TERESITA

En sis anys de blog no li he fet mai un post a ma mare. I crec que s’ho mereix.

Aquest Nadal ha cuidat de mi com només ho pot fer una mare, preguntant-me cada matí com em trobava. Bé, avui bé. O no, avui molt malament.
He tingut un dolor físic tan insuportable que no sé com he anat fent aquests últims mesos. Però gràcies a l’ajuda de ma mare la meva salut ha millorat. Quan em veu marxar, amb la maleta i el Bruc d’equipatge sempre plora una miqueta.
-Quan tornaràs? –em pregunta.
-No sé, mama. Ja vorem.
Crec que el dia que em va veure marxar per començar una vida nova, amb la furgoneta llogada plena fins amunt de les meves coses, amb la Bruji al volant (sempre al meu costat, com una segona mare) i el gos i jo de copilots, li vaig trencar el cor. A ella i al meu pare. Es sentien abandonats, però havia de ser així. I ella ho sabia.
No passa un dia que no em truque. I si un dia no em truca a l’hora de sempre, penso: què estrany, avui la Teresita no em diu res. Però sempre ho acaba fent.
Quan la vull fer empipar li dic:
-Mama, com és que em vas fer tan feeta?
-No ets fea, ets molt guapa. Els meus quatre fills són tots guapos.
Jo continuo…
-I com és que ningú m’estima?
Llavors no troba la resposta. Però sé que descansarà el dia que li digui: mama, he trobat un rei de copes que m’estima.

Ma mare em conta coses de quan vaig nàixer. Ja s’acostava la primavera i ella passejava amb mi al cotxet. La gent que se li apropava la felicitava pel nou fill i quan em miraven, la cara els canviava. Estaven decebuts.
-Una altra xiqueta!
La gent esperava que a la tercera fos finalment un hereu (que va venir dos anys i mig més tard).
Però ma mare els responia:
-És un sol. Menja i dorm. No em dóna cap maldecap.
Mon pare s’afegeix a la conversa mentre acarona el Bruc:
-Ets l’única a qui vaig vore nàixer…Negra i greixosa…-És la delicadesa de mon pare per dir-me que era morena i pesava cinc quilos. Tot això que duia per endavant...

Dimarts ella va ser la primera en saber que potser finalment me n’havia sortit. Que ja tenia el camí mig fet.
-Mama, crec que tindràs una filla famosa. -li dic mig en broma.- M’han dit que sí.
Espero que tot vagi bé i que, si un dia torno a casa, vagi amb una cosa a les mans que la faci sentir orgullosa. Crec que ja ho està, que no em cal tornar a casa amb les mans plenes, però jo ho necessito, mama. No hauràs de patir més per mi. Ja caminaré sola, sense l’ajuda de les teues mans. Crec que no t'he donat mai les gràcies per donar-me la vida. Potser avui ho faig. Gràcies, mama.