UN VEÍ ENTREMALIAT

Ell és l’únic que entén les meves contínues bromes, a vegades fora de lloc, ho reconec. M’ho permet tot, com a nena malcriada que sóc. Tot m’ho perdona: quan li envio fotos picants, quan rep mails que em dóna per escriure el dia universal de l’amor, quan el deixo lligat dues setmanes en una habitació i m’enduc la clau que obre la porta, quan l’imagino fent un programa nocturn de sexe a la tercera edat.

Quan sembla que ja no escriuré més, em proposa un joc. I com m’agrada jugar, li dic que sí. Li conto que quan em poso el vestit negre faig malifetes i acabo al lavabo del Morrysom amb els ulls embenats. Em demana que comenci a escriure una història veïnal; encara no és a la porta dient-me adéu i ja la tinc pensada. Em fa l’encàrrec de buscar un llibre per a Sant Jordi i ja el tinc comprat.

A canvi, em fa regals que arriben per correu ordinari amb una nota amable, com és ell. O m’escriu apunts on suposadament parla de mi, tot i que no ho vol reconèixer… Crec que m’estima, a la seva manera i a mi ja em va bé. Jo també l’estimo a la meva manera. Li vaig donar el personatge del barber periodista, que tots els qui em llegiu coneixeu. I el vaig imaginar com a Robert Mitchum.

Fa dies que li dec un post, d’aquells meus, on escric tot el que em passa pel cap i on sempre li dono el pitjor paper. És una continuació de Blogville crepuscular. Demà m’hi poso… Espero que em perdoni. Aquesta vegada estem junts a la mateixa habitació, i em quedo…