A principis de la
primavera passada, una de les alumnes va explicar a classe lo que li
havia dit la seva filla: Jo no sóc normal, mama. Ella, la seva mare,
l'havia intentat convèncer de que tothom era normal, igual que
tothom era especial. Jo l'escoltava i mentalment li deia que no, que
no tothom era normal. Que sí, esclar, tothom té coses valuoses,
coses que, per sort, ens diferencien a uns dels altres. Conec una
persona seriosa, poc comunicativa, que pot estar mirant com naden els
peixos dins una peixera sense pensar en res més, amb la ment en
blanc. Després és capaç de fer-te riure mentre prepara un
gintònic. Això seria el que ens diferencia a uns dels altres.
Tothom té el seu puntet, només fa falta trobar-li. La persona que
prepara els gintònics perfectes simplement és tímid. Sí, és un
home. També hagués pogut ser una dona.
Farà uns cincs anys li
vaig dir a un especialista en emocions que jo volia ser normal.
-M'agradaria ser com la
meva germana gran, que s'il·lusiona per qualsevol cosa, que és
alegre per naturalesa. Ella s'agafa a la vida.
Ell va reflexionar un
moment, preparant la resposta. Cadascú neix com neix, i poca cosa es
pot fer. S'ha d'acceptar com som i seguir endavant. Lo que no vol dir
que no s'ha d'intentar millorar en les coses que fem o que pensem. No
podem dir: jo sóc com sóc, i no canviaré. -va dir l'especialiste-.
Em vaig quedar en silenci.
Vaig pensar, bé, així seràs, la resta de la teva vida. Anormal,
perquè tens un cervell diferent.
Jo no puc mirar un gos
perdut pel carrer i passar indiferent. Veure'l m'ocasiona patiment.
Amb el temps he après que puc viure i mirar les coses de forma
positiva. Puc pensar que un cotxe l'aixafarà. Però també puc
pensar que una persona aturarà el seu cotxe al voral de la carretera
i el recollirà. Ara sempre penso en la segona possibilitat.
L'home savi va continuar:
-A les persones se'ls ho
ha de demanar un compromís.
-No ho entenc.
-Tu et compromets?
-Em parles de parella?
Compromís de parella?
-A la vida en general.
-Sí. Crec que sí que em
comprometo. Per exemple, sé que no em separaré mai del meu gos, ja
que a l'adoptar-lo, li vaig prometre. O amb la meva família. Sé que
mai els deixaré de banda.
Però ho vaig fer. Durant uns anys vaig deixar la meva família de banda. Però tard o d'hora
el temps posa les coses al seu lloc. Ara estic amb ells i aquestes
quasi dues setmanes que he estat al sud, ells ho han sabut. He
tornat.
On era? Qui sap. Només ho
sé jo.
De tant en tant algú m'acusa. Amb paraules o amb la mirada. Tothom espera que desperti
d'una. Si tens tant per donar, per què no ho fas? Si saps escriure,
dibuixar, cosir, estimar... Per què no ho fas? No tinc la resposta.
Necessito més temps.
Fa molts mesos que no
publicava, lo que no vol dir que no escrigués. Però em passava una
cosa. Escrivia, ho rellegia, i deia, bé, ja ho has escrit. I no
guardava el document i si ho feia, després l'enviava a la paperera.
Després anava a la paperera i la buidava. ¿Desea eliminar este
archivo definitivamente? Sí. ¿Está seguro? Sí. ¿Completamente?
Sí, pesat. Completamente. Hòstia!
No és que no tingués res
a dir. De fet, el meu cap és un no parar. Busco el botonet que
desconnecta el cervell i no el trobo. He d'acceptar que sóc A-normal
i tenir paciència.
També sé que he de posar
alguna cosa per part meva. Todo se andará.
Un dia em desbloquejaré
del tot. Sempre vaig pensar que quan algú m'estimés tot canviaria.
Ara he après que només si m'estimo a mi mateixa, si em respecto, si
m'accepto, ho faré. Tot començarà a fluir. Serà fàcil, així ho
vull pensar. Estiraré el fil i faré coses boniques. Però com em
deia la meva professora de francès, que em coneixia bé, excelente,
María José. Pero no te duermas en los laureles.
I ara, per acabar amb un
somriure explicaré una escena de El jovencito Frankenstein (em sé
part del diàleg de memòria, País secret):
El professor Frankenstein
envia el seu ajudant Igor a buscar un cervell per transplantar, al
prestatge on els guarden.
Igor mira i remira entre
els pots on neden els òrgans en formol i en tria un.
El professor Frankenstein
transplanta el cervell a l'ésser que ha creat, però no tot va com
havía previst. La criatura, feta a trossos d'uns i altres, actúa de
forma estranya.
Quan el professor pregunta
al seu criat de quí era el cervell, Igor li respon:
-No sé, en la etiqueta
ponía: A-normal.
PS. Potser semblarà que
sóc creguda, en creure'm diferent. Però us asseguro que a la meva
etiqueta posa A-normal. Ho podeu ben creure... Només havia una
persona al món a la que si li deia: A-normal, somreia. Sabia de què
parlava i què volia dir. Malhauradament ja no hi és en aquest món.
De tant en tant miro al cel per si la veig i li dic: confia en mi.
T'ho vaig prometre.
5 comentarios:
Algú em pot dir com he anat a parar al blog d'una persona tan a-normal?
Si tu ets a tots els blogs, Pons! (de vegades penso si ets una persona o un robot d'aquests que roden per internet. No se te n'escapa ni una! Aquí s'hi està bé, però, ja ho veuràs si t'hi quedes :-)
Al que anava...
Fa uns anyets, pocs, un home que es feia dir el doble de'n Martin Feldman i això que era guapo,ulls blaus, no és guenyo, bona persona, gironí i a sobre escriu de meravella (però no sé com fa els gintònics), em va dir: la teva felicitat no depèn dels altres, depèn de tu mateixa. Quan aprenguis això et sentiràs una mica més en pau.
Ell ho deia per experiència i sé que ho ha aconseguit. Jo estic en el camí encara, els peixos som lents, sobretot quan les aigües baixen tèrboles...i quan baixen braves, de vegades ens atemorim i ens amaguem entre les roques.Suposo que això mateix et passa a tu, i si no, semblant. Necessitem el nostre temps, el nostre espai, a-normal, especial i digues-li com vulguis i potser no tan diferent als altres.
Si voltes una mica per aquests mons internàutics, veuràs, ara que hi ha la mania aquesta d'estiquetar-ho tot, que existeixen (o existim) els PAS. Fes-li una ullada, però no t'ho creguis tot, companya.
Pons, a reveure!
Mili, un petó.
A mi em fa mandra pensar en qui sóc, què faig, quin camí segueixo, com sóc... Costa arribar a cap conclusió i tampoc cambiaré ara que ja passo dels quaranta. Prefereixo marcar-me petites fites a curt termini, ni que sigui aclarir aquesta nit el tercer capítol d'una novel·leta que miro d'escriure aquest estiu, comprar-me un cinturó que necessito, baixar una nit a la Barceloneta per veure si encara existeix Can Pexano, anar a conèixer el meu germà bessó del carrer Mallorca...
I, si em permets un consell, no llencis mai res que hagis escrit. Potser un dia arribaràs a velleta i et distreurà recuperar textos antics que no recordes que vas escriure i que no ha llegit mai ningú. Segurament et fotràs un tip de riure.
PD: M'ha agradat que tornessis a escriure a casa teva.
Yo no tengo la A de anormal, soy muy normal y nada complicada, pero te comprendo, se de lo que hablas, pero cada uno nacemos como somos, como te decía tu consejero, tan solo podemos mejorar.
Eso si, como dice el Paseante no tires tus escritos en la papelera, algún día quizás disfrutaras leyéndolos de nuevo y te parecerán mejores y un consejo mio, se activa, apasionada y lanzate sin pensar mucho, sin darle demasiado vueltas, quizás el A desaparecerá tranquilamente.
Besos
Potser ets A-Normal però no pas anormal. Tots tenim un "què" d'especial que ens fa diferents dels altres. Si no fos així... quin avorriment! No creus?
Segueix escrivint, dibuixant, cus i tot el que t'agrada fer. Estima i estima't i tot anirà millor sense ni adonar-te
Jo també tinc el "Llibre Primer" una mica descuidat, però no l'abandono.
Si hi vas trobaràs una nova entrada ;o)
B7s
Publicar un comentario