30 D'ABRIL

“Desde entonces me pregunto siempre cuáles son las invisibles relaciones que determinan nuestra vida, y qué hilos las unen.” W.G.Sebald

Sempre he pensat que la meva vida la dirigeix algú, segurament el meu Creador. A les seves mans, sóc una nina de fusta, i les meves mans i els meus peus estan lligats amb una mena de cordes invisibles, que ell mou com vol. Em va posant coses i persones al meu davant. Si estic perceptiva, li faig cas. Atenta a tot el que posa davant dels meus ulls. Així és com creo coses maques que m’ajuden a viure. Escric, dibuixo, cuso gossets de roba que un dia em donaran sort i canviaran la meva vida, com una persona em va dir un dia.
Divendres passat esperava un amic per anar a dinar. Mentrestant, matava el temps mirant els llibres que estaven exposats en una petita llibreria de Gràcia. No compro mai llibres el dia que se suposa que se n’ha de comprar un. Però el meu Creador estava juganer i me’n va posar un al davant: Bilbao-New York-Bilbao, de Kirmen Uribe. Aquest autor, juntament amb Bernardo Atxaga, són els meus escriptors prefererits, els meus “números primos gemelos”. Vaig agafar el llibre i el vaig obrir per la primera pàgina. I vaig llegir la cita amb què encapçalo aquest escrit. Vaig somriure. “M’estàs temptant, oi, Creador? Vols que aquest llibre sigui meu…” I així va ser. Tenia un tresor i me’l vaig amagar a la bossa, per llegir-lo quan arribés a casa. Hi vaig trobar aquest fragment:

“En esa misma zona, entre Ondarroa y Mutriku, se ubica el barrio de San Jerónimo. En el otoño de 2005 escribí una columna titulada “San Jerónimo”. En ella contaba cómo, adolescente, fui con mis padres a la romería del barrio del mismo nombre. La fiesta se celebra el 30 de septiembre y todos los años llueve. Por eso los del pueblo le llaman “San Jerónimo, el santo meón”. El caso es que, en aquella ocasión, acudí con mis padres porque en la plaza tocaba Kaxiano, el acordeonista ciego. En la entrada una mujer me ofreció una carta, como al resto de chavales. La mujer tenía dos barajas y a los chicos nos repartía de una y a las chicas de la otra. Cada uno debía bailar con quien tuviera su misma carta. ¡Qué agobio! Sin poder soportar la vergüenza, tiré la dichosa carta en un rincón y al final no bailé con nadie.
Siempre me preguntaba quién sería aquella chica a la que dejé plantada con mi misma carta. Si habría encontrado el verdadero amor o, si desde entonces, aún estaba esperando a que apareciera su pareja de baile.
Eso era lo que contaba en la columna.
El artículo se publicó en otoño del 2005. Una noche de aquel invierno Nerea se acercó y me dijo, “yo era la chica que en aquel San Jerónimo tenía tu misma carta”.
Desde entonces no nos hemos separado”.

Quan vaig llegir aquest fragment, vaig tancar el llibre i vaig tornar a somriure. M’havia donat la idea per a aquest escrit que he titulat “L’as de diamants”:


Ara us contaré la història d’un home i una dona. Un 30 d’abril de fa dos anys, cadascun va agafar una carta d’una baralla, a molts kilòmetres de distància l’un de l’altre. La dona va mirar la carta, era l’as de diamants. La va guardar. L’home va fer el mateix. Va agafar una carta i va coincidir. Era l’as de diamants. I la va guardar.
El 4 de juliol es van trobar. Ella duia la carta amagada a la butxaca. Ell també. No se la van ensenyar. Tenien por. Durant dos anys es van anar veient. Sempre amb la carta amagada, no fos cas…
Alguna vegada, ella treia la carta i li ensenyava. Però ell amagava la seva. De vegades era ell qui treia la carta, i ella amagava la seva. En aquests dos anys, ella va anar creixent al seu costat. Un dia se la veia riallera. D’altres, trista. Uns dies estava imaginativa, efusiva, feliç. D’altres, apagada, distant, infeliç. A ell li passava el mateix.
Avui fa dos anys que es coneixen, i mantindran la seva amistat fins que un dels dos estripi la seva carta i li enviï a l’altre, trencada. Voldrà dir que tot el que hi havia entre els dos s’ha acabat. Però el que no saben és que, encara que la carta estigui trencada, cadascuna de les dues parts en formarà una de sola. L’as de diamants.
Us diré que la dona sóc jo. Permeteu-me mantenir el nom d’ell en secret.