LA VIE EN ROSE

Ahir, en l'hora violeta, tornava cap a casa amb la bossa de la compra i vaig ser espectadora d'una escena ben curiosa. Un home, d'uns indefinits trenta anys esperava algú. Semblava contrariat. Vaig sentir una veu de dona a la meva esquena que deia: ¡No te has despedido! Ell, l'home, tenia les mans amb els palmells cap amunt, desarmat.  Però no ho estava, perquè tenia una arma, la paraula, que pot fer tant de mal com un tret de pistola. Va dir: vamos, mujer, no seas ridícula, despedirme de un perro... Llavors em vaig girar i la vaig veure. Ella tenia també uns trenta anys indefinits, duia un gos lligat i somreia. Jo vaig continuar caminant. Els vaig deixar enrere.

Vaig pensar que ella veia la vie en rose i ell ja no. Ell, en dir-li ridícula, s'havia carregat tot l'amor d'ella. Així, en públic. Ridícula. Em va fer mal a mi, que simplement tornava cap a casa amb una única arma, una bossa de la compra.

Això li he d'explicar a Joan, vaig pensar.

En un altre temps, hauria plorat. Ara m'ho mirava com la persona descreguda que soc, que fa temps que no veu la vie en rose. Quina pena, no? No hauríem de viure sempre enamorats? Quin és el dia en el qual decidim apartar-nos de l'amor? O és l'amor qui ens fa fora?

Massa preguntes que, em temo, quedaran sense resposta. Fa poc vaig llegir les paraules d'una dona, una filòsofa feminista. Deia: L'amor és l'opi de les dones.

L'amor ens fa viure al cel, i com més amunt puges, més dura és la caiguda. I si ho sabem, per què tothom vol viure al cel? Potser perquè a la terra no hi ha núvols per amortir la caiguda.

Que ningú sàpiga mai que la dona descreguda que soc avui va veure la vie en rose, perquè ho negaré. Jo mai, mai.

Em van enganyar, tingueu pietat. No rieu d'amagat, perquè fa mal. No havia conegut mai algú com tu, li va dir. I ella, tonteta, s'ho va creure. Dona non vidi mai.

Penso en la dona que camina cap a ell amb un gos lligat, rient. Ridícula, li va dir. Em va fer mal a mi, que caminava cap a casa, desprotegida.