FLAN SIN NATA (per què no hauria de ser?)

Quan penso que Bruc ja no tornarà a pujar el carrer Guilleries amb mi, m’entra una tristesa i una nostalgia...No passejarem per les quatre plaçes de nou...Ni mirarem la casa on viuríem, feliços, per sempre més. Mira, Bruc: tindríem un pati on posariem les flors. M’agraden aquelles escales del fons, amb l’heura enredant-se pels barrots de la barana. Les seves fulles ens protegirien dels mals esperits. I si ens féssim una corona amb les seves branques, voldria dir que sempre ens serem fidels, que jo no miraria altres gossos ni tu altres dones. No, sóc teva i tu ets meu. Estem fets l’un per l’altre.
Comença a fer fred i et trobo a faltar. A la matinada et busco i estiro cap a mi la vànova de cotó feta de retalls.
Mira, Bruc: tindríem un sol espai, un loft a peu de carrer. Alli posaríem la taula de dibuix, allà la màquina de cosir. El sofá arraconat a la paret, seguint les normes del feng shui. I la tele! per mirar la nostra pel·lícula, la que miro quan vull ser feliç. Bulliria xocolate i tu lleparies el teu plateret, que t’espera. Hauríem de fer obres, esclar. Necessitaríem una cuina i un bany nou. Tindríem calefacció. Penjaríem els meus quadres sense demanar permís. Què et sembla el teu retrat aquí? A que queda bé?
Compraria aquell armari de color roig que fa temps que tinc mirat. Guardaria les vànoves de patchwork i amagades entre elles, bossetes d’espígol. Faríem la migdiada al sofà, sense temor de sentir unes claus al pany.
Avui la nostalgia s’ha fet lloc al meu cor. Segurament ha estat la cançó, segurament la pluja que cau.

BAZAR MAHJONG

L’any passat un amic em va dir que la vida era tan fàcil com compartir un croissant amb la nena rossa. Però aquest any la vida se’ns ha complicat. La nena amb una pota de croissant no en té prou i les dues ens quedem amb gana. També ha passat que la nena ha descobert els farcits de xocolata i quan mirem l’aparador d’una pastisseria assenyala amb el dit l’objecte de desig tot dient:
-Xocolate, xocolate! –amb la cantarella de quan vol una cosa i la vol ja.
-Ja va…-li contesto pacientment.
L’agost ha transcorregut amb facilitat. Amb la simplicitat de tenir cura d’ella. Jugant, llegint contes, dibuixant, collint flors que guardo enmig dels fulls del quadernet de dibuix negre, per trobar-les quan la vulgui recordar.
Hem anat a la platja, hem saludat els gossos del passeig marítim, hem parlat amb iaios que veuen passar la vida mentre contemplen el mar, amb la felicitat de la nena rossa en cada mos al croissant de xocolata.
També ens hem fet addictes al Bazar Mahjong. Hi ha de tot i sempre sortim al carrer amb alguna coseta que ens ha fet gràcia, com un penjoll taronja en forma de papallona, o la medalla de la sort per a un amic que és un drac en l’horòscop xinès. Avui, de camí cap a casa, jo li feia volar la papallona a la nena, agafa-la si pots, mentre ella reia feliç. Després hem buscat un lloc adient a la saleta esperant que sonés el cascabell.
Li he ensenyat a bufar angelets. Si en trobem un de gran, tanco els ulls mentre demano un desig per a ella, la B. Si en trobem un de petit, aquest és per a mi.
-Més, més! –diu la nena rossa.
-Els angelets es troben, o et troben ells a tu, no es busquen, Cinta.
Dissabte un d’ells va sobrevolar la terrassa de l’àtic. El volia atrapar, però ell va fer una ullada ràpida i se’n va anar sense deixar-se agafar. Potser va pensar que la sort ja no necessito ni tinc cap desig per complir. Per això avui he tornat carregada de penjolls de la sort i medalles xineses, per si de cas.

Les coses aniran bé, les incerteses desapareixeran. La vida és tan fàcil com bufar un angelet, com menjar-se un croissant amb la nena rossa. Et trobaré a faltar, neneta.