LA DAMA Y EL VAGABUNDO

Avui no tenia res planejat. Ni cap sopar especial, ni res que se li assemblés. I això que avui Bruc ha fet onze anys. No ha tingut cap regal, ni un collar nou ni una pilota ni un trist cupcake per posar una espelma i fer-li bufar.


Però cap al tard el Paseante ens ha dut un tuper. He bullit uns espaguetis, li he afegit les mandonguilles del Paseante i hem anat fins un turó per sopar. Feia bona nit, d’aquelles per festejar mentre es beu vi i sentir paraules boniques mentre es mira el cel. He estirat una estovalla a quadrets, he encès una espelma per il·luminar la festeta, he obert una ampolla de chianti i he servit una gran safata d’espagueti amb mandonguilles. Com els dos som tímids, el Bruc i jo, anàvem agafant els espagueti amb la boca, sense fer soroll i una mandonguilla per a tu i una altra per a mi. Una per a tu i una altra per a mi, fins que n’ha quedat una, la de la vergonya.

Però com avui Bruc feia onze anys i era el seu dia, li he apropat la mandoguilla amb la punta del nas:

-És per a tu...

I és que avui Bruc té un any més. I ja en fa onze que compartim la vida, com si res. Jo li dic que l’estimo i a ell se li escapa un pet de vellet. Però com l’amor és amor, li he perdonat. Perquè als que et treuen a passejar i sopen amb tu una nit d’estrelletes al cel, se’ls perdona tot.

Felicitats, rateta!