M'agrada fer rentadores.
Potser hauria de dir que m'agrada fer la bugada, però aquesta
paraula no fa per mi. És un acte de purificació. Rento la manta en
la qual tapem a Bruc i pujo a estendre-la al terrat. Ell m'acompanya
i es dedica a marcar territori a les cantonades. Un pipí aquí i un
allà. Per aquí he passat jo.
És l'hora violeta i la
lluna mira amb tristesa les torres de la Sagrada Família.
L'aire està en calma i aquesta quietud m'afecta. M'assec a un
raconet i penso en ella. Se m'escapen les llàgrimes i les eixugo amb
la màniga. Hauré de rentar la jaqueta, penso. Joan puja al terrat
i jo dissimulo les llàgrimes, donant gràcies per la foscor i perquè no pot
veure que he plorat. Tornem a casa i agafo el mòbil. Li envio un
missatge de socors a ma germana Sumpta: què feu? Em contesta amb un:
et truco d'aquí una estona. Llavors fumo una cigarreta, esperant la
seva trucada. M'invento una excusa per tornar al terrat, sola.
La lluna continua trista i
ma germana Sumpta truca. Per telèfon em deixo anar. He tingut un
baixon, li dic. Tots en tenim, Jose. Ella em fa reflexionar,
com una segona mare. Ma germana mai em jutja, mai m'és hostil.
Em conta un somni que ha
tingut: tenia una bugada per estendre, com jo. En pujar al terrat per
penjar la roba l'esperava la meva germana Bego, repenjada a la barana
i mirant el carrer. Al seu costat hi havia un gat negre. Que curiós
que fos negre... Bego es girava. Tornava a tenir trenta anys i
somreia.
Han passat set mesos de la
seva mort i crec que ens vol dir que ja està en pau. Que finalment
ha acceptat el seu destí, que ja té les ales que es mereixia.
