-Avui he passat pel carrer on has d’anar demà. He deixat monedes de cinc cèntims pel camí perquè no et perdis –diu Hansel.
-Millor molletes de pa... –li respon Gretel.
A la versió del segle XXI del conte dels germans Grimm, Gretel sempre té gana.
Hansel treballa sense descans per alimentar-la. Fins i tot ha construït per a ella un umbracle cobert d’enfiladisses.
-Aquí passaràs l’estiu.
-És preciós, però m’enganyes! –li diu ella. Quan ell l’ha deixat sola un moment per recollir llenya i fer foc, ella s’ha connectat a internet: la pèrgola del bosc és obra d’Antoni Gaudí.
Ell riu i li ofereix una maçana.
-Sempre em dónes la més gran –protesta ella.
-És que la meva té un cop.
Gretel cada dia està més grassoneta, ell cada dia més prim.
I és que ella sempre té gana. Quan mira el seu gos l’imagina rostit al forn. L’animal sembla endevinar les seves intencions en la mirada de la noia i s’amaga.
-No creus que els estanys haurien de tenir peixets vermells? –pregunta Hansel-. Donarien més vida.
Ella no li respon. Si haguessin peixos, ella es construiria una canya i els pescaria. Passa el mateix amb els ànecs que neden a les fonts del bosc. Acabarien al forn.
Hansel és romàntic. Gretel és pràctica. On ell imagina peixos i vida, ella veu aliment i mort.
Ell li ofereix cireres per fer més amable la vida. Abans d’empassar-se-les, ella se les posa d’arracades i mira com li escauen a l’espill de l’estany. Amb el suc que ha fet d’elles es pinta les ungles dels peus.
La mirada de Hansel ha canviat. Com ella és de naturalesa desconfiada, pensa que qualsevol dia ell tindrà gana i se la menjarà. I quan ell li demani que li ensenyi un dit de la mà, ella li mostrarà pels barrots de la seva gàbia un os de pollastre ben blanquejat pel sol.
Mentrestant ell seguirà cada dia més prim.
