Recordo perfectament el
dia que ens vas dir que et casaves. Al menjador estàvem la mama, que
acabava de sortir-se'n d'una operació molt delicada, Sumpta, tu i
jo.
La mama va dir: si totes
marxeu de casa, amb qui ens quedarem, lo papa i jo? I em va mirar a
mi, dient: sort que a casa sempre estarà Jose...
Aquella sentència de la
mama no em va fer gens de gràcia. Jo sempre seria la Beth de
Mujercitas? No! Jo era Jo March, no era Beth. Beth moria i en
canvi Jo marxava lluny de casa per viure una vida que havia de ser
fascinant. Escrivint i gaudint de la gran ciutat...
Li vas demanar a la mama
que s'encarregués del teu ram de núvia. Del vestit me n'ocuparia
jo. Et vas casar de curt amb un vestit de guipur blanc. També vaig
ser jo qui, amb la mama, li va demanar a la florista que el ram havia
de ser de roses blanques i muguet. Per què muguet i no una altra
flor? Perquè que fos de muguet tenia un sentit. Al cap d'uns anys
t'ho vaig explicar.
Jo, com Jo March, marxava
de casa. Com que tu i jo compartíem llibres, un dia et vaig donar el
llibre verd, ara et tocava tenir-lo a tu. Era El Manantial,
d'Ayn Rand. Aquella novel·la era la nostra bíblia, robada de la
biblioteca de la iaia Rosita. Quan te'l vaig donar, en fullejar el
llibre, vas trobar una branqueta de muguet del teu ram de núvia. Era
la flor preferida de Dominique, la protagonista de El Manantial. Era una complicitat més, de les nostres.
Tu ja tenies el càncer
que se't va emportar lluny de la família March. Tu havies estat més
Beth que jo. Jo era Jo, no Beth.
Una tarda d'agost de fa dos estius, Sumpta
i jo, i Paula, la gran de les nebodes estàvem a la teva habitació.
Assegudes al llit on vas morir, embolcallàvem cada mocador teu.
Sumpta, la germana gran tenia una llista amb noms de dona. Tants noms
com mocadors tenies. Volies que cada dona que havies estimat en tingués un. Sumpta els anava seleccionant,
jo els plegava i embolcallava en paper de seda i Paula escrivia el
nom de cada dona destinada al teu record. El teu marit entrava i
sortia de l'habitació. Quan se li feia massa dur i plorava, marxava.
Quan estava millor, tornava i s'asseia al llit fent-nos companyia.
-Quin és el meu mocador?
-vaig preguntar encuriosida.
-Bego te n'ha deixat tres
de blancs. Un de cotó, un estampat de topets i el xal de
seda.
-Ai, no. No, no. Jo vull
el mocador màgic. És l'únic que vull.
Vaig remenar els mocadors
fins que vaig trobar el de cotó estampat de flors, el primer que et
vam regalar i que va inspirar el conte El mocador màgic.
Aquest llibre m'havia convertit en Jo March.
Després dels mocadors, va
venir posar nom a les teves joies. El teu marit, ja més seré,
continuava amb nosaltres.
-Jo no en vull cap de
joia. Però has de saber una cosa...
Es va fer un silenci
expectant. Vaig mirar el meu cunyat.
-Passa'm el llibre verd,
el que està damunt la calaixera.
Els vaig explicar la
història del llibre verd robat, del muguet assecat entre les pàgines
esgrogueïdes.
-Un dia et demanaré
aquest llibre. Ara no. Però si un dia tinc la necessitat de
rellegir-lo, haurà de tornar a mi.
Avui plou a Barcelona. Fa
un dia per estar-se a casa i mirar Mujercitas . Per recordar
quan érem les germanes March i preguntar-se per què Bego va ser
Beth i no vaig ser jo. Potser perquè jo era i sóc Jo March.
