Fa uns mesos, no diré
quants, vaig decidir amagar el meu cor dins una capsa de llautó, com
faig sempre, per no viure. Però com deia aquell, els flocs de neu
són perfectes, l'amor no.
En nits de lluna plena,
quan la busco amb la mirada a través de la peixera que tinc a casa,
els pensaments volen cap a la lluna d'en Cosmo.
I escolto els vals de
Musetta.
Decideixo treure el cor de
la capsa per mirar si encara està tendre, si batega. Me'l miro i
me'l remiro, li faig un massatget per despertar-lo i batega de nou.
Ai, que encara estàs viu,
li dic. Guardate la luna! I li ensenyo la lluna d'en Cosmo. Mira que
bonica, cor meu, desperta. En nits com aquesta, els gossos udolen.
Ploren, es lamenten pels dies no viscuts, li explico. Vols fer tu el
mateix?
Qualsevol nit nevarà.
Farà fred però una mirada càlida t'esperarà i et donarà les
gràcies pel vestit vermell que t'has comprat per anar a l'òpera. I
et dirà allò dels flocs de neu perfectes. L'amor no, li
contestaràs. Qui diu que l'amor és perfecte? T'allargarà la mà...
L'hauràs d'agafar, deixar la raó de banda i trauràs el cor de la
capsa per no haver de lamentar mai més els dies no viscuts. Deixaré
la timidesa a casa, el miraré als ulls confiada. Amb l'autoestima
alta, perquè tinc un vestit nou, unes sabates de taló i La
Bohème m'espera. I sabràs que és ell perquè coneixerà la
música que t'agrada i et fa sentir vulnerable.
Potser tornaràs a casa de
matinada amb l'abric descordat i això que farà fred. T'ha fet
sentir la dona més guapa del món, sense ser-ho del tot.
Miraràs com surt el sol i
recordaràs que les dues persones més guapes de la família, les que
tenien els ulls clars, dormen en una capseta i potser tenen fred. I
donaràs les gràcies al cel per la neu perfecta, pel cor escalfat,
per estar viva. I somriuràs perquè la lluna d'en Cosmo t'ha
afectat. Has deixat la raó a casa dins una capsa i has alliberat el
cor. És el que volia, eh?
