LA CAMPANA DE VIDRE

El dia de Nadal, la meva germana Sumpta havia preparat una casa perfecta, acollidora. Amb objectes preciosos i espelmes enceses, per donar calidesa. Uns dies abans ens havia demanat un cosa: havíem d’escriure un desig en un paper i posar-lo en un bol. Després de dinar, cadascú de nosaltres n’havia d’agafar un i llegir-lo. Molts van protestar, els homes de casa, però finalment el van fer. Jo el vaig improvitzar en aquell moment que vaig seure a la taula de despatx, mentre agafava neules farcides de xocolate. Anava deixant els embolcalls del delicte al costat de l’ordinador (vaig ser jo, Sumpta, la culpable).
Després de dinar, la Sumpta va demanar silenci. Tots estavem esvalotats, com nens. Ens va llegir una història sobre la llum. Més o menys anava així: en una reunió havia molta foscor. El mestre de tots ells va encendre una espelma i la va donar al primer. Després ho va fer a un segon, i axí successivament amb tots els que allí estaven reunits. L’habitació es va il·luminar com mai. Amb una sola espelma, la llum era pobra. Amb totes...
Es va fer un silenci que vaig trencar per lo incòmode que era.
-Ara ho entenc. Una persona sola no és res. Moltes, tot.
Després vam anar agafant els papers i els vam llegir d’un en un.
Un va demanar aprovar el batxillerat, l’altre va demanar una revolució.
-Javi! (lo del batxillerat)
-Jokin! (lo de la revolució)
Quan mon cunyat va agafar el meu, el vaig reconéixer perquè jo havia tancat el sobre, va llegir:
-Jo vull una campana de vidre. Per amagar-me i sentir-me protegida de les coses dolentes del món. Per a mi i per a la meva familia. A vore, 2013!
Ningú va endevinar qui l’havia escrit. Però es va sentir la veu de la Bego que va dir:
-És de Jose. Lo de la campana només pot ser d’ella.
Reconec que el meu desig era surrealista, però jo ja sabia què volia. I ella també. Una campana de vidre que no es trenqués mai. Nosaltres viuríem dins, protegits. Només vull això. El vidre ha de ser a prova de bales, eh?

Que tingueu un bon any i ja sabeu, si voleu una campana de vidre, només l’heu de desitjar…A prova de bales, eh ?

EL MOCADOR MÀGIC

Miro al meu voltant i penso que en algun lloc deu ser primavera. Els aparadors del Passeig de Gràcia estan plens de coses que no puc comprar però a les meves mans duc un regal preciós per a la nena rossa. És un conte de Nadal, el primer que ens publiquen. Dic ens, perquè a la portada té dos noms escrits: El Paseante, Emily.
El mocador màgic el vam escriure una nit màgica d’estiu. D’una conversa, d’un desig, va néixer una història pensada per a la dona que necessita cobrir el seu cap amb un mocador. Aquesta dona és la meva germana. Teníem uns personatges principals: la Bego, i el seu fill petit, el Lluís, Luigi. Volíem màgia i vam demanar ajuda als Reis d’Orient. Necessitavem una cosidora i vam trobar una iaieta que vivia a París. I havia de ser pels volts de Nadal, perquè així ho volia jo. A més a més, volíem un objecte que guarís la Bego de la seva malaltia i vam demanar un mocador màgic.
Vaig baixant pel Passeig de Gràcia i dono almoina a una gitana romanesa que duu dos gossets. Ha afegit un cadellet a la seva vida (l’altre ja és vellet). La dona i jo ens mirem als ulls i ella em dóna les gràcies per la moneda que he posat a la seva caixeta de cartró. Ella em beneeix i jo li agraeixo. Somriem i no faig ni dues passes que ja em cauen les llàgrimes. Potser perquè penso en el llibre que tinc a les meves mans per a la nena rossa. Potser perquè penso en la Bego. Em ve a la memòria el dia que li vaig fer un vestit, fa molts anys, perquè ella tenia una cita important amb el que havia de ser el seu marit. Era un dia d’estiu també. En tres hores vaig cosir una peça màgica. Aquella nit havia de ser especial i la va tenir. Coppini, la meva gosseta, i jo, vam córrer cap a la terrassa per veure-la marxar. Jo havia fet bé la feina, com la vella cosidora de París.
Han passat quasi vint anys i avui us escric tot això per dir-vos que el Paseante i l’Emily tenen un conte de Nadal a les seves mans. Que d’una nit màgica va néixer un conte i que si el voleu llegir, només heu d’escriure una carta als Reis d’Orient:

Estimats Reis d’Orient:
M’he portat molt bé tot l’any i em demano uns quants joguets de res: un cotxe teledirigit. Una pilota de futbol. Unes sabatilles per xutar fort com les de Messi. Un joc de cartes de Mille Bornes. Un pinball. Un pijama. Ah! i un conte, que la mama em diu que he de llegir més. El trobareu aquí.

29

Només volia dir-te que ja en són 29. Vull recordar el dia de la meva arribada al carrer del la Plata. Jo duia el jersei ratllat que ma mare diu que ha d'anar a les escombreries. Si és el meu preferit. Bruc content, amb cara d'aventura. Els amics pujant els mobles per l'escala estreta, suats. El primer dinar juntes.
Només vull recordar que estaves al meu costat quan jo em moria.
Felicitats, neneta de la bicicleta.