EROS

Joan no entén com és que escolto Eros Ramazzotti. Quan bufa el vent i jo ric més del normal, diu: mira, Bruc, la mama està loqueta per escoltar aquesta música. Somric i callo. Desconeix que jo, fa molts anys, concretament setze, tenia un enamorat de dos anys, Javito. Quan el duia a la guarderia, després d'haver dinat junts, jo posava La aurora al nissan micra que encara em fa de cames al sud.

-Será, será... -començava jo.

-La aurora.... -seguia ell.

-I tú, i tú...

-Mi vida...

Era estiu i dúiem les finestretes del cotxe abaixades i el so a tot drap.

En aquell temps m'agradava Javier. Un dia a un pas de vianants vaig haver d'aturar el cotxe per deixar passar a dos homes guapos. Un d'ells era Javier. Frenar, abaixar el volum i saludar amb el cap se'm va fer difícil.

Hòstia, ell, l'home que m'agradava, ara sabia que jo escoltava Eros Ramazzotti. Ell va somriure tímidament i jo li feia ullets d'enamorada.

Javito i jo compartíem gustos musicals. Baixàvem al carrer i jo li deia, seriosa:

-Tinc Corazón partío...

-Natros tenim Woman...

Al cap d'un temps, un dia Javito es posava música per dutxar-se. La oreja de Van Gogh! Com sóc burleta li cantava: Dime si... Ell em va contestar enrabiat: i tu què! Eros Ramazzotti!!!!!

Recordava que abans, com tots els enamorats del món, teníem una cançó, La aurora.

Han passat els anys i torno a escoltar Eros, Passeig de Sant Joan amunt, amb Bruc com a company de passeig. Completamente enamorados...Nos desvestimos para amarnos bien, amarnos bien...

I canto contenta: No puede haber, dónde la encontraría, otra mujer, igual que tú...Otra no puede haber, si no existe, me la inventaré. I com somric als homes, interiorment em pregunto, ets tu? ets tu? Començo a notar que la primavera trompetera ja torna.

Demà Javito farà divuit anys. Ell diu que sóc la seua tieta preferida. És un jeta. Sé que vol un iPhone. Felicitats, home guapo, será, será, la aurora.

LA BALLARINA

Fa poc vaig sentir parlar de la síndrome de Stendhal en un programa de ràdio. És una emoció que s'experimenta en veure una cosa immensament bella. Aquesta emoció et pot dur al plor, a l'ofec, al mareig...La van anomenar així, síndrome de Stendhal, quan l'escriptor va descriure a un amic el què li va passar en veure la ciutat de Florència.

Jo només l'he sentida un cop aquesta emoció. És com l'enamorament.

Un dia d'agost li vaig regalar a la Cinta, la meva neboda petita, un vestit i unes sabates de ballarina. Jo, contrària a que les dones siguin tractades com a ninetes, li vaig comprar un vestit de nineta fràgil. Ella m'esperava sabent que jo duia un regal per a ella a la bossa. Li vaig posar música, La meditació de Thaís, de Jules Massenet i ella es va deixar anar.

Movia les mans com si fossin ocellets. Feia voltes sobre ella mateixa com si tota la vida hagués fet classes de dansa clàssica.

Jo la mirava, asseguda al sofà. I mirant-la, vaig plorar. Com es podia ser tan guapa, tan especial.

De vegades miro al mòbil el vídeo que li vaig fer. És com una vitamina, la de l'amor.

La necessites per tirar endavant alguns dies.

Avui torno a casa, ballarina. Tinc ganes de veure't. No ets cap nineta fràgil encara que et posis el vestit per ballar. Seràs una gran dona. I és per tu, entre moltes altres coses, que vull viure.

AU COIN DU MONDE

Plou a Barcelona, aquest diumenge al vespre. Escric amb el Bruc al costat, com fèiem abans. No diré res de nou sobre les sensacions que dóna la pluja. No són de tristesa, són asserenades. He posat les plantes al balconet, contentes amb la fresqueta de la nit. Miren la part alta de La Sagrada Família, què saben elles... Penso que és el segon cop que hi visc a prop d'ella i no l'he visitat mai. Un dia ho hauré de fer, queda apuntat. La casa desprèn calidesa. Quan el gat marxa, la rateta que hi viu i el gos mossegador encenen una espelmeta d'espígol. El gat té la teoria de què un dia cremaré la casa. Però quí vol cremar una casa on es viu tan bé? Jo no.

D'aquí a uns anys la recordaré amb carinyo. La meva habitació ja no és austera com la del carrer de la plata. Els veïns que hi vivien abans tenien pintada la paret de la capçalera d'un roig com el del suc de les magranes. Quan me'n vaig a dormir, en encendre el llum, l'habitació em resulta agradable. I m'adormo segura encara que a casa no hi sigui el gat.

La família del gat hi viu al davant i es preocupa per mi. Són uns gats aristocràtics, i als gatets els agrada jugar amb mi.

Què vull més? Res. Ho tinc tot.

Bona nit, Barcelona...

UNA PENA EN OBSERVACIÓ

Diuen que un no sap com estima fins que es perd una persona, en el meu cas va ser el pare. Podem tenir germans, però tan sols un pare i una mare. Un dia et veuen nàixer i un dia tu els veus morir a ells.

-Ets una dona valenta, Jose. Gràcies pel què has fet.

Mai m'ho havien dit això, dona i valenta. M'ho va dir la Sumpta, la meva germana gran perquè jo havia sigut l'encarregada de fer la sedació al meu pare. Quan el metge se t'emporta lluny del dormitori, a tu i a la mare, per parlar-te, saps que ha arribat el moment del comiat, de què mai més el tornaràs a veure amb consciència. Vaig escoltar atenta les pautes que havia de seguir. Mesurar bé, i cada quatre hores, posar-li la medicació que li aliviaria el patiment.

Però quí se n'encarregaria del meu estat emocional? Quí m'explicaria que allò que faria cada quatre hores no em passaria factura? Quina medicació seria l'adequada per a mi?

Després de la seva mort estava prou bé. Però un dia plores en sentir una cançó. I passen els dies i el teu ànim no millora. Busques a internet la paraula dol i veus que tot el que t'està passant és normal. Però ningú et prepara i potser hauries necessitat que algú et parlés. Només hi ha silenci. A més a més, tu t'has aïllat del món.

Un dia de juliol marxes sense saber res del teu futur. Tanques casa, deixes les teves coses a l'habitació que havia estat teva durant un any i mig. Agafes el gos i tot el que necessites per passar l'estiu i Déu dirà...

-Papa, ja sóc aquí...

Ell s'aixeca per rebre'ns, al Bruc i a mi. La mama diu que ja no ho fa per ningú i per tu ho ha fet. Saps que feia mesos que t'esperava i finalment ja ets al seu costat. Mon pare sempre confiava en mi. Sabia que si algú havia d'estar per ell, seria jo. Igual que sempre anava segur quan era jo la que conduïa, la que millor havia cuidat de les gossetes, fins al final.

Desconec si ell sabia que li quedava poc de vida. Ningú li havia dit que l'oncòleg havia retirat la medicació. Ja no es podia fer res per ell, només esperar...

De vegades em preguntava què li passava. Res, papa. T'has refredat i has de menjar molt si vols tornar a caminar com abans. Vinga, que has de treure a passejar el Bruc. Jo no podré amb tanta feina com tinc, amb tu i amb la Cinta petita. I ell s'empassava el menjar sense ganes. Només volia recuperar pes, aquelles cames que tant havien corregut darrere una pilota ara no li responien. Llarg i prim, papa.

Un dissabte va caure un xàfec important, d'aquells d'estiu.

-Obre la finestra, vull vore com plou. Fa més de sis mesos que no veig ploure...

-Espera...

Vaig agafar el mòbil per gravar la tempesta. Mira, papa, com plou... I ens vam quedar tots dos estirats al seu llit. Ell allargava la mà de tant en tant i jo li agafava. Vols gotetes als ulls? Ell em feia que sí amb el cap. T'he de tallar el cabell, papa. Que li tallés el cabell i que dutxés al Bruc mentre ell mirava li agradava.
 Entre tots cuidàvem al papa. Jo, amb la meva poca força l'ajudava a incorporar-se. Ajuda'm, mama, que jo sola no puc. Va arribar el moment del comiat. Per la seva habitació van anar passant els seus germans, els cunyats, les nebodes. Els fills, els gendres i la nora, els néts. No ens van dir mai quan seria el seu últim alè, i quan ho vaig preguntar al metge de cures pal·liatives em va dir: ho sabràs.

Era mitjanit. Vaig preparar la medicació amb cura. Vaig entrar a la seva habitació. La mama dormia, esgotada, recolzada a la seva esquena, com sempre havia fet. En veure la respiració del pare i els ulls oberts, tan blaus, vaig despertar la mare. Mama, crec que...

Tanca els ulls, papa. Si em mires, no et puc posar la medicació. Només quedava una dosi de morfina i ja no en va caler més. El papa se n'havia anat. Mai havia vist morir ningú.

De vegades, només algun dia, sona una cançó especialment trista. Passejo el Bruc Passeig de Sant Joan amunt. I les llàgrimes se m'escapen. Però em dic: vinga, Jose, ets una dona valenta, ja t'ho van dir. I tornem a casa.

Mon pare va morir el 20 de setembre. Han passat uns mesos i estic millor. I en tot aquest temps he arribat a la conclusió de que haver estat al seu costat va ser un honor.

POSITS

Feia poc que m’havia instal·lat al pis de Roger de Fleur. Joan em va cridar per ensenyar-me una cosa que duia a la mà. Era un objecte de fusta embolicat amb un paper groc, tipus posit. Em va dir: mira què he trobat dins un armari. El tros de fusta era la meitat d’una peça de trencaclosques. Al paper deia: una parella feliç per sempre amb el R. Vaig somriure i no vaig dir res més. Però allò em va fer pensar. Semblava un desig i vaig veure una mica de por en aquelles paraules. L’objecte era de la dona que vivia al pis abans que jo. R. és el seu marit.

Quantes dones no hauran escrit t’estimos en posits. Milions, suposo. I dibuixat algun cor, travessat o no amb una fletxa de Cupido.

Jo també sóc molt romàntica. Quan em vull comunicar amb Joan quan ell encara no s’ha llevat li deixo escrita una nota en un paperet groc: bon dia, pixon. Dixa la roba per rentar a la vista per si faig rentadora. Li enganxo a la tapa de water perquè sé que allí la veurà. O li envio un sms nocturn:  dixa cebes a la cuina pels macarrons de demà. O un altre: podries regalar-me un pijama de franel·la estampat d’ositos amorosos.

Ell, a canvi del meu romanticisme em deixa un mail de paper al costat del teclat de l’ordinador. Un dia en va fer un que em va fer riure. Hi havia enganxat un cabell meu amb una bandereta del Japó. Ecoute! Hi havia un cabell de japonesa al meu teclat. Que no torni a passar, grrr. PD. Tinc el fuet i el pa de motlle familiar amagats.

Els seus mails de paper els guardo en una capsa de fusta a la que li tinc molt de carinyo. I quan vull riure els busco i els llegeixo.

Al moneder vermell en guardo un que llegeixo en els meus viatges en tren camí del sud. Me’l va escriure un cap de setmana d’estiu, d’ocupa a casa dels veïns. Segurament sabia que jo necessitava un cap de setmana i un mail de paper. El què posava no ho escriuré…

Els tímids ens comuniquem millor amb un correu electrònic o amb un sms. No ens atrevim a dir cara a cara el què pensem i ens ho diem així. En canvi, escrivim un post que llegeix tothom.

Com sóc furreta i poc amant dels besitos o les abraçades, quan Joan és a punt de marxar de viatge, despisto. El meu cor em diu: fes-li una abraçada per desitjar-li bon viatge. El meu cap em diu, passa de llarg. Marxo de casa abans que ell. I no estic ni a dues cantonades que trec el mòbil i li escric un sms. El missatge sobrevola els carrers de Barcelona i arriba al pis de Roger de Fleur. He escrit: MUA.

HANSEL I GRETEL

-Avui he passat pel carrer on has d’anar demà. He deixat monedes de cinc cèntims pel camí perquè no et perdis –diu Hansel.
-Millor molletes de pa... –li respon Gretel.
A la versió del segle XXI del conte dels germans Grimm, Gretel sempre té gana.
Hansel treballa sense descans per alimentar-la. Fins i tot ha construït per a ella un umbracle cobert d’enfiladisses.
-Aquí passaràs l’estiu.
-És preciós, però m’enganyes! –li diu ella. Quan ell l’ha deixat sola un moment per recollir llenya i fer foc, ella s’ha connectat a internet: la pèrgola del bosc és obra d’Antoni Gaudí.
Ell riu i li ofereix una maçana.
-Sempre em dónes la més gran –protesta ella.
-És que la meva té un cop.
Gretel cada dia està més grassoneta, ell cada dia més prim.
I és que ella sempre té gana. Quan mira el seu gos l’imagina rostit al forn. L’animal sembla endevinar les seves intencions en la mirada de la noia i s’amaga.
-No creus que els estanys haurien de tenir peixets vermells? –pregunta Hansel-. Donarien més vida.
Ella no li respon. Si haguessin peixos, ella es construiria una canya i els pescaria. Passa el mateix amb els ànecs que neden a les fonts del bosc. Acabarien al forn.
Hansel és romàntic. Gretel és pràctica. On ell imagina peixos i vida, ella veu aliment i mort.
Ell li ofereix cireres per fer més amable la vida. Abans d’empassar-se-les, ella se les posa d’arracades i mira com li escauen a l’espill de l’estany. Amb el suc que ha fet d’elles es pinta les ungles dels peus.
La mirada de Hansel ha canviat. Com ella és de naturalesa desconfiada, pensa que qualsevol dia ell tindrà gana i se la menjarà. I quan ell li demani que li ensenyi un dit de la mà, ella li mostrarà pels barrots de la seva gàbia un os de pollastre ben blanquejat pel sol.
Mentrestant ell seguirà cada dia més prim.

LA DAMA Y EL VAGABUNDO

Avui no tenia res planejat. Ni cap sopar especial, ni res que se li assemblés. I això que avui Bruc ha fet onze anys. No ha tingut cap regal, ni un collar nou ni una pilota ni un trist cupcake per posar una espelma i fer-li bufar.


Però cap al tard el Paseante ens ha dut un tuper. He bullit uns espaguetis, li he afegit les mandonguilles del Paseante i hem anat fins un turó per sopar. Feia bona nit, d’aquelles per festejar mentre es beu vi i sentir paraules boniques mentre es mira el cel. He estirat una estovalla a quadrets, he encès una espelma per il·luminar la festeta, he obert una ampolla de chianti i he servit una gran safata d’espagueti amb mandonguilles. Com els dos som tímids, el Bruc i jo, anàvem agafant els espagueti amb la boca, sense fer soroll i una mandonguilla per a tu i una altra per a mi. Una per a tu i una altra per a mi, fins que n’ha quedat una, la de la vergonya.

Però com avui Bruc feia onze anys i era el seu dia, li he apropat la mandoguilla amb la punta del nas:

-És per a tu...

I és que avui Bruc té un any més. I ja en fa onze que compartim la vida, com si res. Jo li dic que l’estimo i a ell se li escapa un pet de vellet. Però com l’amor és amor, li he perdonat. Perquè als que et treuen a passejar i sopen amb tu una nit d’estrelletes al cel, se’ls perdona tot.

Felicitats, rateta!

PRIMAVERA TROMPETERA

Tot ha començat a les 8.30 del matí. La veu de l’altra banda del telèfon em deia que havia de ser a les 9.30 a un lloc del centre de la ciutat i que havia de cometre un delicte tipificat al codi penal, concretament a l’article 220 de la Constitució, apartat B, com a greu o molt greu: suplantació de la personalitat. Et poden caure un mínim de tres anys a la garjola. Li he dit a la persona que em demanava que la suplantés que si em tancaven, com a mínim em pagués la fiança fins el moment del judici si no me’n sortia. I que contractés un boy friend per un vis a vis un cop al mes si anava a la presó.


Tothom sap que si has de cometre un delicte has de passar desapercebuda. Uns pantalons còmodes i una brusa. Unes sabates de pell fina amb el taló just per caminar correctament i no moure els malucs més del necessari. Una bossa cara i una carpeta per amagar la davantera. Un maquillatge correcte i alguna joia discreta.

I què he fet? justament tot el contrari. M’he posat la faldilla negra cenyida, la samarreta de tirants ratllada en blanc i negre i una jaqueteta curta. Les sabates de taló de més de 10 cm, una mica perilloses si camines amb pressa. M’he maquillat amb la ratlla als ulls i m’he pintat els llavis. Ole. Ja està aquí la primavera trompetera.

Quan ella arriba, la primavera, jo sóc l’ambaixada de l’estiu. Ja pot seguir fent fresca, ja, que quan jo decideixo que és el moment d’ensenyar la carn, ja pot nevar, que no hi ha marxa enrere.

I és que...qui vol ser pràctic quan pots donar una mica d’alegria? No és millor ensenyar les ungles dels peus pintades de color rouge pirate que amb un discret rosa? No és millor moure els malucs al compàs d’una copla i que un tanguero et digui quan passes pel seu costat mentre fuma recolzat a l’entrada d’un bar: me fundiría con el aire que respiras...I somriure per donar-li les gràcies.

I es que he decidit posar-me un cartellet al front i escriure: estic lliure, va, vine. Que ja està aquí la primavera trompetera. Que en realitat totes les dones som unes fresques, que diria aquell, perquè, qui vol estar trist si ho tens tot o quasi tot? I si no ho tens, ja vindrà.

Torno al barri bohemi on visc –de moment me n’he sortit- i que sempre riu. Pujo a casa i em rep Bruc, visca, visca, la mama ha tornat. I sembla contenta. Ja està aquí, ja ha arribat, la primavera trompetera.

TURÓ PARC

Cada 30 de abril y desde hace treinta y cinco años, Emilia Carson se levanta de la cama con una misión. Desayuna frugalmente, té y fruta, se fuma un cigarrillo. No importa que llueva, nada raro en un 30 de abril, sople ventisca o luzca el sol. Nada ni nadie consigue que ella no cumpla su promesa. Desde hace treinta y cinco años sale a la calle acompañada de un insoportable perro salchicha, coge un taxi y da instrucciones al conductor: Turó Parc. Antes hace detener el vehículo frente a una floristería y compra un ramito de violetas, sus flores preferidas, no sin antes dar instrucciones al taxista de que vigile al perro, que aúlla y llora al ver desaparecer a su ama tras la puerta del comercio.

Realizado el encargo, se dirige al desesperado conductor con un "sigamos" seco y poco amable. Pero Emilia Carson es así. Desesperante y maleducada con el mundo. Porque desde hace treinta y cinco años, es infeliz.

Sólo ella sabe la verdadera causa de su desdicha. El mundo desconoce lo que pasó hace tanto tiempo y creo que nunca lo sabremos. Cuando ella muera, morirá también su secreto. Hay infinidad de opiniones sobre cómo su carácter risueño ha llegado a agriarse hasta tal modo. Pero así ha sido. Vive en un lujoso piso de la parte alta de la ciudad con la única compañía de su inaguantable perro salchicha. El único que la quiere tal como es.

Cada 30 de abril, Emilia Carson paga al taxista por el corto trayecto de su casa al Turó Parc. El perro y ella entran por la puerta orientada al oeste y caminan por el sendero flanqueado por los árboles de Judas que esperan su llegada para florecer. Quizás son los únicos que se alegran de verla. Mueven sus ramas para dejar caer sobre las dos tristes figuras una fina lluvia de pétalos morados. Por algo son llamados "el árbol del amor". Bajo la lluvia ella sonríe.

Siguen el camino hasta el estanque de las tortugas. Allí, justo en medio y entre nenúfares, se alza la estatua que el ayuntamiento erigió treinta y cinco años antes al Paseante solitario. Ella lo llama "príncipe feliz". Se sienta en un banco e intenta dejar su mente en blanco sin conseguirlo. Después de fumarse un cigarrillo, se levanta con dificultad y abandona la mitad del ramito de violetas sobre su banco.

Luego deshacen lo andado y se van en busca de otra estatua. Ésta permanece escondida entre los setos, justo a la entrada del parque. Es una figura de bronce que representa a un perro salchicha. El querido perro que treinta y cinco años atrás acompañaba a Emilia Carson en sus paseos diarios junto al Paseante. Junto al pedestal la viejecita deja reposar la otra mitad del ramo, mientras suspira: Ay, querido Bruc...¡Cuántos recuerdos!

Pero Emilia desconoce que cuando anochece y tras cerrar las puertas del parque, cuando sólo se oye el silencio y todos los visitantes lo han abandonado, la estatua del perro salchicha recobra la vida y se dirige hasta el estanque. Nada con la ayuda de sus cortas patas hasta el pedestal de la estatua del Paseante, y a sus pies el perro levanta la pata para aliviar su vejiga con un ligero desdén. Éste es su homenaje. De Bruc al Paseante...

Cada 30 de abril Emilia Carson se levanta de la cama con una misión, la de ver a sus dos amigos. Y así seguirá, año tras año hasta que vea su sueño convertido en realidad: Volver junto a ellos y descansar, por fin.

EL PRINCIPITO

¿Qué es un rito ? – dijo el principito.
- Es algo también demasiado olvidado – dijo el zorro. – Es lo que hace que un día sea diferente de los otros días, una hora de las otras horas.

Algú en algun moment va decidir que hi hauria un dia diferent dels altres. Hi hauria un dia en que un home li regalaria una rosa a la seva estimada. Regalar una rosa no vol dir necessàriament amor. Bé, jo crec que sí. Regalar una rosa vermella té el seu significat. Vol dir amor, no ens enganyem. Però l’amor pot tenir moltes formes. Igual que es pot estimar un home entre mil homes, es pot estimar un infant entre mil infants. Un dia en trobes un d’especial. Potser perquè els seus cabells són daurats com el blat madur. Potser perquè els seus ulls són d’un color diferent entre milions d’ulls, que poden canviar segons la llum que els il·lumini o els ulls que els mirin. Jo els veig grisos, però també poden ser blaus.

A aquest infant del que parlo jo li dic el principito perquè me’l recorda. El nen curiós, que et fa preguntes que no sempre tenen resposta. Que et roba el cor perquè ha decidit estimar-te sense prejudicis. Perquè ha pensat que aquell dia, jo, que estic ben lluny de la meva família i que no tinc cap enamorat, no tindré una rosa.

No m’ho esperava, i diuen que quan ja no s’espera res passa el que desitges sense saber-ho. Que finalment vaig tenir la rosa que no esperava. Dimarts havia milions de roses. Segurament moltes van acabar a les escombreries perquè ningú les va comprar o no les va saber buscar. Però la meva rosa és diferent. La meva rosa és única. El principito va evitar que la meva rosa no tingués comprador.

A la meva rosa la cuido cada dia que passa. Li tallo un trosset de tija i li canvio l’aigua. Guardaré els seus pètals entre les pàgines d’algun llibre que encara he de triar. I quan vulgui recordar aquell dia només hauré de buscar el llibre especial que guardarà la meva rosa única entre milions de roses. I potser algun dia, quan el principito es faci gran li podré contestar a la pregunta que em va fer un dia i per a la qual no vaig tenir resposta.

-Però, per què? –em va dir ell- per què?

Un dia ho entendràs. Quan seràs gran i hauràs estimat. Un dia tindràs la resposta a la teva pregunta insistent que em va trencar el cor. Mira de trobar la rosa que et farà feliç i enamora’t. Que no acabi a les escombreries. Fes-la créixer, com un dia van fer amb mi.