LA CIUTAT I TU

Fa molts anys els meus pares ens van pujar al tren, a les meves dues germanes més grans que jo i a mi. Ens duien a comprar roba a la ciutat. D'aquella roba només recordo els tres impermeables blau marí i el mocadoret en conjunt per al cap. Quan ja era fosc, tornàvem cansats a l'hotel on fariem nit. A les rambles vam trobar una velleta que venia loteria i que marcaria per sempre la meva mirada de tristesa cap a la gran ciutat. No entenia què feia una dona velleta amb aquell fred al carrer. Aquella dona havia d'estar-se a casa, amb la seva familia, com feien les meves besàvies. Protegides i estimades.
Aquell dia hagués hagut de preguntar els meus pares per què aquella velleta no s'estava a casa, calenteta i protegida, però no ho vaig fer. Segurament la mama m'hagués tranquil·litzat i m'hagués dit: Maria José, aquesta dona es guanya la vida. Després tornarà a casa, amb els seus fills. I la meva mirada de tristesa hagués desaparegut, però no ho vaig fer.
 L'endemà ens van comprar un croissant per menjar-lo pel carrer. Caminàvem per una plaça, i aquella llum de primera hora del matí, va marcar per sempre la meva mirada de tristesa cap a la gran ciutat. La ciutat no m'agradava. Volia tornar a casa. Necessitava protecció. Com aquella velleta sense dents.
Una tarda, ja a casa, la meva mare em va posar l'impermeable blau marí i em va lligar el mocador en conjunt sota la barbeta. Plovia. Em va dur a triar els regals de Reis. Jo volia un nino ros d'ulls blaus i obreta d'alumini per jugar a cuinetes. Vam tornar a casa agafades de la mà. Jo era feliç. Els Reis em durien tot allò que volia. Plovia, tenia set anys, i la mama em protegia.
Anys més tard vaig tornar per estudiar. La ciutat era grisa, no m'agradaven els trens ni les vies, ni aquelles cases tristes, plenes de roba estesa als balcons. M'enyorava, volia tornar a casa. Duia la tristesa als ulls. Tu vols viure en una gàbia d'or, em va dir el meu company de pis...
Aviat farà un any que visc a la gran ciutat. Qui sap si definitivament. Ja no em sembla trista, ni grisa. La veig alegre, lluminosa. Ja li he perdut la por a la soletat d'aquella velleta, a la llum del matí dels dies d'hivern. Ara m'agraden els trens i les seves vies. I la roba estesa de les cases tristes em produeix tendresa. Quan em sento sola surto a passejar mentre em menjo un croissant. I si veig una dona velleta i desdentada, li somric. Sé que algú l'espera a casa. Que potser no està sola. I em pregunto el per què de la meva mirada de tristesa. Per què sóc diferent. I em responc: segurament perquè has nascut sota el signe de peixos. I això et marcarà per sempre més. Mentrestant, enamora't.
Aquest post el dedico a la gent que m'estima i que, com jo, viu a la gran ciutat. Al Joan pels seus tupers amb mandonguilles i per compartir amb mi el seu banc del Turó Parc. Al Miquel, que sempre em convida a una cervesa quan sap que la necessito. A les cosidores que em regalen tardes de costura i te. Cari, avui et regalo un post una mica més alegre que el d'ahir, no massa tampoc :-). Agnès, també per a tu.
Ah!! una darrera cosa. La paraula "meridiana" ja no em fa por.