Un diumenge al tard
tornava a casa i em vaig creuar a la Diagonal amb un parell d'homes
ben vestits que arrossegaven una maleta cadascú, buscant un hotel on
passar la nit. Vaig suposar que l'endemà tenien un congrés o què
se jo. Em vaig fixar en un en concret. El vaig imaginar desfent la
maleta, sol, sense ningú amb qui parlar en aquelles hores de la nit.
Segurament agafaria una beguda forta de la nevera i s'asseuria a la
punta d'aquell llit de matrimoni amb una tristesa infinita. Li hauria
anat bé tenir a mà una targeta on posés: Asiáticas sumisas. No
se arrepentirá. Llame al 666 237 … Discreción asegurada.
Però no la tenia ni s'havia fixat amb mi. Així que es desvestiria,
miraria una pel·lícula porno i s'adormiria. (Quan vull puc ser molt
sòrdida).
Llavors vaig sentir una
veu que em deia: creus que la maionesa que tenim a la nevera s'haurà
fet malbé? Em va costar tornar a la realitat.
-Saps una cosa? -Li vaig
contestar- T'has fixat amb els dos homes que ens hem creuat? Doncs jo m'estava fent una pel·lícula amb un d'ells i tu m'has fet tornar a
la realitat...
-Però ara arribaràs a
casa, voldràs maionesa per sopar, i no en tindrem. Si no me n'ocupo
jo de la intendència, qui ho farà?
Joan té la virtut de
posar-me els peus a terra. S'ha de ser pràctic i punto.
Un dissabte jo havia
tingut la idea de cuinar peix per sopar. Seria una sorpresa. En lloc
de comprar un parell de llenguados, vaig comprar un quilo de
sardines. Aquell dia jo seria la cazadora recolectora.
Aprofitant que ell havia anat a escampar la boira, jo soleta vaig
netejar les sardines. Les dones del sud ja ho tenim això, igual
planxem un ou que fregim una corbata. Quan va entrar al menjador, va
ensumar com un gos i va dir: què és aquesta olor tan forta?
-Estic fent sardines al
forn...
No us imagineu lo
vulnerable que em vaig sentir. Tota jo era una gran sardina amb
davantal. Aquella olor s'havia escampat per tota la casa. Ara les
cortines de fil feien pudor de sardina, com els meus cabells i les
meves mans.
-Qui em voldrà, Joan? Com
es pot ser tan poc sexi? Si ara baixés al bar de baix i algú allargués la mà per saludar-me, la meva mà faria olor de peix...
Però les sardines estaven
prou bones. La crua realitat és així.
Fa unes setmanes jo em
sentia la dona més guapa del món, vestida de vermell, tornant a
casa de matinada. Bruc em va rebre mig adormit i despentinat. Em vaig
fer un cafè i vaig encendre un cigarret. La casa estava silenciosa,
com a mi m'agrada. Pensava en tot el que m'havia passat aquella
mateixa nit i el soroll del mànec de la porta del menjador em va fer
girar el cap. Joan entrava despentinat i amb la tovallola al coll.
Vaig somriure amb tendresa. Els dos homes que tinc a casa
m'esperaven, despentinats i amb cara de son. La crua realitat, vaig
pensar.
Un dia puc ser una dona
sexi i perfumada. D'altres sóc una gran sardina amb davantal. Però
de vegades, la crua realitat té el seu puntet.
