Fa poc vaig sentir parlar
de la síndrome de Stendhal en un programa de ràdio. És una emoció
que s'experimenta en veure una cosa immensament bella. Aquesta emoció
et pot dur al plor, a l'ofec, al mareig...La van anomenar així,
síndrome de Stendhal, quan l'escriptor va descriure a un amic el què
li va passar en veure la ciutat de Florència.
Jo només l'he sentida un
cop aquesta emoció. És com l'enamorament.
Un dia d'agost li vaig
regalar a la Cinta, la meva neboda petita, un vestit i unes sabates
de ballarina. Jo, contrària a que les dones siguin tractades com a
ninetes, li vaig comprar un vestit de nineta fràgil. Ella m'esperava
sabent que jo duia un regal per a ella a la bossa. Li vaig posar
música, La meditació de Thaís, de Jules Massenet i ella es
va deixar anar.
Movia les mans com si
fossin ocellets. Feia voltes sobre ella mateixa com si tota la vida
hagués fet classes de dansa clàssica.
Jo la mirava, asseguda al
sofà. I mirant-la, vaig plorar. Com es podia ser tan guapa, tan
especial.
De vegades miro al mòbil
el vídeo que li vaig fer. És com una vitamina, la de l'amor.
La necessites per tirar
endavant alguns dies.
Avui torno a casa,
ballarina. Tinc ganes de veure't. No ets cap nineta fràgil encara
que et posis el vestit per ballar. Seràs una gran dona. I és per
tu, entre moltes altres coses, que vull viure.
7 comentarios:
No sé com t´ho fas però m' estoveeixes, em fas plorar i no és de tristesa, és de sentiment.
la Cinta aprendrà, com ho has fet tu, com hem fet totes les ballerines d' aquest món ( de clàssic o de mambo, és igual)a mantenir l' equilibri entre la fragilitat i la duresa, però per això caldrà que creixi més encara i que sàpiga que ets al seu costat sempre que et necessiti, encara que no sigui presencialment.
Bona estada al sud, cuca.
Fes fotos!
De esa niña se va hablar, ya que lleva mucho arte dentro de ella.
Besos
Darrerament, Emily, escrius d'una manera tan bella...m'hagués agradat tenir aquest sentiment cap una nena de la meva sang. La vida no me n'ha donat i, perifèricament, només un parell de mascles que em fan riure però que no em desperten la tendresa i les llàgrimes. Enyor aquest sentiment tan bell que tu expliques.
La Cinta es podrà posar el vestit que vulgui (com tu) i no deixará de ser una futura dona forta i valenta, a més tindrà una tieta que li ensenyarà el camì que cal agafar...
Com m'agrades darrerament!!
Petonets Noia
Ara us he imaginat a totes dues a Florència, quan la Cinta ja serà més gran per entendre el teu univers i tu encara sabràs que vols viure per ella i per moltes altres coses.
Ai! que m'agafa el síndrome de Stendhal tot llegint-te :)
B7s
Publicar un comentario