BYE, BYE, BLACKBIRD

Desconec el dia que el vaig trobar. Més avant li vaig dir si no s’havia preguntat mai com el vaig anar a parar al seu blog. Ni idea, va dir ell. Pues resulta que la meva germana Sumpta m’havia passat un enllaç d’un blog de gossos que buscaven una segona oportunitat. Vaig mirar els comentaris i vaig veure’n un que signava un tal Paseante. Ui, ell, vaig pensar...Vaig clicar a sobre i vaig entrar directament a una escena de la seva vida on contava un passeig per la terra de la boira mentre escoltava un programa de radio que, casualitat, jo també escoltava.
A què ve tot això ara? doncs perquè el dia 31 de gener farà sis anys que vaig obrir el bloc de l’Emily. El Paseante en va tenir la culpa. La meva vida va canviar des del dia que vaig clicar a sobre d’aquell comentari a un bloc de gossos que buscaven una segona oportunitat.
Normalment aquest aniversari em serveix per fer un repàs de la meva vida aquest últim any. Què ha passat, què he fet...què passarà, que faré. Ara com ara només tinc present. Però el dia 12 de març tinc una cita important, potser la més important. El Creador m’esperarà. Hem de parlar i fer un repàs sobre la meva vida en aquests últims cinc anys. Me’ls va concedir en un moment molt difícil per a mi. “Te’n dono cinc, ni un menys ni un de més. M’has de demostrar que no em vaig equivocar amb tu, que vaig fer bé de confiar”, em va dir mentre estavem asseguts a la barra d’un bar. “Sinó vindràs amb mi”, el seu to era amenaçador.
I, com de moment no vull marxar amb ell, li regalaré un bruquet. I què més? em dirà ell...Treuré d’una bossa un exemplar de El mocador màgic. I ell em dirà: I què més? Buscaré una carpeta on guardo el meu projecte. Crec que li agradarà. Però em dirà: què més ? Segurament m’enfadaré. Coi, sí que demanes...
Llavors li contaré que vaig quedar finalista a un premi...Poca cosa, Emily...Bé, també he d’escriure més contes amb el Paseante...Poca cosa, Emily...Mmmmmm, també he d’escriure una obra de teatre....Poca cosa, Emily...
Com que estaré molesta amb ell, li diré: i tu què has fet, eh?
Riurà una mica i després em parlarà seriosament: he cuidat del món, Emily. Baixaré la mirada, avergonyida, i li diré: ho entenc.
Ai, Emily, Emily...Com ets...Llavors m’aixecaré i li diré: marxo, he de treure el gos...Bon dia, Creador!
Crec que em concedirà uns anys més en aquest món. I secretament, tot i que no m’ho dirà mai, somriurà i estarà orgullós de mi. Mirarà com marxo en busca del meu gos. I murmurarà: Ai, Emily, Emily...Com ets…

LA CAMPANA DE VIDRE

El dia de Nadal, la meva germana Sumpta havia preparat una casa perfecta, acollidora. Amb objectes preciosos i espelmes enceses, per donar calidesa. Uns dies abans ens havia demanat un cosa: havíem d’escriure un desig en un paper i posar-lo en un bol. Després de dinar, cadascú de nosaltres n’havia d’agafar un i llegir-lo. Molts van protestar, els homes de casa, però finalment el van fer. Jo el vaig improvitzar en aquell moment que vaig seure a la taula de despatx, mentre agafava neules farcides de xocolate. Anava deixant els embolcalls del delicte al costat de l’ordinador (vaig ser jo, Sumpta, la culpable).
Després de dinar, la Sumpta va demanar silenci. Tots estavem esvalotats, com nens. Ens va llegir una història sobre la llum. Més o menys anava així: en una reunió havia molta foscor. El mestre de tots ells va encendre una espelma i la va donar al primer. Després ho va fer a un segon, i axí successivament amb tots els que allí estaven reunits. L’habitació es va il·luminar com mai. Amb una sola espelma, la llum era pobra. Amb totes...
Es va fer un silenci que vaig trencar per lo incòmode que era.
-Ara ho entenc. Una persona sola no és res. Moltes, tot.
Després vam anar agafant els papers i els vam llegir d’un en un.
Un va demanar aprovar el batxillerat, l’altre va demanar una revolució.
-Javi! (lo del batxillerat)
-Jokin! (lo de la revolució)
Quan mon cunyat va agafar el meu, el vaig reconéixer perquè jo havia tancat el sobre, va llegir:
-Jo vull una campana de vidre. Per amagar-me i sentir-me protegida de les coses dolentes del món. Per a mi i per a la meva familia. A vore, 2013!
Ningú va endevinar qui l’havia escrit. Però es va sentir la veu de la Bego que va dir:
-És de Jose. Lo de la campana només pot ser d’ella.
Reconec que el meu desig era surrealista, però jo ja sabia què volia. I ella també. Una campana de vidre que no es trenqués mai. Nosaltres viuríem dins, protegits. Només vull això. El vidre ha de ser a prova de bales, eh?

Que tingueu un bon any i ja sabeu, si voleu una campana de vidre, només l’heu de desitjar…A prova de bales, eh ?

EL MOCADOR MÀGIC

Miro al meu voltant i penso que en algun lloc deu ser primavera. Els aparadors del Passeig de Gràcia estan plens de coses que no puc comprar però a les meves mans duc un regal preciós per a la nena rossa. És un conte de Nadal, el primer que ens publiquen. Dic ens, perquè a la portada té dos noms escrits: El Paseante, Emily.
El mocador màgic el vam escriure una nit màgica d’estiu. D’una conversa, d’un desig, va néixer una història pensada per a la dona que necessita cobrir el seu cap amb un mocador. Aquesta dona és la meva germana. Teníem uns personatges principals: la Bego, i el seu fill petit, el Lluís, Luigi. Volíem màgia i vam demanar ajuda als Reis d’Orient. Necessitavem una cosidora i vam trobar una iaieta que vivia a París. I havia de ser pels volts de Nadal, perquè així ho volia jo. A més a més, volíem un objecte que guarís la Bego de la seva malaltia i vam demanar un mocador màgic.
Vaig baixant pel Passeig de Gràcia i dono almoina a una gitana romanesa que duu dos gossets. Ha afegit un cadellet a la seva vida (l’altre ja és vellet). La dona i jo ens mirem als ulls i ella em dóna les gràcies per la moneda que he posat a la seva caixeta de cartró. Ella em beneeix i jo li agraeixo. Somriem i no faig ni dues passes que ja em cauen les llàgrimes. Potser perquè penso en el llibre que tinc a les meves mans per a la nena rossa. Potser perquè penso en la Bego. Em ve a la memòria el dia que li vaig fer un vestit, fa molts anys, perquè ella tenia una cita important amb el que havia de ser el seu marit. Era un dia d’estiu també. En tres hores vaig cosir una peça màgica. Aquella nit havia de ser especial i la va tenir. Coppini, la meva gosseta, i jo, vam córrer cap a la terrassa per veure-la marxar. Jo havia fet bé la feina, com la vella cosidora de París.
Han passat quasi vint anys i avui us escric tot això per dir-vos que el Paseante i l’Emily tenen un conte de Nadal a les seves mans. Que d’una nit màgica va néixer un conte i que si el voleu llegir, només heu d’escriure una carta als Reis d’Orient:

Estimats Reis d’Orient:
M’he portat molt bé tot l’any i em demano uns quants joguets de res: un cotxe teledirigit. Una pilota de futbol. Unes sabatilles per xutar fort com les de Messi. Un joc de cartes de Mille Bornes. Un pinball. Un pijama. Ah! i un conte, que la mama em diu que he de llegir més. El trobareu aquí.

29

Només volia dir-te que ja en són 29. Vull recordar el dia de la meva arribada al carrer del la Plata. Jo duia el jersei ratllat que ma mare diu que ha d'anar a les escombreries. Si és el meu preferit. Bruc content, amb cara d'aventura. Els amics pujant els mobles per l'escala estreta, suats. El primer dinar juntes.
Només vull recordar que estaves al meu costat quan jo em moria.
Felicitats, neneta de la bicicleta.

UN PANELLET

Quan arriba Tots Sants sempre faig el mateix: mirar als aparadors de les pastisseries les muntanyes de panellets de pinyons posats com si fossin ferreros rocher. No me'n compro mai perquè em conec. Si tingués una muntanya de panellets a casa, posats com si fossin ferreros, me'ls acabaria tots...
Ahir Teo, el profe de dibuix m'esperava amb una capsa amb panellets fets per ell i uns amics, em diu.
-T'agraden? -em diu.
-Coi si m'agraden...
Quan era petita li prenia a mon iaio, pobret. No en tenia mai prou amb un...Així que quan tothom marxava del menjador, Emily la lladra entrava en silenci, trepitjant la catifa per no fer soroll amb les sabates i un, i un altre, que no ho notaran. Primer em menjo els pinyons, després el panellet pelat. I acabava la festa amb un glopet d'oporto...
Ahir va ser un dia feliç perquè veia que la feina anava bé. Dibuixo i penso i observo els retrats en llapis d'una noia desconeguda per a mi que Teo té penjats a l'estudi. Si un dia sóc rica, li demanaré que me'n faci un. Un retrat com d'època: Emily i Bruc, feliços.
Em queden cinc mesos per entregar-li al Creador la feina. Per demostrar-li que podia confiar amb mi, que em costa, sí, però ho acabo fent. Per donar-li les gràcies el dia que em va posar un llapis a les meues mans. I per posar-me un cervellet que pensa, a vegades massa. I pel panellet d'ahir. Gràcies, Teo. Gràcies, Cinta, pel dia d'ahir.

CUANDO LA POBREZA ENTRA POR LA PUERTA

Amb la familia disfuncional del davant estic distreta. Com encara fa calor, tinc les finestres obertes i els sento des de primera hora del matí fins que me’n vaig a dormir.
A principis de setmana, la frase top ten va ser: el respeto está en que la tele es mía.
Vaig suposar que li deia el marit a la dona jove, rossa i permanenment frustrada quan ell li va canviar el canal televisiu que ella mirava per un altre. Va anar així?
Ella: ¡oye! un respeto que quiero saber cómo acaba...
Ell: el respeto está en que la tele es mía...
Deu ser bonic que una vegada passats els primers anys suposadament feliços del matrimoni ell li recorde a la dona que viu a costelles seves.
Fa unes setmanes ell es va confessar a la seva mare. Potser ara hauria d’explicar qui viu davant de casa: una familia formada pel marit, la muller i dues criatures insoportables. I una iaia jove, mare d’ell, per tant sogra de la dona rossa, jove i frustrada. L’home li deia a la mare:
-Mamá, es que ella se ha gastado 78 euros con sus cremitas y yo voy con los mismos tejanos desde hace cuatro años.
Avui la cosa ja ha petat. La discussió ha començat cap a les deu del matí. Pel que he sentit ella volia anar a dinar amb un amic a un restaurant. L’amic la convidava. Com que ella no feia despesa, ell no tenia excusa per negar-li. Ell ha començat a cridar com un home boig, i per a més inri, davant dels nens.
-¿Qué te parecería si yo hubiera quedado para comer con una amiga? Si os dejo a todos en casa y yo me voy de rositas?
No he sentit bé la resposta de la dona jove. Però el que li ha dit encara ha escalfat més l’home. La cosa s’ha anat degradant...i al final he comprés que ella vol marxar a viure a un altre lloc, lluny de la sogra i de la ciutat.
-¿Y adónde quieres ir? ¿A Rumanía?????
Fa anys ma mare em va explicar una història, i per fer-la més entenedora va acabar amb un:
-Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana.
Avui he vist com saltava l’amor. Ha anat a caure a la terrassa del darrera del restaurant grec. Si la dona rossa hagués anat a dinar amb l’amic, potser hagués fet els primers auxilis a l’amor caigut.
Reconec que sóc pitjor que James Stewart a La ventana indiscreta. Si un dia caic a la terrassa del restaurant grec, investigueu (si voleu).

FLAN SIN NATA (per què no hauria de ser?)

Quan penso que Bruc ja no tornarà a pujar el carrer Guilleries amb mi, m’entra una tristesa i una nostalgia...No passejarem per les quatre plaçes de nou...Ni mirarem la casa on viuríem, feliços, per sempre més. Mira, Bruc: tindríem un pati on posariem les flors. M’agraden aquelles escales del fons, amb l’heura enredant-se pels barrots de la barana. Les seves fulles ens protegirien dels mals esperits. I si ens féssim una corona amb les seves branques, voldria dir que sempre ens serem fidels, que jo no miraria altres gossos ni tu altres dones. No, sóc teva i tu ets meu. Estem fets l’un per l’altre.
Comença a fer fred i et trobo a faltar. A la matinada et busco i estiro cap a mi la vànova de cotó feta de retalls.
Mira, Bruc: tindríem un sol espai, un loft a peu de carrer. Alli posaríem la taula de dibuix, allà la màquina de cosir. El sofá arraconat a la paret, seguint les normes del feng shui. I la tele! per mirar la nostra pel·lícula, la que miro quan vull ser feliç. Bulliria xocolate i tu lleparies el teu plateret, que t’espera. Hauríem de fer obres, esclar. Necessitaríem una cuina i un bany nou. Tindríem calefacció. Penjaríem els meus quadres sense demanar permís. Què et sembla el teu retrat aquí? A que queda bé?
Compraria aquell armari de color roig que fa temps que tinc mirat. Guardaria les vànoves de patchwork i amagades entre elles, bossetes d’espígol. Faríem la migdiada al sofà, sense temor de sentir unes claus al pany.
Avui la nostalgia s’ha fet lloc al meu cor. Segurament ha estat la cançó, segurament la pluja que cau.

BAZAR MAHJONG

L’any passat un amic em va dir que la vida era tan fàcil com compartir un croissant amb la nena rossa. Però aquest any la vida se’ns ha complicat. La nena amb una pota de croissant no en té prou i les dues ens quedem amb gana. També ha passat que la nena ha descobert els farcits de xocolata i quan mirem l’aparador d’una pastisseria assenyala amb el dit l’objecte de desig tot dient:
-Xocolate, xocolate! –amb la cantarella de quan vol una cosa i la vol ja.
-Ja va…-li contesto pacientment.
L’agost ha transcorregut amb facilitat. Amb la simplicitat de tenir cura d’ella. Jugant, llegint contes, dibuixant, collint flors que guardo enmig dels fulls del quadernet de dibuix negre, per trobar-les quan la vulgui recordar.
Hem anat a la platja, hem saludat els gossos del passeig marítim, hem parlat amb iaios que veuen passar la vida mentre contemplen el mar, amb la felicitat de la nena rossa en cada mos al croissant de xocolata.
També ens hem fet addictes al Bazar Mahjong. Hi ha de tot i sempre sortim al carrer amb alguna coseta que ens ha fet gràcia, com un penjoll taronja en forma de papallona, o la medalla de la sort per a un amic que és un drac en l’horòscop xinès. Avui, de camí cap a casa, jo li feia volar la papallona a la nena, agafa-la si pots, mentre ella reia feliç. Després hem buscat un lloc adient a la saleta esperant que sonés el cascabell.
Li he ensenyat a bufar angelets. Si en trobem un de gran, tanco els ulls mentre demano un desig per a ella, la B. Si en trobem un de petit, aquest és per a mi.
-Més, més! –diu la nena rossa.
-Els angelets es troben, o et troben ells a tu, no es busquen, Cinta.
Dissabte un d’ells va sobrevolar la terrassa de l’àtic. El volia atrapar, però ell va fer una ullada ràpida i se’n va anar sense deixar-se agafar. Potser va pensar que la sort ja no necessito ni tinc cap desig per complir. Per això avui he tornat carregada de penjolls de la sort i medalles xineses, per si de cas.

Les coses aniran bé, les incerteses desapareixeran. La vida és tan fàcil com bufar un angelet, com menjar-se un croissant amb la nena rossa. Et trobaré a faltar, neneta.

LA CIUTAT I TU

Fa molts anys els meus pares ens van pujar al tren, a les meves dues germanes més grans que jo i a mi. Ens duien a comprar roba a la ciutat. D'aquella roba només recordo els tres impermeables blau marí i el mocadoret en conjunt per al cap. Quan ja era fosc, tornàvem cansats a l'hotel on fariem nit. A les rambles vam trobar una velleta que venia loteria i que marcaria per sempre la meva mirada de tristesa cap a la gran ciutat. No entenia què feia una dona velleta amb aquell fred al carrer. Aquella dona havia d'estar-se a casa, amb la seva familia, com feien les meves besàvies. Protegides i estimades.
Aquell dia hagués hagut de preguntar els meus pares per què aquella velleta no s'estava a casa, calenteta i protegida, però no ho vaig fer. Segurament la mama m'hagués tranquil·litzat i m'hagués dit: Maria José, aquesta dona es guanya la vida. Després tornarà a casa, amb els seus fills. I la meva mirada de tristesa hagués desaparegut, però no ho vaig fer.
 L'endemà ens van comprar un croissant per menjar-lo pel carrer. Caminàvem per una plaça, i aquella llum de primera hora del matí, va marcar per sempre la meva mirada de tristesa cap a la gran ciutat. La ciutat no m'agradava. Volia tornar a casa. Necessitava protecció. Com aquella velleta sense dents.
Una tarda, ja a casa, la meva mare em va posar l'impermeable blau marí i em va lligar el mocador en conjunt sota la barbeta. Plovia. Em va dur a triar els regals de Reis. Jo volia un nino ros d'ulls blaus i obreta d'alumini per jugar a cuinetes. Vam tornar a casa agafades de la mà. Jo era feliç. Els Reis em durien tot allò que volia. Plovia, tenia set anys, i la mama em protegia.
Anys més tard vaig tornar per estudiar. La ciutat era grisa, no m'agradaven els trens ni les vies, ni aquelles cases tristes, plenes de roba estesa als balcons. M'enyorava, volia tornar a casa. Duia la tristesa als ulls. Tu vols viure en una gàbia d'or, em va dir el meu company de pis...
Aviat farà un any que visc a la gran ciutat. Qui sap si definitivament. Ja no em sembla trista, ni grisa. La veig alegre, lluminosa. Ja li he perdut la por a la soletat d'aquella velleta, a la llum del matí dels dies d'hivern. Ara m'agraden els trens i les seves vies. I la roba estesa de les cases tristes em produeix tendresa. Quan em sento sola surto a passejar mentre em menjo un croissant. I si veig una dona velleta i desdentada, li somric. Sé que algú l'espera a casa. Que potser no està sola. I em pregunto el per què de la meva mirada de tristesa. Per què sóc diferent. I em responc: segurament perquè has nascut sota el signe de peixos. I això et marcarà per sempre més. Mentrestant, enamora't.
Aquest post el dedico a la gent que m'estima i que, com jo, viu a la gran ciutat. Al Joan pels seus tupers amb mandonguilles i per compartir amb mi el seu banc del Turó Parc. Al Miquel, que sempre em convida a una cervesa quan sap que la necessito. A les cosidores que em regalen tardes de costura i te. Cari, avui et regalo un post una mica més alegre que el d'ahir, no massa tampoc :-). Agnès, també per a tu.
Ah!! una darrera cosa. La paraula "meridiana" ja no em fa por.

NOVOCAÏNA PER A L'ÀNIMA

Aquests dies el seu tiet està molt ocupat i he fet de cangur dos cops del petit faraó Nil. Avui ha estat un dia bonic, d’aquells que t’ajuden a continuar amb la vida, perquè he de seguir endavant. Endavant amb les atxes! Que diria aquell ni que aquests dies necessiti novocaïna per a l’ànima.

Al petit faraó no li agraden les pessigolles. Però al final se’n deixa fer i s’acaba relaxant tant que quasi s’adorm. Li pregunto si m’estima una miqueta, una miqueta només. Ell s’estira al sofà pensatiu i em diu: és que no ho sé. Després la seva mare m’ha explicat que si no ha dit un NO rotund, ja és molt.

No es volia dutxar i li de dit: dutxa o piscina. Què prefereixes? Piscina. S’ha posat el banyador i les ulleres de natació i ha començat a fer voltes dins l’aigua, mentre jo el mirava amb l’enveja de no ser nena ni tenir un banyador a mà.

Hem begut llet ensucrada, fresqueta, mentre ell anava passant els fulls de l’àlbum de la seva arribada a la familia. Aquí la mama i Nil. Aquí l’Oriol amb el Nil. El papa ens feia la foto. Aquí l’Uri amb la Marina.

-La Marina és la novieta de ton germà? –li pregunto.

-No. L’Oriol no té novia i jo tampoc. No en tindré mai.

Segur que ha pensat, quina mania teniu les dones de parlar de noviets…Tens raó. Som unes pesades.

He començat a inflar globus i a tirar-los a la piscina.

-Vols que fem una festa? –li dic entusiasmada.

-Una festa de què?

-Una festa d’aniversari. Podriem celebrar el meu.

Li ha semblat bé. Hem penjat els globus de colors als fils d’estendre la roba. Hem posat fulles enormes de marquesa al costat i ens ha quedat una decoració molt xula. Una mica tropical.

-Ara m’has de cantar la cançó.

I ha començat:

-Cumpleaños feliz, cumpleaños feliz…

I al final hem picat les mans, com si fos una festa de debò.

Quan ha arribat la seva mare li ha dit al nen: que no li fas una abraçada ben forta a la Jose? I ell ha vingut cap a mi i me l’ha feta d’aquelles grans, de les que es donen quan saps que prens novocaïna per a l’ànima. I que la necessites.

Nil, no cal que em diguis que m’estimes. Amb l’abraçada ja m’ho has dit. I sí, tens raó, les dones som unes pesades, però de tant en tant, un t’estimo, va bé. Recorda-ho sempre. No siguis furret.

Per cet, això va pel seu tiet: també he vist fotos teves. Això passa per confiar-li el nebot a una amiga perillosa, però amb ànima de nena. Recorda-ho sempre tu també. I no siguis furret.