ARROZ BLANCO

Avui ho he tornat a fer, he escoltat una cançó. Escoltant-la he retrocedit uns anys. He buscat al bloc el mes de març del 2009. Vaig escriure un post on demanava al Bruc de ballar amb mi. Jo volia ser Audrey Hepburn a Sabrina i la meva parella de ball era William Holden. Ballavem i era primavera. Bruc feia de William Holden, pobre. Se’n va cansar aviat, massa baixet per a ser la meva parella de ball. A més no em deixo portar i sempre acabo manant jo. Relaxa’t, Emily, dona!

Quina alegria més gran! En aquells moments jo cosia un vestit de núvia. A l’abril es casava mon germà i la seva núvia m’havia demanat el vestit. I vaja si el vaig fer. Amb l’ajuda d’unes flors d’ametller dibuixades per l’MK va acabant sent el vestit de núvia més bonic del món. Els vaig dir a la parella que s’anava a casar en plena primavera que sempre seria primavera si es deien a cau d’orella que s’estimaven.

Després he retrocedit un mes. Febrer de 2009. Mmmmm, un mal mes si no fos que he recordat que vaig anar a un concert dels Malevaje. Jo pagava les entrades a la parella que es casava. A canvi, ells se’n feien càrrec del viatge i de la nit d’hotel. I de les copes…El nuvi era mon germà, per cert.

Cap a mitja tarde ja estavem els tres a la gran ciutat, impacients. Un taxi ens va dur a l’hotel per deixar les maletes. Quina decepció! La meva habitació tenia dos llitets i jo sense ningú amb qui compartir-los.

Després vam buscar un lloc per sopar. Havíem d’omplir l’estòmac ja que, coneixent-nos, acabaríem bebent més del compte. I, oh, sorpresa! Al bar on havíem d’omplir el pap, recolzats a la barra, estaven Antonio, el cantant i la seva banda, els Malevaje. Mon germà desconeix la paraula timidesa. Què és això? I se’n va anar directe a saludar-los.

Cinta, la núvia, i jo ens vam afegir, quin remei. Jo sabia que amb una copa acabaria deixant la timidesa de banda. La timidesa dormiria sola a l’habitació de l’hotel.

El cantant se’m va acostar i em deia coses a cau d’orella. Jo reia, fins que li vaig dir amb accent de catalaneta:

-No me hagas reír que se me ve la ortodoncia. –si no heu dut mai una ortodòncia, no sabreu mai lo que desperta als homes.

-La ortodoncia te rejuvenece…-em va dir rient.

Antonio duia prous anys i experiències a l’esquena per saber què s’ha de dir a una noia.

Va entrar un periodista una mica despistat i es va posar a parlar amb mon germà. Pobre noi, l’havia confós amb el cantant. S’hi assemblen. Mon germà va assenyalar al cantant.

No recordo ben bé com va anar. Només sé que el cantant em va dir:

-Me voy al hotel a dormir un poquito antes del concierto. Si me quieres acompañar…

Hòstia! Lo que sempre havia volgut! Que un cantant i concretament ell em digués això!

Vaig dissimular. Crec que mon germà em va fotre una empenta.

El concert va ser divertit. Antonio va cantar les nostres cançons i nosaltres tres estavem a primera fila. Vaig barrejar cervesa, gintònic i martini amb fanta de taronja, un cóctel mortal si vols acabar asseguda en qualsevol racó, intentant respirar per trobar-me millor.

Ja a l’habitació vaig ajuntar els dos llits per fer-ne un de sol. Em vaig posar la samarreta de tirants negra amb la que dormo i em vaig estirar. El món no parava de donar tombs.Vaig abraçar al coixí i vaig sospirar el seu nom…

TERESITA

En sis anys de blog no li he fet mai un post a ma mare. I crec que s’ho mereix.

Aquest Nadal ha cuidat de mi com només ho pot fer una mare, preguntant-me cada matí com em trobava. Bé, avui bé. O no, avui molt malament.
He tingut un dolor físic tan insuportable que no sé com he anat fent aquests últims mesos. Però gràcies a l’ajuda de ma mare la meva salut ha millorat. Quan em veu marxar, amb la maleta i el Bruc d’equipatge sempre plora una miqueta.
-Quan tornaràs? –em pregunta.
-No sé, mama. Ja vorem.
Crec que el dia que em va veure marxar per començar una vida nova, amb la furgoneta llogada plena fins amunt de les meves coses, amb la Bruji al volant (sempre al meu costat, com una segona mare) i el gos i jo de copilots, li vaig trencar el cor. A ella i al meu pare. Es sentien abandonats, però havia de ser així. I ella ho sabia.
No passa un dia que no em truque. I si un dia no em truca a l’hora de sempre, penso: què estrany, avui la Teresita no em diu res. Però sempre ho acaba fent.
Quan la vull fer empipar li dic:
-Mama, com és que em vas fer tan feeta?
-No ets fea, ets molt guapa. Els meus quatre fills són tots guapos.
Jo continuo…
-I com és que ningú m’estima?
Llavors no troba la resposta. Però sé que descansarà el dia que li digui: mama, he trobat un rei de copes que m’estima.

Ma mare em conta coses de quan vaig nàixer. Ja s’acostava la primavera i ella passejava amb mi al cotxet. La gent que se li apropava la felicitava pel nou fill i quan em miraven, la cara els canviava. Estaven decebuts.
-Una altra xiqueta!
La gent esperava que a la tercera fos finalment un hereu (que va venir dos anys i mig més tard).
Però ma mare els responia:
-És un sol. Menja i dorm. No em dóna cap maldecap.
Mon pare s’afegeix a la conversa mentre acarona el Bruc:
-Ets l’única a qui vaig vore nàixer…Negra i greixosa…-És la delicadesa de mon pare per dir-me que era morena i pesava cinc quilos. Tot això que duia per endavant...

Dimarts ella va ser la primera en saber que potser finalment me n’havia sortit. Que ja tenia el camí mig fet.
-Mama, crec que tindràs una filla famosa. -li dic mig en broma.- M’han dit que sí.
Espero que tot vagi bé i que, si un dia torno a casa, vagi amb una cosa a les mans que la faci sentir orgullosa. Crec que ja ho està, que no em cal tornar a casa amb les mans plenes, però jo ho necessito, mama. No hauràs de patir més per mi. Ja caminaré sola, sense l’ajuda de les teues mans. Crec que no t'he donat mai les gràcies per donar-me la vida. Potser avui ho faig. Gràcies, mama.

BYE, BYE, BLACKBIRD

Desconec el dia que el vaig trobar. Més avant li vaig dir si no s’havia preguntat mai com el vaig anar a parar al seu blog. Ni idea, va dir ell. Pues resulta que la meva germana Sumpta m’havia passat un enllaç d’un blog de gossos que buscaven una segona oportunitat. Vaig mirar els comentaris i vaig veure’n un que signava un tal Paseante. Ui, ell, vaig pensar...Vaig clicar a sobre i vaig entrar directament a una escena de la seva vida on contava un passeig per la terra de la boira mentre escoltava un programa de radio que, casualitat, jo també escoltava.
A què ve tot això ara? doncs perquè el dia 31 de gener farà sis anys que vaig obrir el bloc de l’Emily. El Paseante en va tenir la culpa. La meva vida va canviar des del dia que vaig clicar a sobre d’aquell comentari a un bloc de gossos que buscaven una segona oportunitat.
Normalment aquest aniversari em serveix per fer un repàs de la meva vida aquest últim any. Què ha passat, què he fet...què passarà, que faré. Ara com ara només tinc present. Però el dia 12 de març tinc una cita important, potser la més important. El Creador m’esperarà. Hem de parlar i fer un repàs sobre la meva vida en aquests últims cinc anys. Me’ls va concedir en un moment molt difícil per a mi. “Te’n dono cinc, ni un menys ni un de més. M’has de demostrar que no em vaig equivocar amb tu, que vaig fer bé de confiar”, em va dir mentre estavem asseguts a la barra d’un bar. “Sinó vindràs amb mi”, el seu to era amenaçador.
I, com de moment no vull marxar amb ell, li regalaré un bruquet. I què més? em dirà ell...Treuré d’una bossa un exemplar de El mocador màgic. I ell em dirà: I què més? Buscaré una carpeta on guardo el meu projecte. Crec que li agradarà. Però em dirà: què més ? Segurament m’enfadaré. Coi, sí que demanes...
Llavors li contaré que vaig quedar finalista a un premi...Poca cosa, Emily...Bé, també he d’escriure més contes amb el Paseante...Poca cosa, Emily...Mmmmmm, també he d’escriure una obra de teatre....Poca cosa, Emily...
Com que estaré molesta amb ell, li diré: i tu què has fet, eh?
Riurà una mica i després em parlarà seriosament: he cuidat del món, Emily. Baixaré la mirada, avergonyida, i li diré: ho entenc.
Ai, Emily, Emily...Com ets...Llavors m’aixecaré i li diré: marxo, he de treure el gos...Bon dia, Creador!
Crec que em concedirà uns anys més en aquest món. I secretament, tot i que no m’ho dirà mai, somriurà i estarà orgullós de mi. Mirarà com marxo en busca del meu gos. I murmurarà: Ai, Emily, Emily...Com ets…

LA CAMPANA DE VIDRE

El dia de Nadal, la meva germana Sumpta havia preparat una casa perfecta, acollidora. Amb objectes preciosos i espelmes enceses, per donar calidesa. Uns dies abans ens havia demanat un cosa: havíem d’escriure un desig en un paper i posar-lo en un bol. Després de dinar, cadascú de nosaltres n’havia d’agafar un i llegir-lo. Molts van protestar, els homes de casa, però finalment el van fer. Jo el vaig improvitzar en aquell moment que vaig seure a la taula de despatx, mentre agafava neules farcides de xocolate. Anava deixant els embolcalls del delicte al costat de l’ordinador (vaig ser jo, Sumpta, la culpable).
Després de dinar, la Sumpta va demanar silenci. Tots estavem esvalotats, com nens. Ens va llegir una història sobre la llum. Més o menys anava així: en una reunió havia molta foscor. El mestre de tots ells va encendre una espelma i la va donar al primer. Després ho va fer a un segon, i axí successivament amb tots els que allí estaven reunits. L’habitació es va il·luminar com mai. Amb una sola espelma, la llum era pobra. Amb totes...
Es va fer un silenci que vaig trencar per lo incòmode que era.
-Ara ho entenc. Una persona sola no és res. Moltes, tot.
Després vam anar agafant els papers i els vam llegir d’un en un.
Un va demanar aprovar el batxillerat, l’altre va demanar una revolució.
-Javi! (lo del batxillerat)
-Jokin! (lo de la revolució)
Quan mon cunyat va agafar el meu, el vaig reconéixer perquè jo havia tancat el sobre, va llegir:
-Jo vull una campana de vidre. Per amagar-me i sentir-me protegida de les coses dolentes del món. Per a mi i per a la meva familia. A vore, 2013!
Ningú va endevinar qui l’havia escrit. Però es va sentir la veu de la Bego que va dir:
-És de Jose. Lo de la campana només pot ser d’ella.
Reconec que el meu desig era surrealista, però jo ja sabia què volia. I ella també. Una campana de vidre que no es trenqués mai. Nosaltres viuríem dins, protegits. Només vull això. El vidre ha de ser a prova de bales, eh?

Que tingueu un bon any i ja sabeu, si voleu una campana de vidre, només l’heu de desitjar…A prova de bales, eh ?

EL MOCADOR MÀGIC

Miro al meu voltant i penso que en algun lloc deu ser primavera. Els aparadors del Passeig de Gràcia estan plens de coses que no puc comprar però a les meves mans duc un regal preciós per a la nena rossa. És un conte de Nadal, el primer que ens publiquen. Dic ens, perquè a la portada té dos noms escrits: El Paseante, Emily.
El mocador màgic el vam escriure una nit màgica d’estiu. D’una conversa, d’un desig, va néixer una història pensada per a la dona que necessita cobrir el seu cap amb un mocador. Aquesta dona és la meva germana. Teníem uns personatges principals: la Bego, i el seu fill petit, el Lluís, Luigi. Volíem màgia i vam demanar ajuda als Reis d’Orient. Necessitavem una cosidora i vam trobar una iaieta que vivia a París. I havia de ser pels volts de Nadal, perquè així ho volia jo. A més a més, volíem un objecte que guarís la Bego de la seva malaltia i vam demanar un mocador màgic.
Vaig baixant pel Passeig de Gràcia i dono almoina a una gitana romanesa que duu dos gossets. Ha afegit un cadellet a la seva vida (l’altre ja és vellet). La dona i jo ens mirem als ulls i ella em dóna les gràcies per la moneda que he posat a la seva caixeta de cartró. Ella em beneeix i jo li agraeixo. Somriem i no faig ni dues passes que ja em cauen les llàgrimes. Potser perquè penso en el llibre que tinc a les meves mans per a la nena rossa. Potser perquè penso en la Bego. Em ve a la memòria el dia que li vaig fer un vestit, fa molts anys, perquè ella tenia una cita important amb el que havia de ser el seu marit. Era un dia d’estiu també. En tres hores vaig cosir una peça màgica. Aquella nit havia de ser especial i la va tenir. Coppini, la meva gosseta, i jo, vam córrer cap a la terrassa per veure-la marxar. Jo havia fet bé la feina, com la vella cosidora de París.
Han passat quasi vint anys i avui us escric tot això per dir-vos que el Paseante i l’Emily tenen un conte de Nadal a les seves mans. Que d’una nit màgica va néixer un conte i que si el voleu llegir, només heu d’escriure una carta als Reis d’Orient:

Estimats Reis d’Orient:
M’he portat molt bé tot l’any i em demano uns quants joguets de res: un cotxe teledirigit. Una pilota de futbol. Unes sabatilles per xutar fort com les de Messi. Un joc de cartes de Mille Bornes. Un pinball. Un pijama. Ah! i un conte, que la mama em diu que he de llegir més. El trobareu aquí.

29

Només volia dir-te que ja en són 29. Vull recordar el dia de la meva arribada al carrer del la Plata. Jo duia el jersei ratllat que ma mare diu que ha d'anar a les escombreries. Si és el meu preferit. Bruc content, amb cara d'aventura. Els amics pujant els mobles per l'escala estreta, suats. El primer dinar juntes.
Només vull recordar que estaves al meu costat quan jo em moria.
Felicitats, neneta de la bicicleta.

UN PANELLET

Quan arriba Tots Sants sempre faig el mateix: mirar als aparadors de les pastisseries les muntanyes de panellets de pinyons posats com si fossin ferreros rocher. No me'n compro mai perquè em conec. Si tingués una muntanya de panellets a casa, posats com si fossin ferreros, me'ls acabaria tots...
Ahir Teo, el profe de dibuix m'esperava amb una capsa amb panellets fets per ell i uns amics, em diu.
-T'agraden? -em diu.
-Coi si m'agraden...
Quan era petita li prenia a mon iaio, pobret. No en tenia mai prou amb un...Així que quan tothom marxava del menjador, Emily la lladra entrava en silenci, trepitjant la catifa per no fer soroll amb les sabates i un, i un altre, que no ho notaran. Primer em menjo els pinyons, després el panellet pelat. I acabava la festa amb un glopet d'oporto...
Ahir va ser un dia feliç perquè veia que la feina anava bé. Dibuixo i penso i observo els retrats en llapis d'una noia desconeguda per a mi que Teo té penjats a l'estudi. Si un dia sóc rica, li demanaré que me'n faci un. Un retrat com d'època: Emily i Bruc, feliços.
Em queden cinc mesos per entregar-li al Creador la feina. Per demostrar-li que podia confiar amb mi, que em costa, sí, però ho acabo fent. Per donar-li les gràcies el dia que em va posar un llapis a les meues mans. I per posar-me un cervellet que pensa, a vegades massa. I pel panellet d'ahir. Gràcies, Teo. Gràcies, Cinta, pel dia d'ahir.

CUANDO LA POBREZA ENTRA POR LA PUERTA

Amb la familia disfuncional del davant estic distreta. Com encara fa calor, tinc les finestres obertes i els sento des de primera hora del matí fins que me’n vaig a dormir.
A principis de setmana, la frase top ten va ser: el respeto está en que la tele es mía.
Vaig suposar que li deia el marit a la dona jove, rossa i permanenment frustrada quan ell li va canviar el canal televisiu que ella mirava per un altre. Va anar així?
Ella: ¡oye! un respeto que quiero saber cómo acaba...
Ell: el respeto está en que la tele es mía...
Deu ser bonic que una vegada passats els primers anys suposadament feliços del matrimoni ell li recorde a la dona que viu a costelles seves.
Fa unes setmanes ell es va confessar a la seva mare. Potser ara hauria d’explicar qui viu davant de casa: una familia formada pel marit, la muller i dues criatures insoportables. I una iaia jove, mare d’ell, per tant sogra de la dona rossa, jove i frustrada. L’home li deia a la mare:
-Mamá, es que ella se ha gastado 78 euros con sus cremitas y yo voy con los mismos tejanos desde hace cuatro años.
Avui la cosa ja ha petat. La discussió ha començat cap a les deu del matí. Pel que he sentit ella volia anar a dinar amb un amic a un restaurant. L’amic la convidava. Com que ella no feia despesa, ell no tenia excusa per negar-li. Ell ha començat a cridar com un home boig, i per a més inri, davant dels nens.
-¿Qué te parecería si yo hubiera quedado para comer con una amiga? Si os dejo a todos en casa y yo me voy de rositas?
No he sentit bé la resposta de la dona jove. Però el que li ha dit encara ha escalfat més l’home. La cosa s’ha anat degradant...i al final he comprés que ella vol marxar a viure a un altre lloc, lluny de la sogra i de la ciutat.
-¿Y adónde quieres ir? ¿A Rumanía?????
Fa anys ma mare em va explicar una història, i per fer-la més entenedora va acabar amb un:
-Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana.
Avui he vist com saltava l’amor. Ha anat a caure a la terrassa del darrera del restaurant grec. Si la dona rossa hagués anat a dinar amb l’amic, potser hagués fet els primers auxilis a l’amor caigut.
Reconec que sóc pitjor que James Stewart a La ventana indiscreta. Si un dia caic a la terrassa del restaurant grec, investigueu (si voleu).

FLAN SIN NATA (per què no hauria de ser?)

Quan penso que Bruc ja no tornarà a pujar el carrer Guilleries amb mi, m’entra una tristesa i una nostalgia...No passejarem per les quatre plaçes de nou...Ni mirarem la casa on viuríem, feliços, per sempre més. Mira, Bruc: tindríem un pati on posariem les flors. M’agraden aquelles escales del fons, amb l’heura enredant-se pels barrots de la barana. Les seves fulles ens protegirien dels mals esperits. I si ens féssim una corona amb les seves branques, voldria dir que sempre ens serem fidels, que jo no miraria altres gossos ni tu altres dones. No, sóc teva i tu ets meu. Estem fets l’un per l’altre.
Comença a fer fred i et trobo a faltar. A la matinada et busco i estiro cap a mi la vànova de cotó feta de retalls.
Mira, Bruc: tindríem un sol espai, un loft a peu de carrer. Alli posaríem la taula de dibuix, allà la màquina de cosir. El sofá arraconat a la paret, seguint les normes del feng shui. I la tele! per mirar la nostra pel·lícula, la que miro quan vull ser feliç. Bulliria xocolate i tu lleparies el teu plateret, que t’espera. Hauríem de fer obres, esclar. Necessitaríem una cuina i un bany nou. Tindríem calefacció. Penjaríem els meus quadres sense demanar permís. Què et sembla el teu retrat aquí? A que queda bé?
Compraria aquell armari de color roig que fa temps que tinc mirat. Guardaria les vànoves de patchwork i amagades entre elles, bossetes d’espígol. Faríem la migdiada al sofà, sense temor de sentir unes claus al pany.
Avui la nostalgia s’ha fet lloc al meu cor. Segurament ha estat la cançó, segurament la pluja que cau.

BAZAR MAHJONG

L’any passat un amic em va dir que la vida era tan fàcil com compartir un croissant amb la nena rossa. Però aquest any la vida se’ns ha complicat. La nena amb una pota de croissant no en té prou i les dues ens quedem amb gana. També ha passat que la nena ha descobert els farcits de xocolata i quan mirem l’aparador d’una pastisseria assenyala amb el dit l’objecte de desig tot dient:
-Xocolate, xocolate! –amb la cantarella de quan vol una cosa i la vol ja.
-Ja va…-li contesto pacientment.
L’agost ha transcorregut amb facilitat. Amb la simplicitat de tenir cura d’ella. Jugant, llegint contes, dibuixant, collint flors que guardo enmig dels fulls del quadernet de dibuix negre, per trobar-les quan la vulgui recordar.
Hem anat a la platja, hem saludat els gossos del passeig marítim, hem parlat amb iaios que veuen passar la vida mentre contemplen el mar, amb la felicitat de la nena rossa en cada mos al croissant de xocolata.
També ens hem fet addictes al Bazar Mahjong. Hi ha de tot i sempre sortim al carrer amb alguna coseta que ens ha fet gràcia, com un penjoll taronja en forma de papallona, o la medalla de la sort per a un amic que és un drac en l’horòscop xinès. Avui, de camí cap a casa, jo li feia volar la papallona a la nena, agafa-la si pots, mentre ella reia feliç. Després hem buscat un lloc adient a la saleta esperant que sonés el cascabell.
Li he ensenyat a bufar angelets. Si en trobem un de gran, tanco els ulls mentre demano un desig per a ella, la B. Si en trobem un de petit, aquest és per a mi.
-Més, més! –diu la nena rossa.
-Els angelets es troben, o et troben ells a tu, no es busquen, Cinta.
Dissabte un d’ells va sobrevolar la terrassa de l’àtic. El volia atrapar, però ell va fer una ullada ràpida i se’n va anar sense deixar-se agafar. Potser va pensar que la sort ja no necessito ni tinc cap desig per complir. Per això avui he tornat carregada de penjolls de la sort i medalles xineses, per si de cas.

Les coses aniran bé, les incerteses desapareixeran. La vida és tan fàcil com bufar un angelet, com menjar-se un croissant amb la nena rossa. Et trobaré a faltar, neneta.