LA DAMA Y EL VAGABUNDO

Avui no tenia res planejat. Ni cap sopar especial, ni res que se li assemblés. I això que avui Bruc ha fet onze anys. No ha tingut cap regal, ni un collar nou ni una pilota ni un trist cupcake per posar una espelma i fer-li bufar.


Però cap al tard el Paseante ens ha dut un tuper. He bullit uns espaguetis, li he afegit les mandonguilles del Paseante i hem anat fins un turó per sopar. Feia bona nit, d’aquelles per festejar mentre es beu vi i sentir paraules boniques mentre es mira el cel. He estirat una estovalla a quadrets, he encès una espelma per il·luminar la festeta, he obert una ampolla de chianti i he servit una gran safata d’espagueti amb mandonguilles. Com els dos som tímids, el Bruc i jo, anàvem agafant els espagueti amb la boca, sense fer soroll i una mandonguilla per a tu i una altra per a mi. Una per a tu i una altra per a mi, fins que n’ha quedat una, la de la vergonya.

Però com avui Bruc feia onze anys i era el seu dia, li he apropat la mandoguilla amb la punta del nas:

-És per a tu...

I és que avui Bruc té un any més. I ja en fa onze que compartim la vida, com si res. Jo li dic que l’estimo i a ell se li escapa un pet de vellet. Però com l’amor és amor, li he perdonat. Perquè als que et treuen a passejar i sopen amb tu una nit d’estrelletes al cel, se’ls perdona tot.

Felicitats, rateta!

PRIMAVERA TROMPETERA

Tot ha començat a les 8.30 del matí. La veu de l’altra banda del telèfon em deia que havia de ser a les 9.30 a un lloc del centre de la ciutat i que havia de cometre un delicte tipificat al codi penal, concretament a l’article 220 de la Constitució, apartat B, com a greu o molt greu: suplantació de la personalitat. Et poden caure un mínim de tres anys a la garjola. Li he dit a la persona que em demanava que la suplantés que si em tancaven, com a mínim em pagués la fiança fins el moment del judici si no me’n sortia. I que contractés un boy friend per un vis a vis un cop al mes si anava a la presó.


Tothom sap que si has de cometre un delicte has de passar desapercebuda. Uns pantalons còmodes i una brusa. Unes sabates de pell fina amb el taló just per caminar correctament i no moure els malucs més del necessari. Una bossa cara i una carpeta per amagar la davantera. Un maquillatge correcte i alguna joia discreta.

I què he fet? justament tot el contrari. M’he posat la faldilla negra cenyida, la samarreta de tirants ratllada en blanc i negre i una jaqueteta curta. Les sabates de taló de més de 10 cm, una mica perilloses si camines amb pressa. M’he maquillat amb la ratlla als ulls i m’he pintat els llavis. Ole. Ja està aquí la primavera trompetera.

Quan ella arriba, la primavera, jo sóc l’ambaixada de l’estiu. Ja pot seguir fent fresca, ja, que quan jo decideixo que és el moment d’ensenyar la carn, ja pot nevar, que no hi ha marxa enrere.

I és que...qui vol ser pràctic quan pots donar una mica d’alegria? No és millor ensenyar les ungles dels peus pintades de color rouge pirate que amb un discret rosa? No és millor moure els malucs al compàs d’una copla i que un tanguero et digui quan passes pel seu costat mentre fuma recolzat a l’entrada d’un bar: me fundiría con el aire que respiras...I somriure per donar-li les gràcies.

I es que he decidit posar-me un cartellet al front i escriure: estic lliure, va, vine. Que ja està aquí la primavera trompetera. Que en realitat totes les dones som unes fresques, que diria aquell, perquè, qui vol estar trist si ho tens tot o quasi tot? I si no ho tens, ja vindrà.

Torno al barri bohemi on visc –de moment me n’he sortit- i que sempre riu. Pujo a casa i em rep Bruc, visca, visca, la mama ha tornat. I sembla contenta. Ja està aquí, ja ha arribat, la primavera trompetera.