ANÓNIMO

És curiós. Feia cinc anys que esperava el 12 de Març d'aquest any. Tenia una cita amb el Creador. I arribat el dia, no vaig fer ni post ni vaig tenir cap encontre amb ell. Potser no calien les paraules.
Ni vaig escoltar La violetera ni Violetas Imperiales ni El día que nací yo. Simplement vaig agafar un tren per tornar a la ciutat.
Revisant un post del mes de març de fa cinc anys, un anònim em va deixar un poema:


" A veces
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo linda
o lo fea
lo vieja
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea
sonríe
cual si fuese
una revelación
y su sonrisa anula
todas las anteriores
caducan al instante
sus rostros como máscaras
sus ojos duros
frágiles
como espejos en óvalo
su boca de morder
su mentón de capricho
sus pómulos fragantes
sus párpados
su miedo
sonríe
y usted nace
asume el mundo
mira
sin mirar
indefensa
desnuda
transparente
y a lo mejor
si la sonrisa viene
de muy
de muy adentro
usted puede llorar
sencillamente
sin desgarrarse
sin desesperarse
sin convocar la muerte
ni sentirse vacía
llorar
sólo llorar
entonces su sonrisa
si todavia existe
se vuelve un arco iris ". ( Mario Benedetti )

CREADOR, no has dit res. Amb el teu silenci interpreto que m'has donat pròrroga. Seguirem, ja em coneixes, inmadura com sempre.
Sempre teua:
Emily

EL LLOP SOLITARI

Abans de sortir de casa sempre comprovo la bateria de l’iPod perquè no sé caminar sense música. Avui he afegit Van Morrison mentre penso en els meus cunyats, fans d’ell. Sempre començàvem l’any amb una cançó seva. Això era abans.

La bateria està descarregada perquè sempre m’adormo amb la tertúlia esportiva de rac 1. És el que fan les persones que dormen soles i que no tenen ningú a qui desitjar bona nit abans d’apagar el llum. Abans beso el Bruc i li dic que l’estimo. No hi ha dia que no li agafe el capet entre les mans i li digue això: t’estimo, pichurrín. Gràcies.

Abans de sortir de casa sempre comprovo que tinc el mòbil i les claus a la butxaca. És el que fan les persones que viuen soles i tenen por de no poder entrar a casa si han comés l’error de no comprovar si les butxaques estan plenes del que necessites: mòbil, claus i música. Ja ho tinc tot, Bruc. Sortim.

Abans em preparo la cançó amb la que començo el passeig matinal mentre Bruc aixeca la poteta. T’he dit últimament que t’estimo?

Avui plou, Bruc. Farem un passeig curt, les quatre places i prou, eh? Quan tombem el cantó del carrer de l’Església una gosseta blanca ve a saludar el Bruc. L’amo em diu alguna cosa i em trec els auriculars. Em dóna un consell d’amo de gos. Li agraeixo amb un somriure mentre em demana perdó per haver interromput el moment. Van Morrison em preguntava si últimament m’havia dit que m’estima.

Al bar de la plaça de la Virreina està assegut el llop solitari de Gràcia. Quina sorpresa. Al costat seu el gos negre que sempre l’acompanya. És enorme i no sap caminar, sempre salta content i ve cap a natros. Bruc s’amaga entre les meues cames com si em demanés que el salvés de la bèstia que ve cap a ell. Però avui el llop solitari ha lligat el gos a la pota de la taula. Què fa? A qui espera? Els llops solitaris sempre caminen, no esperen ningú…Bruc fa caca i mentre recullo el regal que em fa cada matí, apareix ella. El llop s’aixeca i la besa. Ole!

La cara del llop canvia quan la veu. De vegades els llops solitaris abandonen la solitud de la cova i busquen una lloba que els acompanye si se senten sols. Ella li diu alguna cosa, com que no té temps per quedar-se. Ell deslliga l’enorme gos negre i se’n van junts. Caminen l'un al costat de l’altre, però deixant que l’aire circule entre ells.

Agafa-la del coll, home. Avui està guapa. Va, llop. Li has dit últimament que l’estimes?

Però l’aire circula invisible entre ells. Llàstima.

Li has dit últimament que l’estimes? Va, home…Mossega-la.