ARROZ BLANCO

Avui ho he tornat a fer, he escoltat una cançó. Escoltant-la he retrocedit uns anys. He buscat al bloc el mes de març del 2009. Vaig escriure un post on demanava al Bruc de ballar amb mi. Jo volia ser Audrey Hepburn a Sabrina i la meva parella de ball era William Holden. Ballavem i era primavera. Bruc feia de William Holden, pobre. Se’n va cansar aviat, massa baixet per a ser la meva parella de ball. A més no em deixo portar i sempre acabo manant jo. Relaxa’t, Emily, dona!

Quina alegria més gran! En aquells moments jo cosia un vestit de núvia. A l’abril es casava mon germà i la seva núvia m’havia demanat el vestit. I vaja si el vaig fer. Amb l’ajuda d’unes flors d’ametller dibuixades per l’MK va acabant sent el vestit de núvia més bonic del món. Els vaig dir a la parella que s’anava a casar en plena primavera que sempre seria primavera si es deien a cau d’orella que s’estimaven.

Després he retrocedit un mes. Febrer de 2009. Mmmmm, un mal mes si no fos que he recordat que vaig anar a un concert dels Malevaje. Jo pagava les entrades a la parella que es casava. A canvi, ells se’n feien càrrec del viatge i de la nit d’hotel. I de les copes…El nuvi era mon germà, per cert.

Cap a mitja tarde ja estavem els tres a la gran ciutat, impacients. Un taxi ens va dur a l’hotel per deixar les maletes. Quina decepció! La meva habitació tenia dos llitets i jo sense ningú amb qui compartir-los.

Després vam buscar un lloc per sopar. Havíem d’omplir l’estòmac ja que, coneixent-nos, acabaríem bebent més del compte. I, oh, sorpresa! Al bar on havíem d’omplir el pap, recolzats a la barra, estaven Antonio, el cantant i la seva banda, els Malevaje. Mon germà desconeix la paraula timidesa. Què és això? I se’n va anar directe a saludar-los.

Cinta, la núvia, i jo ens vam afegir, quin remei. Jo sabia que amb una copa acabaria deixant la timidesa de banda. La timidesa dormiria sola a l’habitació de l’hotel.

El cantant se’m va acostar i em deia coses a cau d’orella. Jo reia, fins que li vaig dir amb accent de catalaneta:

-No me hagas reír que se me ve la ortodoncia. –si no heu dut mai una ortodòncia, no sabreu mai lo que desperta als homes.

-La ortodoncia te rejuvenece…-em va dir rient.

Antonio duia prous anys i experiències a l’esquena per saber què s’ha de dir a una noia.

Va entrar un periodista una mica despistat i es va posar a parlar amb mon germà. Pobre noi, l’havia confós amb el cantant. S’hi assemblen. Mon germà va assenyalar al cantant.

No recordo ben bé com va anar. Només sé que el cantant em va dir:

-Me voy al hotel a dormir un poquito antes del concierto. Si me quieres acompañar…

Hòstia! Lo que sempre havia volgut! Que un cantant i concretament ell em digués això!

Vaig dissimular. Crec que mon germà em va fotre una empenta.

El concert va ser divertit. Antonio va cantar les nostres cançons i nosaltres tres estavem a primera fila. Vaig barrejar cervesa, gintònic i martini amb fanta de taronja, un cóctel mortal si vols acabar asseguda en qualsevol racó, intentant respirar per trobar-me millor.

Ja a l’habitació vaig ajuntar els dos llits per fer-ne un de sol. Em vaig posar la samarreta de tirants negra amb la que dormo i em vaig estirar. El món no parava de donar tombs.Vaig abraçar al coixí i vaig sospirar el seu nom…