Per a la tia Fina Moya, germana de Moyeta. La meva padrina.
Quan de petita
em preguntaven, tu de qui ets, xiqueta? Jo solia contestar: sóc filla de Moya.
Si la persona que volia saber d'on havia sortit jo no coneixia mon pare, cosa infreqüent,
jo afegia: i de la Benet. Ah, Moya el futbolista... Ara sí.
Quan mon pare em
volia fer enfadar, si a casa es parlava del meu naixement, deia:
-A ella és a
l'única que he vist nàixer. Va sortir negra i plena de greix.
-Quina gràcia,
papa...
La meva mare em
deia, no li faces cas, filla. Ets molt guapa.
Tinc els meus
dubtes sobre la meva bellesa. Resultona si somric... La més guapa era la B.
He de dir,
potser a favor meu, que sempre he estat estimada diferent, ni més ni millor.
Diferent. Potser era perquè vaig ser la que més temps va estar a casa amb els
meus pares, més a prop de la família que els altres fills. El dia que vaig posar
totes les meves coses i el Bruc en una furgoneta per marxar a la ciutat, vaig
veure el meu pare plorar.
La casualitat va
fer que tingués hora al traumatòleg que opera els esportistes d'elit el dia en
què el Barça havia de fer la remuntada. Fa un any que el genoll em castiga
físicament i emocionalment.
Derrotada quan
pujo escales, plorant com una nena i sense saber què fer.
Aquest Nadal
vaig fullejar a casa dels meus pares llibres de medicina esportiva de la
biblioteca del meu pare. Vaig trobar dos llibres dedicats per l'autor a Moya,
el futbolista. Allò em va il·luminar. Cony, Jose, és ell.
Igual que de
vegades sóc covarda, tinc una forta determinació quan vull una cosa. Tossuderia,
en dirien alguns. Però si en algú podia confiar en un bon diagnòstic, sens
dubte era en l'autor d'aquells llibres.
Així que ahir,
el dia de la dona treballadora, el dia que s'havia de fer una remuntada èpica,
Joan, el meu genoll i jo, vam agafar rumb al nord de la ciutat, sense tenir en
compte que Barcelona es preparava per anar al futbol. Tres minuts abans de les
vuit del vespre, els tres entràvem per la porta. Una hora de retard, el doctor
acostuma a fer visites d'una hora.... Paciència.
Joan va decidir
anar a estirar les cames, buscant un mitjà per tornar a casa al tard. Ens
veiem...
Quan va tornar a
la sala d'espera, duia una pastilla de xocolata per calmar els nervis i la
solució del transport a la butxaca de la jaqueta.
Eren dos quarts
de deu quan van dir el meu nom en veu alta. El Barça ja havia fet dos gols dels
sis que necessitava per anar a quarts de final de la Champions. Joan, pobre
Joan, s'escoltava el partit per la ràdio.
Mentre una
infermera omplia un full amb les meves dades mèdiques, els meus ulls recorrien
les parets amb fotografies d'equips de futbol. En una vaig reconèixer a un
utillero del Barça que també sortia a les fotografies antigues del meu pare...
Dec ser de les poques dones del món que coneix el nom de místers, jugadors,
directius... Però com a bona dona, el fora de joc se'm resisteix, sí, allò dels
jugadors alineats a l'àrea... Atac, defensa, penalty, àrbit, speaker, sabates
de tacs, gespa natural, xiulet de baquelita...
Van trucar a la
porta després d'una bona estona. Un traumatòleg de bon veure, el segon de
l'equip, o el tercer...
-Sóc el
doctor...
Em va fer
preguntes, volia detalls. Pots treure't els pantalons, sabates i mitjons.
I puja a la llitera.
-Ara sabrem si
com a modista que ets, tens una cama més llarga que l'altra...
Ho va dir rient.
Sí que la tinc. Saps que sóc filla de futbolista? Si mon pare visqués, això no
m'hagués passat. Ell m'hauria dit el què havia d'haver fet...
-Ara vindrà el
doctor C. i jugarem un partidet els tres...
Em va examinar
les dues cames, amunt i avall. Aquí fa mal?
La filla del
futbolista tenia les cames sense muscular, és per això que... Sembla mentida,
Jose, que sigues filla de ton pare, em va dir un cop una professora de
gimnàstica. És que jo sóc més Benet que Moya, li contestava. Per això dibuixava
i no xutava una pilota.
Finalment i
després d'una bona estona estirada a la llitera, va entrar C.
-Tu no ets filla
de Moya, tu ets filla de Moyeta...
M'ho va dir allargant-me
la mà. Vaig riure.
El Barça ha fet
sis gols... Així que tu ets filla de Moya...
Mentre
m'examinava els genolls, anava parlant, m'explicava coses, que demà li diria a
la seva sogra que ahir va tenir les cames de la filla de Moyeta, com li deia
ella, a les seves mans. Que al setembre farà 52 anys que ell va posar totes les
seves coses en una furgoneta per anar a viure a la ciutat... Va ser molt afectuós.
Vaig decidir
anar a visitar-me a C. perquè sóc del sud, com ell. Perquè ahir era el
dia de la remuntada del Barça, perquè ahir vaig tornar a ser la filla de Moya
de nou, perquè hauré de treure la força de voluntat que no tinc per posar el
genoll en circulació. Qui sap, potser la meva determinació o tossuderia,
fa que xuti a porta i marqui el gol definitiu, el de la remuntada.
I espero que no
sigui en pròpia porta, que en sóc capaç... I em conec.
