miércoles, 31 de octubre de 2012

UN PANELLET


Quan arriba Tots Sants sempre faig el mateix: mirar als aparadors de les pastisseries les muntanyes de panellets de pinyons posats com si fossin ferreros rocher. No me'n compro mai perquè em conec. Si tingués una muntanya de panellets a casa, posats com si fossin ferreros, me'ls acabaria tots...
Ahir Teo, el profe de dibuix m'esperava amb una capsa amb panellets fets per ell i uns amics, em diu.
-T'agraden? -em diu.
-Coi si m'agraden...
Quan era petita li prenia a mon iaio, pobret. No en tenia mai prou amb un...Així que quan tothom marxava del menjador, Emily la lladra entrava en silenci, trepitjant la catifa per no fer soroll amb les sabates i un, i un altre, que no ho notaran. Primer em menjo els pinyons, després el panellet pelat. I acabava la festa amb un glopet d'oporto...
Ahir va ser un dia feliç perquè veia que la feina anava bé. Dibuixo i penso i observo els retrats en llapis d'una noia desconeguda per a mi que Teo té penjats a l'estudi. Si un dia sóc rica, li demanaré que me'n faci un. Un retrat com d'època: Emily i Bruc, feliços.
Em queden cinc mesos per entregar-li al Creador la feina. Per demostrar-li que podia confiar amb mi, que em costa, sí, però ho acabo fent. Per donar-li les gràcies el dia que em va posar un llapis a les meues mans. I per posar-me un cervellet que pensa, a vegades massa. I pel panellet d'ahir. Gràcies, Teo. Gràcies, Cinta, pel dia d'ahir.

domingo, 21 de octubre de 2012

CUANDO LA POBREZA ENTRA POR LA PUERTA


Amb la familia disfuncional del davant estic distreta. Com encara fa calor, tinc les finestres obertes i els sento des de primera hora del matí fins que me’n vaig a dormir.
A principis de setmana, la frase top ten va ser: el respeto está en que la tele es mía.
Vaig suposar que li deia el marit a la dona jove, rossa i permanenment frustrada quan ell li va canviar el canal televisiu que ella mirava per un altre. Va anar així?
Ella: ¡oye! un respeto que quiero saber cómo acaba...
Ell: el respeto está en que la tele es mía...
Deu ser bonic que una vegada passats els primers anys suposadament feliços del matrimoni ell li recorde a la dona que viu a costelles seves.
Fa unes setmanes ell es va confessar a la seva mare. Potser ara hauria d’explicar qui viu davant de casa: una familia formada pel marit, la muller i dues criatures insoportables. I una iaia jove, mare d’ell, per tant sogra de la dona rossa, jove i frustrada. L’home li deia a la mare:
-Mamá, es que ella se ha gastado 78 euros con sus cremitas y yo voy con los mismos tejanos desde hace cuatro años.
Avui la cosa ja ha petat. La discussió ha començat cap a les deu del matí. Pel que he sentit ella volia anar a dinar amb un amic a un restaurant. L’amic la convidava. Com que ella no feia despesa, ell no tenia excusa per negar-li. Ell ha començat a cridar com un home boig, i per a més inri, davant dels nens.
-¿Qué te parecería si yo hubiera quedado para comer con una amiga? Si os dejo a todos en casa y yo me voy de rositas?
No he sentit bé la resposta de la dona jove. Però el que li ha dit encara ha escalfat més l’home. La cosa s’ha anat degradant...i al final he comprés que ella vol marxar a viure a un altre lloc, lluny de la sogra i de la ciutat.
-¿Y adónde quieres ir? ¿A Rumanía?????
Fa anys ma mare em va explicar una història, i per fer-la més entenedora va acabar amb un:
-Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana.
Avui he vist com saltava l’amor. Ha anat a caure a la terrassa del darrera del restaurant grec. Si la dona rossa hagués anat a dinar amb l’amic, potser hagués fet els primers auxilis a l’amor caigut.
Reconec que sóc pitjor que James Stewart a La ventana indiscreta. Si un dia caic a la terrassa del restaurant grec, investigueu (si voleu).



 
Free counter and web stats