialiste-.

Em vaig quedar en silenci. Vaig pensar, bé, així seràs, la resta de la teva vida. Anormal, perquè tens un cervell diferent.

Jo no puc mirar un gos perdut pel carrer i passar indiferent. Veure'l m'ocasiona patiment. Amb el temps he après que puc viure i mirar les coses de forma positiva. Puc pensar que un cotxe l'aixafarà. Però també puc pensar que una persona aturarà el seu cotxe al voral de la carretera i el recollirà. Ara sempre penso en la segona possibilitat.

L'home savi va continuar:

-A les persones se'ls ho ha de demanar un compromís.

-No ho entenc.

-Tu et compromets?

-Em parles de parella? Compromís de parella?

-A la vida en general.

-Sí. Crec que sí que em comprometo. Per exemple, sé que no em separaré mai del meu gos, ja que a l'adoptar-lo, li vaig prometre. O amb la meva família. Sé que mai els deixaré de banda.

Però ho vaig fer. Durant uns anys vaig deixar la meva família de banda. Però tard o d'hora el temps posa les coses al seu lloc. Ara estic amb ells i aquestes quasi dues setmanes que he estat al sud, ells ho han sabut. He tornat.

On era? Qui sap. Només ho sé jo.

De tant en tant algú m'acusa. Amb paraules o amb la mirada. Tothom espera que desperti d'una. Si tens tant per donar, per què no ho fas? Si saps escriure, dibuixar, cosir, estimar... Per què no ho fas? No tinc la resposta. Necessito més temps.

Fa molts mesos que no publicava, lo que no vol dir que no escrigués. Però em passava una cosa. Escrivia, ho rellegia, i deia, bé, ja ho has escrit. I no guardava el document i si ho feia, després l'enviava a la paperera. Després anava a la paperera i la buidava. ¿Desea eliminar este archivo definitivamente? Sí. ¿Está seguro? Sí. ¿Completamente? Sí, pesat. Completamente. Hòstia!

No és que no tingués res a dir. De fet, el meu cap és un no parar. Busco el botonet que desconnecta el cervell i no el trobo. He d'acceptar que sóc A-normal i tenir paciència.

També sé que he de posar alguna cosa per part meva. Todo se andará.

Un dia em desbloquejaré del tot. Sempre vaig pensar que quan algú m'estimés tot canviaria. Ara he après que només si m'estimo a mi mateixa, si em respecto, si m'accepto, ho faré. Tot començarà a fluir. Serà fàcil, així ho vull pensar. Estiraré el fil i faré coses boniques. Però com em deia la meva professora de francès, que em coneixia bé, excelente, María José. Pero no te duermas en los laureles.

I ara, per acabar amb un somriure explicaré una escena de El jovencito Frankenstein (em sé part del diàleg de memòria, País secret):

El professor Frankenstein envia el seu ajudant Igor a buscar un cervell per transplantar, al prestatge on els guarden.

Igor mira i remira entre els pots on neden els òrgans en formol i en tria un.

El professor Frankenstein transplanta el cervell a l'ésser que ha creat, però no tot va com havía previst. La criatura, feta a trossos d'uns i altres, actúa de forma estranya.

Quan el professor pregunta al seu criat de quí era el cervell, Igor li respon:

-No sé, en la etiqueta ponía: A-normal.

PS. Potser semblarà que sóc creguda, en creure'm diferent. Però us asseguro que a la meva etiqueta posa A-normal. Ho podeu ben creure... Només havia una persona al món a la que si li deia: A-normal, somreia. Sabia de què parlava i què volia dir. Malhauradament ja no hi és en aquest món. De tant en tant miro al cel per si la veig i li dic: confia en mi. T'ho vaig prometre.