Aquests dies el seu tiet està molt ocupat i he fet de cangur
dos cops del petit faraó Nil. Avui ha estat un dia bonic, d’aquells que
t’ajuden a continuar amb la vida, perquè he de seguir endavant. Endavant amb
les atxes! Que diria aquell ni que aquests dies necessiti novocaïna per a
l’ànima.
Al petit faraó no li agraden les pessigolles. Però al final
se’n deixa fer i s’acaba relaxant tant que quasi s’adorm. Li pregunto si
m’estima una miqueta, una miqueta només. Ell s’estira al sofà pensatiu i em
diu: és que no ho sé. Després la seva mare m’ha explicat que si no ha dit un NO
rotund, ja és molt.
No es volia dutxar i li de dit: dutxa o piscina. Què
prefereixes? Piscina. S’ha posat el banyador i les ulleres de natació i ha
començat a fer voltes dins l’aigua, mentre jo el mirava amb l’enveja de no ser
nena ni tenir un banyador a mà.
Hem begut llet ensucrada, fresqueta, mentre ell anava
passant els fulls de l’àlbum de la seva arribada a la familia. Aquí la mama i
Nil. Aquí l’Oriol amb el Nil. El papa ens feia la foto. Aquí l’Uri amb la Marina.
-La Marina
és la novieta de ton germà? –li pregunto.
-No. L’Oriol no té novia i jo tampoc. No en tindré mai.
Segur que ha pensat, quina mania teniu les dones de parlar
de noviets…Tens raó. Som unes pesades.
He començat a inflar globus i a tirar-los a la piscina.
-Vols que fem una festa? –li dic entusiasmada.
-Una festa de què?
-Una festa d’aniversari. Podriem celebrar el meu.
Li ha semblat bé. Hem penjat els globus de colors als fils d’estendre
la roba. Hem posat fulles enormes de marquesa al costat i ens ha quedat una
decoració molt xula. Una mica tropical.
-Ara m’has de cantar la cançó.
I ha començat:
-Cumpleaños feliz, cumpleaños feliz…
I al final hem picat les mans, com si fos una festa de debò.
Quan ha arribat la seva mare li ha dit al nen: que no li fas
una abraçada ben forta a la Jose ?
I ell ha vingut cap a mi i me l’ha feta d’aquelles grans, de les que es donen
quan saps que prens novocaïna per a l’ànima. I que la necessites.
Nil, no cal que em diguis que m’estimes. Amb l’abraçada ja m’ho has dit. I sí,
tens raó, les dones som unes pesades, però de tant en tant, un t’estimo, va bé.
Recorda-ho sempre. No siguis furret.
Per cet, això va pel seu tiet: també he vist fotos teves. Això
passa per confiar-li el nebot a una amiga perillosa, però amb ànima de nena.
Recorda-ho sempre tu també. I no siguis furret.
8 comentarios:
hi ha complicitats precioses encara que sigueu unes pesades...
fes una abraçada al tiet de part meua. plis.
Veo que te lo pasas bien con los niños, me alegro de ello.
El próximo día llévate el bañador.
Besos
Aquests homes, ja apunta maneres!!
Abraçades també pel tiet, se'l troba a faltar.
És que són furrets de mena, des de petitons, i amb això són encara més pesats que nosaltres amb els noviets. És una qüestió que duen i duem embolicada a l'ADN, pura estructura cromosòmica.
De vegades em pregunto perquè, si som tan diferents (homes i dones), ens entossudim a ajuntar-nos. Si està clar que no ens entendrem mai...
Gatot, som pesades, sí, però els nens existiu gràcies a la nostra tossuderia :)L'abraçada al tiet, no sé, sóc furreta de mena també.
Tía, el bañador no me lo llevo. No muestro mi cuerpo en público :)
Francesca, Nil és una gran persona, l'únic que se li ha de trobar el seu puntet, jo l'he trobat, crec.
Xènia, sort que en tenim de la teva explicació científica :)Com que també soc furreta, ho perdono tot.
Es que els homes som més de dir t'estimo amb abraçades que amb paraules...
Si que apunta maneres aquest vailet, si! :o)
Una abraçada
QUina cangur més encantadora. Té molta sort el Nil. Ho passaria bomba
Doncs el vailet aquest apunta maneres. Potser més que el tanoca del tiet!
I jo sí que sé dir: t'estimo! (amb abraçades o sense)
Publicar un comentario