jueves, 26 de julio de 2012

LA CIUTAT I TU


Fa molts anys els meus pares ens van pujar al tren, a les meves dues germanes més grans que jo i a mi. Ens duien a comprar roba a la ciutat. D'aquella roba només recordo els tres impermeables blau marí i el mocadoret en conjunt per al cap. Quan ja era fosc, tornàvem cansats a l'hotel on fariem nit. A les rambles vam trobar una velleta que venia loteria i que marcaria per sempre la meva mirada de tristesa cap a la gran ciutat. No entenia què feia una dona velleta amb aquell fred al carrer. Aquella dona havia d'estar-se a casa, amb la seva familia, com feien les meves besàvies. Protegides i estimades.
Aquell dia hagués hagut de preguntar els meus pares per què aquella velleta no s'estava a casa, calenteta i protegida, però no ho vaig fer. Segurament la mama m'hagués tranquil·litzat i m'hagués dit: Maria José, aquesta dona es guanya la vida. Després tornarà a casa, amb els seus fills. I la meva mirada de tristesa hagués desaparegut, però no ho vaig fer.
 L'endemà ens van comprar un croissant per menjar-lo pel carrer. Caminàvem per una plaça, i aquella llum de primera hora del matí, va marcar per sempre la meva mirada de tristesa cap a la gran ciutat. La ciutat no m'agradava. Volia tornar a casa. Necessitava protecció. Com aquella velleta sense dents.
Una tarda, ja a casa, la meva mare em va posar l'impermeable blau marí i em va lligar el mocador en conjunt sota la barbeta. Plovia. Em va dur a triar els regals de Reis. Jo volia un nino ros d'ulls blaus i obreta d'alumini per jugar a cuinetes. Vam tornar a casa agafades de la mà. Jo era feliç. Els Reis em durien tot allò que volia. Plovia, tenia set anys, i la mama em protegia.
Anys més tard vaig tornar per estudiar. La ciutat era grisa, no m'agradaven els trens ni les vies, ni aquelles cases tristes, plenes de roba estesa als balcons. M'enyorava, volia tornar a casa. Duia la tristesa als ulls. Tu vols viure en una gàbia d'or, em va dir el meu company de pis...
Aviat farà un any que visc a la gran ciutat. Qui sap si definitivament. Ja no em sembla trista, ni grisa. La veig alegre, lluminosa. Ja li he perdut la por a la soletat d'aquella velleta, a la llum del matí dels dies d'hivern. Ara m'agraden els trens i les seves vies. I la roba estesa de les cases tristes em produeix tendresa. Quan em sento sola surto a passejar mentre em menjo un croissant. I si veig una dona velleta i desdentada, li somric. Sé que algú l'espera a casa. Que potser no està sola. I em pregunto el per què de la meva mirada de tristesa. Per què sóc diferent. I em responc: segurament perquè has nascut sota el signe de peixos. I això et marcarà per sempre més. Mentrestant, enamora't.
Aquest post el dedico a la gent que m'estima i que, com jo, viu a la gran ciutat. Al Joan pels seus tupers amb mandonguilles i per compartir amb mi el seu banc del Turó Parc. Al Miquel, que sempre em convida a una cervesa quan sap que la necessito. A les cosidores que em regalen tardes de costura i te. Cari, avui et regalo un post una mica més alegre que el d'ahir, no massa tampoc :-). Agnès, també per a tu.
Ah!! una darrera cosa. La paraula "meridiana" ja no em fa por.

miércoles, 18 de julio de 2012

NOVOCAÏNA PER A L'ÀNIMA



Aquests dies el seu tiet està molt ocupat i he fet de cangur dos cops del petit faraó Nil. Avui ha estat un dia bonic, d’aquells que t’ajuden a continuar amb la vida, perquè he de seguir endavant. Endavant amb les atxes! Que diria aquell ni que aquests dies necessiti novocaïna per a l’ànima.
Al petit faraó no li agraden les pessigolles. Però al final se’n deixa fer i s’acaba relaxant tant que quasi s’adorm. Li pregunto si m’estima una miqueta, una miqueta només. Ell s’estira al sofà pensatiu i em diu: és que no ho sé. Després la seva mare m’ha explicat que si no ha dit un NO rotund, ja és molt.
No es volia dutxar i li de dit: dutxa o piscina. Què prefereixes? Piscina. S’ha posat el banyador i les ulleres de natació i ha començat a fer voltes dins l’aigua, mentre jo el mirava amb l’enveja de no ser nena ni tenir un banyador a mà.
Hem begut llet ensucrada, fresqueta, mentre ell anava passant els fulls de l’àlbum de la seva arribada a la familia. Aquí la mama i Nil. Aquí l’Oriol amb el Nil. El papa ens feia la foto. Aquí l’Uri amb la Marina.
-La Marina és la novieta de ton germà? –li pregunto.
-No. L’Oriol no té novia i jo tampoc. No en tindré mai.
Segur que ha pensat, quina mania teniu les dones de parlar de noviets…Tens raó. Som unes pesades.
He començat a inflar globus i a tirar-los a la piscina.
-Vols que fem una festa? –li dic entusiasmada.
-Una festa de què?
-Una festa d’aniversari. Podriem celebrar el meu.
Li ha semblat bé. Hem penjat els globus de colors als fils d’estendre la roba. Hem posat fulles enormes de marquesa al costat i ens ha quedat una decoració molt xula. Una mica tropical.
-Ara m’has de cantar la cançó.
I ha començat:
-Cumpleaños feliz, cumpleaños feliz…
I al final hem picat les mans, com si fos una festa de debò.
Quan ha arribat la seva mare li ha dit al nen: que no li fas una abraçada ben forta a la Jose? I ell ha vingut cap a mi i me l’ha feta d’aquelles grans, de les que es donen quan saps que prens novocaïna per a l’ànima. I que la necessites.
Nil, no cal que em diguis que m’estimes. Amb l’abraçada ja m’ho has dit. I sí, tens raó, les dones som unes pesades, però de tant en tant, un t’estimo, va bé. Recorda-ho sempre. No siguis furret.
Per cet, això va pel seu tiet: també he vist fotos teves. Això passa per confiar-li el nebot a una amiga perillosa, però amb ànima de nena. Recorda-ho sempre tu també. I no siguis furret.

miércoles, 4 de julio de 2012

CERCA DEL RÍO




Creo que mi profesor de dibujo está enamorado. No de mí, yo ya soy una mujer madura y él es muy joven. ¿Quién inventó esta expresión? ¿Madura para qué?
A veces, cuando me atasco o me despisto mientras dibujo, consulto el reloj y veo que ya ha pasado una hora de las dos que dura la clase. Me lío un cigarrillo con calma y le digo: voy a fumar. Salgo a la calle. Hace dos semanas él me hizo compañía mientras yo echaba humo. Pensé, mal. Ahora tengo que buscar conversación. Hablamos del viento que soplaba.
-És vent de dalt. En el sur lo llamamos así.
Ya teníamos dos temas. El tiempo y mi dialecto. Casi nunca adapto mi forma de hablar a la occidental. Aunque a veces se me escape un negra, como si fuera barcelonina, en lugar de negre. Con la e final bién marcada. Aún me preguntan si soy de Lleida. Joder. Ni sé por dónde cae la tierra de la niebla. No, soy del sur. Cerca del río.
Por suerte para mí se acerca una joven en bicicleta y la aparca frente al estudio del pintor. Él la mira y la saluda. Yo le miro a él y pienso: Ah, estás enamorado. Él me mira y baja su mirada. Ah, estás enamorado. Esconde su mirada tras sus gafitas de metal. El vent de dalt juega con sus rizos largos. Ah, Teo, estás enamorado. Seguro que ahora te gustaría estar cerca del río, lejos de la ciudad, con esa joven que te devuelve la timidez que intentas disimular.
Pero aún te queda una hora con la mujer madura.

lunes, 2 de julio de 2012

SAM

Preparo el dinar, tres salsitxes i una amanida. Una salsitxa per a Bruc, dues per a mi. I penso en Sam, que ens està a punt de deixar, o potser en aquests moments ja no hi és entre nosaltres. I penso la sort que tenen ler persones que no estimen els gossos. No coneixen l'angoixa del plor, la tristesa de la pèrdua. 
Tinc un cel plé de gossos estimats, Joca i Ganxo. Coppini i l'Hedy. Will. Wendy. I ara tu, Sam. Jugueu sense mi, de moment. Sé que arribara un dia que jugarem plegats, i tornaré a tirar una pilota de tenis i ens banyarem al canal, te'n recordes, Hedy?
Ara he rebut un sms de la Sumpta, em diu que Sam acaba de morir a casa. Acompanyat. T'estimo, petitet. 
Aquestes paraules te les escriu Emily, la teva tieta preferida. La que et donava galetes d'amagat. 
 
Free counter and web stats