ÀNGELS

Perdona'm, allibera la meva ànima,
deixa'm estar ben cert que ningú més
no tornarà a plorar per causa meva.
Perdona'm. Vull només cerciorar-me
que el comiat trancorre en pau, que dormen
sense cautela aquells a qui he estimat,
que no afegesc més aflicció al mal
que de fa massa temps ja tots coneixem.
Perdona'm, àngel. I ara vine, baixa.
Amb gust m'abandonaré al teu amor, 
però sisplau, permet que allò que em queda
d'esperit pugui finalment conèixer
la calma fins avui sols intuïda.
Sebastià Alzamora

Vas trobar fa temps aquest poema que t'ha acompanyat el dia tel teu funeral. La teva germana gran te'l va llegir.
Tots busquem la pau de l'ànima, l'amor que tu has tingut, la teva vida plena. Pensa també en mi, germana, allibera'm. Prega per mi perquè també jo necessito la calma. Busca'm un amor com el teu i jo l'acceptaré.
Ajuda'm, papallona.
Vola alt, però no tant com per deixar-me sola, així em sento.

LOVING YOU

Aquest estiu tindrem una cançó, tu i jo, que et posaré quan estarem soles a la cuina. Estàs preparada? Escolta...Sé que t'agradarà. Posarem el volum ben alt i omplirem el carrer amb els sons dels moixonets. Els veïns sabran que he arribat perquè voran el meu cotxe aparcat. I perquè poso la música que ens agrada ben forta. Em treuré el davantal i t'agafaré de les mans. Balles? Segurament és per això que m'estimes i no vols que ningú més et cuide. He de ser jo. De reüll vigilaré que no se'm creme el sofregit dels macarrons.

Què farem amb el Manu? El nen ros d'ulls blaus que ens mirarà assegut a la seva cadireta. Haurem de compartir el nostre amor amb ell, Cinta. Compartirem amb ell la nostra cançó de l'estiu. Estimar-te és fàcil. La vida serà fàcil entre macarrons i farinetes.

Un dia em preguntaràs si algun cop vaig compartir aquesta cançó amb algú. I llavors recordaré aquella tarde en què la vaig escoltar, abans d'anar a un jardí plé de roses, i com vaig buscar entre tants rosers plens d'espines un que dugués el meu nom, Emily. I que el vaig trobar... Al meu cap algú amb veu d'àngel cantava aquesta cançó.

AVUI ÉS SANT JORDI

AVUI seria això, un dia de sol, un vestit de ratlles i una camisa de quadrets. Dos gossos enamorats i en Hans i l'Emily que riuen...

ANÓNIMO VENECIANO

Diuen que en temps de crisi es dispara la venda de pintallavis cars. Una dona, en temps de crisi econòmica o vital, vol donar color als seus llavis. Pot triar entre un barat d'un súper o un rouge de Chanel. Aquí mana la butxaca.

En temps de postguerra, les dones franceses (algunes) van optar pels vestits d'haute couture, cansades de les teles rústiques, desagradables al tacte de la pell. Dior va crear per a elles faldilles voluminoses, amb metres i metres de tela luxosa.

Les dones ben vestides es senten especials, amb força per encarar el mal temps, sigui econòmic o vital. Un cos, una tela, una idea, uns patrons i unes proves, i voilà! La felicitat.

Jo no sóc així, tot i que de vegades tinc algun toc de frivolitat: Em tallo els cabells, em pinto els llavis, dibuixo una línia blava a les parpelles.

La meva mare sempre m'ha retret les meves mans descuidades. Ungles trencades, menjades, sense pintar. Jo li responia: Mans d'obrera. No m'emprenyes...

I és que sempre m'he sentit així: Obrera, ni que sigui una senyoreta educada en col·legi de monges. Lliure, digna del meu signe zodiacal: Dos peixos mai es poden retindre amb les mans. En signe zodiacal xinès, un cavall. Salvatge, a més a més. Dona, també.

Fa molt temps, la meva germana B. i jo vam anar al cinema. Reestrenàven Anónimo Veneciano. Per si algú desconeix l'argument: Una parella es retroba set anys després de la seva separació, a Venècia, ciutat decadent. Ella no sap per què ell l'ha cridat. Li amaga alguna cosa (la seva mort imminent).

Aquest matí la connexió a Internet anava miraculosament bé. He trobat la pel·lícula i l'he mirat. Buscava una frase. Unes paraules que fa anys, en sentir-les, ens van indignar, a la B. i a mi: “En la vida de la mayor parte de las mujeres, todo, incluso el mayor dolor, tiene fin con la prueba de un vestido nuevo”. Evidentment, les havia escrit un home.

Recordo la tornada a casa, comentant la pel·lícula i les paraules en qüestió. Natros no érem així, natros érem obreres, lliures i dones.

M'agradava anar amb la B. al cinema. Col·leccionar la nostra enciclopèdia de cine, cada setmana una entrega que pagàvem a mitges. Llegir-la, comentar-la. Estimàvem el cinema i ell ens corresponia. Tapar-nos quan feia fred a la sala amb el meu abric llarg i roig, que m'havia cosit la mama. Trobar el Santi i mirar-nos de reüll. Un somriure i un fred: Hola, què tal.

Amb el temps vaig perdre la complicitat que tenia amb la meva germana. Es va instal·lar en les nostres vides el silenci, però mai hem deixat d'estimar-nos. No es pot deixar d'estimar algú que és de la teva sang, encara que ens separi el silenci.

M'agradaria recuperar la complicitat que tenia amb ella. I crec que sé com. Només li hauria de dir: Anem al cine?

NINA

Fa uns anys, la hermana que ens feia classes de música al col·legi de monges on anavem les tres germanes va entrar amb un ràdio cassette i trenta fulls fotocopiats. En va repartir un a cada adolescent i va dir: Hoy aprenderemos inglés.

Cada full duia escrita la lletra d'una cançó de Nina Simone. Primer ens va posar la cançó:

Aint got no (I got life). En sentir-la, la convulsió entre les noies va ser extrema. A poc a poc ens vam deixar anar i la vàrem cantar. Com més anava la música, més fort cantàvem. Fins al final. Noies verges havíem arribat al clímax sense saber-ho.

La lletra, ja ho sabeu, parlar d'una dona que no té res. No té casa ni sabates, no té diners, ni ha anat a l'escola, no té Déu, no té fe, ni amics, ni classe ni família.

Avui m'he posat la cançó un altre cop i he tornat a ser aquella adolescent que cantava, sense saber massa bé què deia la lletra. Avui ho sé. Només hi ha una diferència: Jo tinc família, classe, mans i un cap. I un amic especial que estarà sempre amb mi i jo amb ell. Lo demés, poc importa. Em tinc a mi mateixa, tinc la vida. I una feina que m'omple. Ho tinc tot, tinc la vida.

EROS

Joan no entén com és que escolto Eros Ramazzotti. Quan bufa el vent i jo ric més del normal, diu: mira, Bruc, la mama està loqueta per escoltar aquesta música. Somric i callo. Desconeix que jo, fa molts anys, concretament setze, tenia un enamorat de dos anys, Javito. Quan el duia a la guarderia, després d'haver dinat junts, jo posava La aurora al nissan micra que encara em fa de cames al sud.

-Será, será... -començava jo.

-La aurora.... -seguia ell.

-I tú, i tú...

-Mi vida...

Era estiu i dúiem les finestretes del cotxe abaixades i el so a tot drap.

En aquell temps m'agradava Javier. Un dia a un pas de vianants vaig haver d'aturar el cotxe per deixar passar a dos homes guapos. Un d'ells era Javier. Frenar, abaixar el volum i saludar amb el cap se'm va fer difícil.

Hòstia, ell, l'home que m'agradava, ara sabia que jo escoltava Eros Ramazzotti. Ell va somriure tímidament i jo li feia ullets d'enamorada.

Javito i jo compartíem gustos musicals. Baixàvem al carrer i jo li deia, seriosa:

-Tinc Corazón partío...

-Natros tenim Woman...

Al cap d'un temps, un dia Javito es posava música per dutxar-se. La oreja de Van Gogh! Com sóc burleta li cantava: Dime si... Ell em va contestar enrabiat: i tu què! Eros Ramazzotti!!!!!

Recordava que abans, com tots els enamorats del món, teníem una cançó, La aurora.

Han passat els anys i torno a escoltar Eros, Passeig de Sant Joan amunt, amb Bruc com a company de passeig. Completamente enamorados...Nos desvestimos para amarnos bien, amarnos bien...

I canto contenta: No puede haber, dónde la encontraría, otra mujer, igual que tú...Otra no puede haber, si no existe, me la inventaré. I com somric als homes, interiorment em pregunto, ets tu? ets tu? Començo a notar que la primavera trompetera ja torna.

Demà Javito farà divuit anys. Ell diu que sóc la seua tieta preferida. És un jeta. Sé que vol un iPhone. Felicitats, home guapo, será, será, la aurora.

LA BALLARINA

Fa poc vaig sentir parlar de la síndrome de Stendhal en un programa de ràdio. És una emoció que s'experimenta en veure una cosa immensament bella. Aquesta emoció et pot dur al plor, a l'ofec, al mareig...La van anomenar així, síndrome de Stendhal, quan l'escriptor va descriure a un amic el què li va passar en veure la ciutat de Florència.

Jo només l'he sentida un cop aquesta emoció. És com l'enamorament.

Un dia d'agost li vaig regalar a la Cinta, la meva neboda petita, un vestit i unes sabates de ballarina. Jo, contrària a que les dones siguin tractades com a ninetes, li vaig comprar un vestit de nineta fràgil. Ella m'esperava sabent que jo duia un regal per a ella a la bossa. Li vaig posar música, La meditació de Thaís, de Jules Massenet i ella es va deixar anar.

Movia les mans com si fossin ocellets. Feia voltes sobre ella mateixa com si tota la vida hagués fet classes de dansa clàssica.

Jo la mirava, asseguda al sofà. I mirant-la, vaig plorar. Com es podia ser tan guapa, tan especial.

De vegades miro al mòbil el vídeo que li vaig fer. És com una vitamina, la de l'amor.

La necessites per tirar endavant alguns dies.

Avui torno a casa, ballarina. Tinc ganes de veure't. No ets cap nineta fràgil encara que et posis el vestit per ballar. Seràs una gran dona. I és per tu, entre moltes altres coses, que vull viure.

AU COIN DU MONDE

Plou a Barcelona, aquest diumenge al vespre. Escric amb el Bruc al costat, com fèiem abans. No diré res de nou sobre les sensacions que dóna la pluja. No són de tristesa, són asserenades. He posat les plantes al balconet, contentes amb la fresqueta de la nit. Miren la part alta de La Sagrada Família, què saben elles... Penso que és el segon cop que hi visc a prop d'ella i no l'he visitat mai. Un dia ho hauré de fer, queda apuntat. La casa desprèn calidesa. Quan el gat marxa, la rateta que hi viu i el gos mossegador encenen una espelmeta d'espígol. El gat té la teoria de què un dia cremaré la casa. Però quí vol cremar una casa on es viu tan bé? Jo no.

D'aquí a uns anys la recordaré amb carinyo. La meva habitació ja no és austera com la del carrer de la plata. Els veïns que hi vivien abans tenien pintada la paret de la capçalera d'un roig com el del suc de les magranes. Quan me'n vaig a dormir, en encendre el llum, l'habitació em resulta agradable. I m'adormo segura encara que a casa no hi sigui el gat.

La família del gat hi viu al davant i es preocupa per mi. Són uns gats aristocràtics, i als gatets els agrada jugar amb mi.

Què vull més? Res. Ho tinc tot.

Bona nit, Barcelona...

UNA PENA EN OBSERVACIÓ

Diuen que un no sap com estima fins que es perd una persona, en el meu cas va ser el pare. Podem tenir germans, però tan sols un pare i una mare. Un dia et veuen nàixer i un dia tu els veus morir a ells.

-Ets una dona valenta, Jose. Gràcies pel què has fet.

Mai m'ho havien dit això, dona i valenta. M'ho va dir la Sumpta, la meva germana gran perquè jo havia sigut l'encarregada de fer la sedació al meu pare. Quan el metge se t'emporta lluny del dormitori, a tu i a la mare, per parlar-te, saps que ha arribat el moment del comiat, de què mai més el tornaràs a veure amb consciència. Vaig escoltar atenta les pautes que havia de seguir. Mesurar bé, i cada quatre hores, posar-li la medicació que li aliviaria el patiment.

Però quí se n'encarregaria del meu estat emocional? Quí m'explicaria que allò que faria cada quatre hores no em passaria factura? Quina medicació seria l'adequada per a mi?

Després de la seva mort estava prou bé. Però un dia plores en sentir una cançó. I passen els dies i el teu ànim no millora. Busques a internet la paraula dol i veus que tot el que t'està passant és normal. Però ningú et prepara i potser hauries necessitat que algú et parlés. Només hi ha silenci. A més a més, tu t'has aïllat del món.

Un dia de juliol marxes sense saber res del teu futur. Tanques casa, deixes les teves coses a l'habitació que havia estat teva durant un any i mig. Agafes el gos i tot el que necessites per passar l'estiu i Déu dirà...

-Papa, ja sóc aquí...

Ell s'aixeca per rebre'ns, al Bruc i a mi. La mama diu que ja no ho fa per ningú i per tu ho ha fet. Saps que feia mesos que t'esperava i finalment ja ets al seu costat. Mon pare sempre confiava en mi. Sabia que si algú havia d'estar per ell, seria jo. Igual que sempre anava segur quan era jo la que conduïa, la que millor havia cuidat de les gossetes, fins al final.

Desconec si ell sabia que li quedava poc de vida. Ningú li havia dit que l'oncòleg havia retirat la medicació. Ja no es podia fer res per ell, només esperar...

De vegades em preguntava què li passava. Res, papa. T'has refredat i has de menjar molt si vols tornar a caminar com abans. Vinga, que has de treure a passejar el Bruc. Jo no podré amb tanta feina com tinc, amb tu i amb la Cinta petita. I ell s'empassava el menjar sense ganes. Només volia recuperar pes, aquelles cames que tant havien corregut darrere una pilota ara no li responien. Llarg i prim, papa.

Un dissabte va caure un xàfec important, d'aquells d'estiu.

-Obre la finestra, vull vore com plou. Fa més de sis mesos que no veig ploure...

-Espera...

Vaig agafar el mòbil per gravar la tempesta. Mira, papa, com plou... I ens vam quedar tots dos estirats al seu llit. Ell allargava la mà de tant en tant i jo li agafava. Vols gotetes als ulls? Ell em feia que sí amb el cap. T'he de tallar el cabell, papa. Que li tallés el cabell i que dutxés al Bruc mentre ell mirava li agradava.
 Entre tots cuidàvem al papa. Jo, amb la meva poca força l'ajudava a incorporar-se. Ajuda'm, mama, que jo sola no puc. Va arribar el moment del comiat. Per la seva habitació van anar passant els seus germans, els cunyats, les nebodes. Els fills, els gendres i la nora, els néts. No ens van dir mai quan seria el seu últim alè, i quan ho vaig preguntar al metge de cures pal·liatives em va dir: ho sabràs.

Era mitjanit. Vaig preparar la medicació amb cura. Vaig entrar a la seva habitació. La mama dormia, esgotada, recolzada a la seva esquena, com sempre havia fet. En veure la respiració del pare i els ulls oberts, tan blaus, vaig despertar la mare. Mama, crec que...

Tanca els ulls, papa. Si em mires, no et puc posar la medicació. Només quedava una dosi de morfina i ja no en va caler més. El papa se n'havia anat. Mai havia vist morir ningú.

De vegades, només algun dia, sona una cançó especialment trista. Passejo el Bruc Passeig de Sant Joan amunt. I les llàgrimes se m'escapen. Però em dic: vinga, Jose, ets una dona valenta, ja t'ho van dir. I tornem a casa.

Mon pare va morir el 20 de setembre. Han passat uns mesos i estic millor. I en tot aquest temps he arribat a la conclusió de que haver estat al seu costat va ser un honor.

POSITS

Feia poc que m’havia instal·lat al pis de Roger de Fleur. Joan em va cridar per ensenyar-me una cosa que duia a la mà. Era un objecte de fusta embolicat amb un paper groc, tipus posit. Em va dir: mira què he trobat dins un armari. El tros de fusta era la meitat d’una peça de trencaclosques. Al paper deia: una parella feliç per sempre amb el R. Vaig somriure i no vaig dir res més. Però allò em va fer pensar. Semblava un desig i vaig veure una mica de por en aquelles paraules. L’objecte era de la dona que vivia al pis abans que jo. R. és el seu marit.

Quantes dones no hauran escrit t’estimos en posits. Milions, suposo. I dibuixat algun cor, travessat o no amb una fletxa de Cupido.

Jo també sóc molt romàntica. Quan em vull comunicar amb Joan quan ell encara no s’ha llevat li deixo escrita una nota en un paperet groc: bon dia, pixon. Dixa la roba per rentar a la vista per si faig rentadora. Li enganxo a la tapa de water perquè sé que allí la veurà. O li envio un sms nocturn:  dixa cebes a la cuina pels macarrons de demà. O un altre: podries regalar-me un pijama de franel·la estampat d’ositos amorosos.

Ell, a canvi del meu romanticisme em deixa un mail de paper al costat del teclat de l’ordinador. Un dia en va fer un que em va fer riure. Hi havia enganxat un cabell meu amb una bandereta del Japó. Ecoute! Hi havia un cabell de japonesa al meu teclat. Que no torni a passar, grrr. PD. Tinc el fuet i el pa de motlle familiar amagats.

Els seus mails de paper els guardo en una capsa de fusta a la que li tinc molt de carinyo. I quan vull riure els busco i els llegeixo.

Al moneder vermell en guardo un que llegeixo en els meus viatges en tren camí del sud. Me’l va escriure un cap de setmana d’estiu, d’ocupa a casa dels veïns. Segurament sabia que jo necessitava un cap de setmana i un mail de paper. El què posava no ho escriuré…

Els tímids ens comuniquem millor amb un correu electrònic o amb un sms. No ens atrevim a dir cara a cara el què pensem i ens ho diem així. En canvi, escrivim un post que llegeix tothom.

Com sóc furreta i poc amant dels besitos o les abraçades, quan Joan és a punt de marxar de viatge, despisto. El meu cor em diu: fes-li una abraçada per desitjar-li bon viatge. El meu cap em diu, passa de llarg. Marxo de casa abans que ell. I no estic ni a dues cantonades que trec el mòbil i li escric un sms. El missatge sobrevola els carrers de Barcelona i arriba al pis de Roger de Fleur. He escrit: MUA.