Ahir pujava pel carrer tranquil·lament, pensant. I sento algú que diu:
-Emily! Emily!
-Emily! Emily!
Miro, em giro i no conec ningú que em pugui conéixer.
-Emily! Aquí!
Aixeco la mirada cap a un balcó i veig les dues gossetes de
raça teckel que viuen al mateix carrer que natros, treient el cap per la barana
de ferro.
Coi, si em parla un gos i a més, l’entenc, és que estic
embogint?
-On és el Bruc? –em diu la més jove de les dues.
Abans de contestar faig una ullada al meu voltant per si
passa algú i em veu parlant amb les gosses.
-El Bruc està estiuejant, amb els seus iaios.
-Se’n va anar i no ens va dir res?
-Va ser una marxa precipitada, ell no en sabia res. I com no
tenia el vostre número de mòbil…Suposo que aquesta és l’explicació…
Això ja és massa
-És tan guapo…-diu la jove.
La més gran, suposo que és la seva mare, l’empeny amb el
morret. Com si li digués, calla, dona! Has d’amagar els teus sentiments.
La filla fa una mirada de pena i sospira. Suposo que es
pregunta que si l’estima, per què no ho ha de dir?
Somric. L’entenc. Arronso les espatlles i dic:
-Homes…
-Gossos…-diu la més velleta.
-Homes, gossos, qui els entén? Per cert, tu coneixes el meu
nom, i tu com et dius?- li pregunto a la joveneta.
9 comentarios:
És imprescindible escoltar la cançó. Jo l'escolto una vegada i una altra.
Bruc està bé. És feliç al sud i el trobo a faltar.
El meu anglès a hores d´ara està pitjor que el meu llenguatge caní, o sigui que et puc dir que m´agrada la cançó però només pisco paraules soltes.
Jo parlo amb gats :-)
M´agraden els posts amb diàlegs intel·ligents i aquest ho és.
Bonito tu post, pero tu Bruc muy malo, mira que morderme!.
Besos
Estic com la País.
O pitjor! No parlo ni amb gats, jo! :o)
Però també m'agrada la cançò.
I la foto.. :)
B7s
PS: Segur que en Bruc també et troba a faltar.
oisssh... gossets preciosos... oissshhh....
Quan torni el Bruc li preguntarem per la Valerie, oi?
Mira que marxar sense despedir-se, amb lo poquet que costa...
mecatxis!
Penso que el Bruc té més edat per festejar la mare que no pas la filla. A no ser que tingui complexe de Papuchi :-)
PD: Segur que menja més bé al sud que al nord. I em solidaritzo amb la Mari-Pi-R.
Es monísimo Bruc, parece una personita :)
Emily, me ha gustado muchísimo esta historia de amor entre Bruc y Valerie. Me he llevado una sorpresa al ver que quienes te llamaban eran las perritas, será porque yo también soy muy dada a hablar con "los/las mejores amigos/as de los humanos".
Besos
estarà bé de vacances sense tanta caloreta
Publicar un comentario