viernes, 11 de abril de 2014

ANÓNIMO VENECIANO


Diuen que en temps de crisi es dispara la venda de pintallavis cars. Una dona, en temps de crisi econòmica o vital, vol donar color als seus llavis. Pot triar entre un barat d'un súper o un rouge de Chanel. Aquí mana la butxaca.
En temps de postguerra, les dones franceses (algunes) van optar pels vestits d'haute couture, cansades de les teles rústiques, desagradables al tacte de la pell. Dior va crear per a elles faldilles voluminoses, amb metres i metres de tela luxosa.
Les dones ben vestides es senten especials, amb força per encarar el mal temps, sigui econòmic o vital. Un cos, una tela, una idea, uns patrons i unes proves, i voilà! La felicitat.
Jo no sóc així, tot i que de vegades tinc algun toc de frivolitat: Em tallo els cabells, em pinto els llavis, dibuixo una línia blava a les parpelles.
La meva mare sempre m'ha retret les meves mans descuidades. Ungles trencades, menjades, sense pintar. Jo li responia: Mans d'obrera. No m'emprenyes...
I és que sempre m'he sentit així: Obrera, ni que sigui una senyoreta educada en col·legi de monges. Lliure, digna del meu signe zodiacal: Dos peixos mai es poden retindre amb les mans. En signe zodiacal xinès, un cavall. Salvatge, a més a més. Dona, també.
Fa molt temps, la meva germana B. i jo vam anar al cinema. Reestrenàven Anónimo Veneciano. Per si algú desconeix l'argument: Una parella es retroba set anys després de la seva separació, a Venècia, ciutat decadent. Ella no sap per què ell l'ha cridat. Li amaga alguna cosa (la seva mort imminent).
Aquest matí la connexió a Internet anava miraculosament bé. He trobat la pel·lícula i l'he mirat. Buscava una frase. Unes paraules que fa anys, en sentir-les, ens van indignar, a la B. i a mi: “En la vida de la mayor parte de las mujeres, todo, incluso el mayor dolor, tiene fin con la prueba de un vestido nuevo”. Evidentment, les havia escrit un home.
Recordo la tornada a casa, comentant la pel·lícula i les paraules en qüestió. Natros no érem així, natros érem obreres, lliures i dones.
M'agradava anar amb la B. al cinema. Col·leccionar la nostra enciclopèdia de cine, cada setmana una entrega que pagàvem a mitges. Llegir-la, comentar-la. Estimàvem el cinema i ell ens corresponia. Tapar-nos quan feia fred a la sala amb el meu abric llarg i roig, que m'havia cosit la mama. Trobar el Santi i mirar-nos de reüll. Un somriure i un fred: Hola, què tal.
Amb el temps vaig perdre la complicitat que tenia amb la meva germana. Es va instal·lar en les nostres vides el silenci, però mai hem deixat d'estimar-nos. No es pot deixar d'estimar algú que és de la teva sang, encara que ens separi el silenci.
M'agradaria recuperar la complicitat que tenia amb ella. I crec que sé com. Només li hauria de dir: Anem al cine?


6 comentarios:

Emily dijo...

El què volia dir, és que continuo sent obrera, lliure i dona. I que cap vestit del món, ni que sigui el més bonic, em pot allunyar del dolor. Tot i que de vegades, em permeto un toc de frivolitat: Un pintallavis, una tall de cabells. Sóc una dona :)

Lluna dijo...

Diguem que els vestits nous només tapen el dolor de cara a la galeria, nosaltres el gestionem sota les capes del vestit, la combinació, la roba interior...

Bon divendres Guapa!!

el paseante dijo...

I per què no li passes a la B. l'enllaç a aquesta pel.lícula? Potser a ella també li va miraculosament bé la connexió a internet i dedica noranta minuts a recordar aquelles sessions de cinema amb la seva germana amb mans d'obrera.

Mari-Pi-R dijo...

Hay que ir al cine con la buena persona la cual pueda comprender el mismo mensaje de la película de lo contrario te la estropea.
Yo lo que aprecio para mi cuerpo son las sábanas de algodón con un toque de almidón, la sensación de ellas me hacen caer en el profundo sueño.
Bonito escrito, besos.

Pais secret dijo...



Ara no sé si al davant tinc un mirall o la pantalla de l' ordinador.

L´única cosa és que no em pinto els llavis, perquè no em fa falta, xula que sóc ;-), però també tinc mans de treballadora i tampoc me les pinto.A més perquè vols unes mans maques si tens unes cames de cine?

Ja esàs agafant entrada per anar al cinema amb la sister, ni un dia més.

fra miquel dijo...

Poques vegades he anat al cine amb la meva... "sister"(com diu la País:) Però si que m'hauria agradat fer-ho més sovint.
Ara fa temps que no vaig al cine, ni amb "sister" ni amb ningú, ni sol :(

Convida-la al cine, Dona! I us poseu al dia :)
B7s

 
Free counter and web stats