FLAN SIN NATA (per què no hauria de ser?)

Quan penso que Bruc ja no tornarà a pujar el carrer Guilleries amb mi, m’entra una tristesa i una nostalgia...No passejarem per les quatre plaçes de nou...Ni mirarem la casa on viuríem, feliços, per sempre més. Mira, Bruc: tindríem un pati on posariem les flors. M’agraden aquelles escales del fons, amb l’heura enredant-se pels barrots de la barana. Les seves fulles ens protegirien dels mals esperits. I si ens féssim una corona amb les seves branques, voldria dir que sempre ens serem fidels, que jo no miraria altres gossos ni tu altres dones. No, sóc teva i tu ets meu. Estem fets l’un per l’altre.
Comença a fer fred i et trobo a faltar. A la matinada et busco i estiro cap a mi la vànova de cotó feta de retalls.
Mira, Bruc: tindríem un sol espai, un loft a peu de carrer. Alli posaríem la taula de dibuix, allà la màquina de cosir. El sofá arraconat a la paret, seguint les normes del feng shui. I la tele! per mirar la nostra pel·lícula, la que miro quan vull ser feliç. Bulliria xocolate i tu lleparies el teu plateret, que t’espera. Hauríem de fer obres, esclar. Necessitaríem una cuina i un bany nou. Tindríem calefacció. Penjaríem els meus quadres sense demanar permís. Què et sembla el teu retrat aquí? A que queda bé?
Compraria aquell armari de color roig que fa temps que tinc mirat. Guardaria les vànoves de patchwork i amagades entre elles, bossetes d’espígol. Faríem la migdiada al sofà, sense temor de sentir unes claus al pany.
Avui la nostalgia s’ha fet lloc al meu cor. Segurament ha estat la cançó, segurament la pluja que cau.