domingo, 7 de mayo de 2017

XARAHZAD 22.22.





Cada tres setmanes visito la reina italiana. Quan arribo li dic: avui, abans de marxar, faré fotos dels gats. Joan i jo estem escrivint una novel·la infantil on sortiran Capi i Lupita.
Maiku, la gata persa, se'm queda mirant com si digués, i jo?
Ai, que haureu de sortir tots, tu, Maiku i Tigretón també, pobret.
(Quan deixo de banda algú en un conte, em sento malament).
-Què fas ara, Jose? Em pregunta la reina.
-Estic dibuixant un conte que va d'un gosset que...
En el minut i mig que dura el relat, la tieta italiana ha oblidat les seves penes.
-Que bonic! Té molt de sentiment... Això et surt de dins?
-Sí, de dins...
Quan torno cap a casa camino en paral·lel al mar. Penso en això d'escriure contes. Si un dia de fa molts anys un estrany no m'hagués obert una finestra per parlar, no sé què estaria fent en aquests moments. Ara la meva vida són els contes i els personatges que anem creant, que entren i surten dels calaixos segons ens convé.
Si estic en procés de creació, em parlen tot el dia. Escric diàlegs mentalment, canvio escenes... Ara un gos, ara un gat. Ara una casa, ara un prat.
Abans la inspiració em venia quan em rentava el cabell. Ara em llevo d'hora i després del primer cafè me'n torno al llit i penso. De vegades em ve al cap una paraula: espineta. Ja tinc la resposta a la meva pregunta. Ja està tot aclarit. De vegades és una cançó que escolto. Busco paraules boniques per dir a algú i són a Coral·lí.
Abans m'interessaven les relacions humanes adultes i els seus conflictes. L'amor, un assassinat, una traïció. Ara només penso en animalets que acabo humanitzant. Amb ells es poden explicar les coses de la vida als nens que un dia es faran grans. L'amor entre adults, els crims i les traïcions m'han deixat d'interessar. Torno als nens i els animals. Potser és l'únic que queda de bonic en aquest món.
Aquest Nadal passat havia de llegir un conte a la família després de dinar. És l'últim que hem acabat, Joan i jo. La meva germana gran va dir, això ho feia Jane Austen, llegia les novel·les a la seva família...
Així que em vaig posar en situació i vaig començar a llegir. La Cinta petita se'm va asseure al costat amb un paper en blanc i un llapis. Quan vaig acabar la narració, ella havia dibuixat un cocodril amb un raspall de les dents a les potes. Era la unió perfecta, ella havia il·luminat el conte amb el seu dibuix infantil. Desconec si Jane Austen tenia una fillola com la Cinta, si li dibuixava les paraules que ella escrivia.
Fa dos anys, el professor de l'Aula d'Il·lustració va obrir un armari tancat en pany i clau per evitar robatoris, perquè a dins guardava tresors en forma de llibres. Me'n va passar dos d'una escriptora i dibuixant japonesa. Un dels llibres contava la història de la Lily, una osita que cuinava i teixia bufandes per a l'osito que estimava. Però ell no deia mai les paraules que ella volia escoltar. Un dia, la Lily va omplir una maleteta amb les seves coses i...
Aquell conte parlava de la timidesa i de les paraules no dites.
El professor, esperant la meva reacció, em va mirar. Li vaig dir, que bonic! I va somriure.
Per timidesa no vaig continuar parlant, però li volia dir: jo vull fer llibres...
No seré mai una escriptora com Déu mana, no sé escriure grans novel·les. Però si faig petits contes amb dibuixos, ja em dono per satisfeta.
Vull viure en un món ple d'ositos tímids i de gossets que tanquen els ulls per recordar algú del passat. La il·lusió està intacta.


jueves, 9 de marzo de 2017

LA FILLA DE MOYA


Per a la tia Fina Moya, germana de Moyeta. La meva padrina. 

          


Quan de petita em preguntaven, tu de qui ets, xiqueta? Jo solia contestar: sóc filla de Moya. Si la persona que volia saber d'on havia sortit jo no coneixia mon pare, cosa infreqüent, jo afegia: i de la Benet. Ah, Moya el futbolista... Ara sí.

Quan mon pare em volia fer enfadar, si a casa es parlava del meu naixement, deia:
-A ella és a l'única que he vist nàixer. Va sortir negra i plena de greix.
-Quina gràcia, papa...
La meva mare em deia, no li faces cas, filla. Ets molt guapa.

Tinc els meus dubtes sobre la meva bellesa. Resultona si somric... La més guapa era la B.
He de dir, potser a favor meu, que sempre he estat estimada diferent, ni més ni millor. Diferent. Potser era perquè vaig ser la que més temps va estar a casa amb els meus pares, més a prop de la família que els altres fills. El dia que vaig posar totes les meves coses i el Bruc en una furgoneta per marxar a la ciutat, vaig veure el meu pare plorar.

La casualitat va fer que tingués hora al traumatòleg que opera els esportistes d'elit el dia en què el Barça havia de fer la remuntada. Fa un any que el genoll em castiga físicament i emocionalment.
Derrotada quan pujo escales, plorant com una nena i sense saber què fer.

Aquest Nadal vaig fullejar a casa dels meus pares llibres de medicina esportiva de la biblioteca del meu pare. Vaig trobar dos llibres dedicats per l'autor a Moya, el futbolista. Allò em va il·luminar. Cony, Jose, és ell.

Igual que de vegades sóc covarda, tinc una forta determinació quan vull una cosa. Tossuderia, en dirien alguns. Però si en algú podia confiar en un bon diagnòstic, sens dubte era en l'autor d'aquells llibres.

Així que ahir, el dia de la dona treballadora, el dia que s'havia de fer una remuntada èpica, Joan, el meu genoll i jo, vam agafar rumb al nord de la ciutat, sense tenir en compte que Barcelona es preparava per anar al futbol. Tres minuts abans de les vuit del vespre, els tres entràvem per la porta. Una hora de retard, el doctor acostuma a fer visites d'una hora.... Paciència.
Joan va decidir anar a estirar les cames, buscant un mitjà per tornar a casa al tard. Ens veiem...
Quan va tornar a la sala d'espera, duia una pastilla de xocolata per calmar els nervis i la solució del transport a la butxaca de la jaqueta.

Eren dos quarts de deu quan van dir el meu nom en veu alta. El Barça ja havia fet dos gols dels sis que necessitava per anar a quarts de final de la Champions. Joan, pobre Joan, s'escoltava el partit per la ràdio.

Mentre una infermera omplia un full amb les meves dades mèdiques, els meus ulls recorrien les parets amb fotografies d'equips de futbol. En una vaig reconèixer a un utillero del Barça que també sortia a les fotografies antigues del meu pare... Dec ser de les poques dones del món que coneix el nom de místers, jugadors, directius... Però com a bona dona, el fora de joc se'm resisteix, sí, allò dels jugadors alineats a l'àrea... Atac, defensa, penalty, àrbit, speaker, sabates de tacs, gespa natural, xiulet de baquelita...

Van trucar a la porta després d'una bona estona. Un traumatòleg de bon veure, el segon de l'equip, o el tercer...
-Sóc el doctor...
Em va fer preguntes, volia detalls. Pots treure't els pantalons, sabates i mitjons. I puja a la llitera.
-Ara sabrem si com a modista que ets, tens una cama més llarga que l'altra...
Ho va dir rient. Sí que la tinc. Saps que sóc filla de futbolista? Si mon pare visqués, això no m'hagués passat. Ell m'hauria dit el què havia d'haver fet...
-Ara vindrà el doctor C. i jugarem un partidet els tres...
Em va examinar les dues cames, amunt i avall. Aquí fa mal?
La filla del futbolista tenia les cames sense muscular, és per això que... Sembla mentida, Jose, que sigues filla de ton pare, em va dir un cop una professora de gimnàstica. És que jo sóc més Benet que Moya, li contestava. Per això dibuixava i no xutava una pilota.
Finalment i després d'una bona estona estirada a la llitera, va entrar C.
-Tu no ets filla de Moya, tu ets filla de Moyeta...
M'ho va dir allargant-me la mà. Vaig riure.
El Barça ha fet sis gols... Així que tu ets filla de Moya...
Mentre m'examinava els genolls, anava parlant, m'explicava coses, que demà li diria a la seva sogra que ahir va tenir les cames de la filla de Moyeta, com li deia ella, a les seves mans. Que al setembre farà 52 anys que ell va posar totes les seves coses en una furgoneta per anar a viure a la ciutat... Va ser molt afectuós.
Vaig decidir anar a visitar-me a C. perquè sóc del sud, com ell. Perquè ahir era el dia de la remuntada del Barça, perquè ahir vaig tornar a ser la filla de Moya de nou, perquè hauré de treure la força de voluntat que no tinc per posar el genoll en circulació. Qui sap, potser la meva determinació o tossuderia, fa que xuti a porta i marqui el gol definitiu, el de la remuntada.
I espero que no sigui en pròpia porta, que en sóc capaç... I em conec.


domingo, 22 de mayo de 2016

PEIX VOLADOR


La sala de tortura, o de plaer, segons es miri, és càlida. Ho fan expressament. Hi ha una columna vertebral de guix. Desconeixies que fos amb tanta corba. Pensaves que era recta, almenys la teva. Tens el coll llarg, potser massa, d'aquí venen els teus problemes. Mira ella, Nefertiti. Una Cleòpatra trencada. Ara que tens el cap al lloc se t'ha trencat el cos. Descompensada.
Mires al teu voltant i et preguntes com seria viure amb algú com tu. Si el cap fos transparent, se't veurien els pensaments. El mires. Et mira sense mirar. Sembla segur de si mateix, però en defugir la mirada, vol dir que és tan tímid com tu. M'agradaria dir-te: Saps que et dius com el meu primer amor? Com seria viure amb algú com tu? Esperar-te. Però no li dius, és clar. Seria traspassar la línia. Ell té el poder en les seves mans, tu el tenies. Calles i deixes de fer bromes. És moment de silenci i de comportar-te, peterpana. Vols deixar de pensar i se't fa difícil. Voldria dir-te que t'he mentit. Que en realitat sóc escriptora, no una dona de fer feines. Però com es lesiona una escriptora el genoll? La tendinitis és al colze, de tant teclejar, no de netejar vidres.
Li dic que m'he comprat un llit i un matalàs nou. Vull millorar, em sento presonera, culpable. De què? Què he fet malament? Posar el cos al límit i t'ha passat factura.
Avui hi ha música, d'aquella del Natura. Aigua en una font. Aquesta mena de música t'avergonyeix, però funciona.
Vull una immensa piscina d'aigua tèbia i deixar-me anar. Com ella aquell estiu. Només l'aigua cura els peixos malalts.
He desenvolupat la teoria de que vaig néixer peix. En demanar al meu pare unes cames per conèixer com era el món més enllà del mar, em va advertir: Tard o d'hora voldràs tornar amb mi. Vull tornar a casa, papa. Em vaig equivocar. Els peixos moren fora de l'aigua. Agonitzen, ja t'ho van dir i no vas fer cas.
Senyora, desperta. Et passa els dits pels cabells i et toca la punta del nas. Em pregunto si li ho fa a tothom.
Ens veiem en un mes? Un mes? Mmmmmm. Massa temps. 
Tinc una segona teoria: I si no em vull curar? 
Com seria viure amb algú com tu?
Sóc un peix volador. Tinc un cor boig.

domingo, 27 de marzo de 2016

PLAÇA KARL MARX



-Ei, barcelonins! Dissabte ve Luigi a Barcelona a fer un concert! Us ho dic per si hi voleu anar...

-Ole, el trompetista! Intentaré anar, però no prometo res, dissabte faig cinquanta anys!

Però arribat el dia em vaig llevar d'hora i vaig anar al forn a comprar dos llonguets. Un per a mi i un altre per al meu acompanyant. Si no hagués estat per ell, m'hauria quedat a casa i hagués cuinat una paella per a tres. Però al migdia ja anàvem camí a Nou Barris.

Quan surts del metro no saps mai què et trobaràs i més si desconeixes el barri. Feia sol, com fa sempre tots els 12 de març de la meva vida i era dissabte. No hay sábado sin sol...

Vaig veure una rambla animada. La gent passejava o seia en bancs fent el ronso per no haver de tornar a casa tan d'hora, ara que ja s'ensumava la primavera.

Jo anava amb el google maps obert, buscant un institut de secundària. Joan havia memoritzat un plànol a casa, desconfiat com és de les noves tecnologies.  En arribar, tot era tancat. Que estrany...
Vaig contactar amb Javito, un dels dos barcelonins que també anava al concert. És el germà gran del Luigi. Són els meus nebots.

Com nosaltres, anava perdut pel barri, donant tombs com un hàmster, pujant i baixant carrers. Però al final, més espavilat que dos cinquentens suposadament vivets, va trobar l'institut on feien el concert. Em va enviar la seva localització. Després d'hora i mitja, vençuda, havia desistit d'arribar a temps al concert. Vaig seure en un banc, resignada. Joan no volia tirar la tovallola tan aviat. Sol dir: por mis huevos... que ho trobarem. I va marxar. Al cap d'un minut em va fer un senyal. L'institut era allí mateix!

Recordo Javito baixant la costa. Estava clar que el concert havia acabat. Però em va felicitar, content dels meus cinquanta anys i de veure'ns. Ell va ser un dels meus regals del dia. Després vindria el de retrobar Luigi, que havia fet bufar la trompeta sense esperar-nos! M'hauria agradat veure'l, amb la seva camisa negra de músic. Quan el vam veure feia un mos a un entrepà.

-Jose!

-Lluís!, lo meu xiquet!

Els que em coneixen saben que abraço poc i despisto. Però amb Luigi no és així. Se't llença al coll i t'abraça fort. Només el pots correspondre, desarmada.

Després de dir-nos adéu, vaig decidir menjar en un banc, d'esquena al sol i a la plaça de Karl Marx.

-Poca gent podrà dir que el dia que va fer cinquanta anys va dinar un entrepà a la plaça de Karl Marx -va dir Joan.

Poc m'importava. En sentir el nom del pensador revolucionari vaig pensar en els obrers que vivien al barri, en la lluita de classes i en la faula de la cigarra i la hormiga.

"Un verano una cigarrita cantaba y cantaba, feliz. Despreocupada y sin importarle el porvenir. Cantaba y se burlaba de la pobre hormiguita que trabajaba sin descanso. Ella sabía que después del verano, llegaría el invierno.

Y llegó. La hormiguita, a resguardo del frío, veía nevar, confiada de que su despensa estaba llena. Oyó unos golpes en la puerta. Era la cigarra que suplicaba: "¡Hormiguita, ábreme la puerta! Tengo hambre y frío. Moriré si no me dejas entrar". Pero la hormiga no le abrió. "Que hubiera trabajado en verano en lugar de cantar y cantar, cuando se reía de mí", pensó.
Y la hija de puta no le abrió la puerta".(Versió lliure de la faula La cigarra y la hormiga inspirada en la pel·lícula Los lunes al sol).

Mirant les torres on viuen la gent obrera, entre mos i mos al llonguet, pensava en el diàleg de la pel·lícula Los lunes al sol. Sobretot quan el protagonista diu, més o menys: ¿Y quién decide quién es cigarra y quién es hormiga en esta vida?

Pensava en les persones que només han conegut el treball. En els blocs de pisos tristos, en els balcons plens de roba estesa. "Hiciste nuestra casa al lado de tus fábricas". En les vacances que molts no han tingut, en els viatges que ja no faran.

I així, filosofant sobre les oportunitats de vida de la classe obrera i en Karl Marx, vam agafar el metro per tornar a casa. Enrere quedava aquell home vellet de cor blanc, vestit amb pijama, que volia ajudar una veïna amb les bosses de la compra. Deja, deja, que ya puedo yo... Quita, mujer, yo te ayudo. I van desaparèixer de la meva vista i de la meva vida. Ja no els veuria mai més.

I com diu Joan, qui podrà dir que el dia que feia 50 anys es va menjar un entrepà per dinar en un banc a tocar de la plaça de Karl Marx? Segurament, només jo.

sábado, 5 de diciembre de 2015

MUGUET



Recordo perfectament el dia que ens vas dir que et casaves. Al menjador estàvem la mama, que acabava de sortir-se'n d'una operació molt delicada, Sumpta, tu i jo.
La mama va dir: si totes marxeu de casa, amb qui ens quedarem, lo papa i jo? I em va mirar a mi, dient: sort que a casa sempre estarà Jose...
Aquella sentència de la mama no em va fer gens de gràcia. Jo sempre seria la Beth de Mujercitas? No! Jo era Jo March, no era Beth. Beth moria i en canvi Jo marxava lluny de casa per viure una vida que havia de ser fascinant. Escrivint i gaudint de la gran ciutat...
Li vas demanar a la mama que s'encarregués del teu ram de núvia. Del vestit me n'ocuparia jo. Et vas casar de curt amb un vestit de guipur blanc. També vaig ser jo qui, amb la mama, li va demanar a la florista que el ram havia de ser de roses blanques i muguet. Per què muguet i no una altra flor? Perquè que fos de muguet tenia un sentit. Al cap d'uns anys t'ho vaig explicar.
Jo, com Jo March, marxava de casa. Com que tu i jo compartíem llibres, un dia et vaig donar el llibre verd, ara et tocava tenir-lo a tu. Era El Manantial, d'Ayn Rand. Aquella novel·la era la nostra bíblia, robada de la biblioteca de la iaia Rosita. Quan te'l vaig donar, en fullejar el llibre, vas trobar una branqueta de muguet del teu ram de núvia. Era la flor preferida de Dominique, la protagonista de El Manantial. Era una complicitat més, de les nostres. 
Tu ja tenies el càncer que se't va emportar lluny de la família March. Tu havies estat més Beth que jo. Jo era Jo, no Beth.
Una tarda d'agost de fa dos estius, Sumpta i jo, i Paula, la gran de les nebodes estàvem a la teva habitació. Assegudes al llit on vas morir, embolcallàvem cada mocador teu. Sumpta, la germana gran tenia una llista amb noms de dona. Tants noms com mocadors tenies. Volies que cada dona que havies estimat en tingués un. Sumpta els anava seleccionant, jo els plegava i embolcallava en paper de seda i Paula escrivia el nom de cada dona destinada al teu record. El teu marit entrava i sortia de l'habitació. Quan se li feia massa dur i plorava, marxava. Quan estava millor, tornava i s'asseia al llit fent-nos companyia.
-Quin és el meu mocador? -vaig preguntar encuriosida.
-Bego te n'ha deixat tres de blancs. Un de cotó, un estampat de topets i el xal de seda.
-Ai, no. No, no. Jo vull el mocador màgic. És l'únic que vull.
Vaig remenar els mocadors fins que vaig trobar el de cotó estampat de flors, el primer que et vam regalar i que va inspirar el conte El mocador màgic. Aquest llibre m'havia convertit en Jo March.
Després dels mocadors, va venir posar nom a les teves joies. El teu marit, ja més seré, continuava amb nosaltres.
-Jo no en vull cap de joia. Però has de saber una cosa...
Es va fer un silenci expectant. Vaig mirar el meu cunyat.
-Passa'm el llibre verd, el que està damunt la calaixera.
Els vaig explicar la història del llibre verd robat, del muguet assecat entre les pàgines esgrogueïdes.
-Un dia et demanaré aquest llibre. Ara no. Però si un dia tinc la necessitat de rellegir-lo, haurà de tornar a mi.

Avui plou a Barcelona. Fa un dia per estar-se a casa i mirar Mujercitas . Per recordar quan érem les germanes March i preguntar-se per què Bego va ser Beth i no vaig ser jo. Potser perquè jo era i sóc Jo March.



domingo, 23 de agosto de 2015

LA LECTORA


Hola, avui t'he trobat a faltar. No com fins ara, no. Avui m'hauria agradat estirar-me al teu costat, al llit, i llegir-te. Convertir-me en el que demanaves els últims dies de la teva vida, que et llegissin, ja que tu no podies fer-ho. Ser la teva lectora.
Recordes la pel·lícula, no? L'havíem anat a veure al cine, tu i jo, o potser havíem compartit la pantalla del televisor, quan vivíem juntes.
Quan alguna cosa ens agradava, si era un llibre, en acabar-lo de llegir, ens l'oferíem: l'has de llegir. L'altra agafava el llibre en silenci i acceptava. Si ella ho diu, serà per alguna cosa.
Recordo l'últim cop que vam parlar d'un llibre. L'altra. L'has llegit? Sí, no vaig dir res més. No podia explicar-li per què m'havia agradat. Almenys no en veu alta. M'hauria despullat massa. Però tu amb una mirada en vas tenir prou. Jo havia amagat la meva. Una mirada i ho reconec tot. Tu ho sabies. Encara així em vas buscar els ulls, amb la teva mirada blava i em vas dir: Como la vida misma, eh? Sé que vaig somriure. M'havies agafat, de nou, amb el cul a l'aire. Vulnerable com saps que sóc.
Quasi no sabies res de la meva vida, què m'havia passat els últims anys. Indagaves dins meu i no obtenies resposta. No ho podies saber, coneixent-te, sabia que patiries i t'ho volia estalviar.
Recordo una escena de fa molts anys, de quan encara compartíem vida. Llegies un llibre de Javier Marías. Vas llegir un fragment en veu alta...
-.(...) emoción de costurera.
Un silenci dels meus, reflexionant sobre les paraules dites.
-Soy costurera. Explícame lo qué es una emoción. -vaig dir.
Aquella frase m'havia dolgut una mica. No que me la llegissis, era per riure juntes, sinó perquè m'hagués agradat dir a l'autor unes quantes coses.
Primera, què en saps tu de les emocions. Què en saps tu, si ets un home (de vegades oblidem que ells també en tenen, de sentiments). Què en saps tu de les costureres, segurament no n'has coneguda mai cap. I finalment, què en saps tu de les emocions d'una costurera?
Una costurera en sap molt d'emocions. Cus en silenci i, en tenir les mans ocupades, les fa volar. Però les amaga. El silenci una altra vegada.
Javier Marías havia menystingut una costurera. I el que era més greu al meu entendre, havia menyspreat les seves emocions.
Queda pendent, Javier, la pregunta, tot i que ara ja li he perdonat.
Fa uns dies que volto per casa amb una novel·la a la mà. Los enamoramientos. És de Marías. M'estiro al llit a qualsevol hora. La llegeixo, la gaudeixo i sé que me l'hauré de comprar. Amb un cop de llegir-la no n'hi ha prou. S'ha de rellegir, fins a entendre cada frase escrita. És sorprenent com furga en les ferides obertes. Ai, que m'has arribat just quan la podia entendre.
Quan llegeixo, és com si ho fes en veu alta. M'estiro al teu costat, obro la pàgina que he assenyalat amb un punt de llibre i continuem amb la lectura. Quan l'acabem, la comentarem. Amb un silenci o amb una mirada. Ja ens va bé.
Segueixo sent una costurera.


martes, 4 de agosto de 2015

ANORMAL


A principis de la primavera passada, una de les alumnes va explicar a classe lo que li havia dit la seva filla: Jo no sóc normal, mama. Ella, la seva mare, l'havia intentat convèncer de que tothom era normal, igual que tothom era especial. Jo l'escoltava i mentalment li deia que no, que no tothom era normal. Que sí, esclar, tothom té coses valuoses, coses que, per sort, ens diferencien a uns dels altres. Conec una persona seriosa, poc comunicativa, que pot estar mirant com naden els peixos dins una peixera sense pensar en res més, amb la ment en blanc. Després és capaç de fer-te riure mentre prepara un gintònic. Això seria el que ens diferencia a uns dels altres. Tothom té el seu puntet, només fa falta trobar-li. La persona que prepara els gintònics perfectes simplement és tímid. Sí, és un home. També hagués pogut ser una dona.
Farà uns cincs anys li vaig dir a un especialista en emocions que jo volia ser normal.
-M'agradaria ser com la meva germana gran, que s'il·lusiona per qualsevol cosa, que és alegre per naturalesa. Ella s'agafa a la vida.
Ell va reflexionar un moment, preparant la resposta. Cadascú neix com neix, i poca cosa es pot fer. S'ha d'acceptar com som i seguir endavant. Lo que no vol dir que no s'ha d'intentar millorar en les coses que fem o que pensem. No podem dir: jo sóc com sóc, i no canviaré. -va dir l'especialiste-.
Em vaig quedar en silenci. Vaig pensar, bé, així seràs, la resta de la teva vida. Anormal, perquè tens un cervell diferent.
Jo no puc mirar un gos perdut pel carrer i passar indiferent. Veure'l m'ocasiona patiment. Amb el temps he après que puc viure i mirar les coses de forma positiva. Puc pensar que un cotxe l'aixafarà. Però també puc pensar que una persona aturarà el seu cotxe al voral de la carretera i el recollirà. Ara sempre penso en la segona possibilitat.
L'home savi va continuar:
-A les persones se'ls ho ha de demanar un compromís.
-No ho entenc.
-Tu et compromets?
-Em parles de parella? Compromís de parella?
-A la vida en general.
-Sí. Crec que sí que em comprometo. Per exemple, sé que no em separaré mai del meu gos, ja que a l'adoptar-lo, li vaig prometre. O amb la meva família. Sé que mai els deixaré de banda.
Però ho vaig fer. Durant uns anys vaig deixar la meva família de banda. Però tard o d'hora el temps posa les coses al seu lloc. Ara estic amb ells i aquestes quasi dues setmanes que he estat al sud, ells ho han sabut. He tornat.
On era? Qui sap. Només ho sé jo.
De tant en tant algú m'acusa. Amb paraules o amb la mirada. Tothom espera que desperti d'una. Si tens tant per donar, per què no ho fas? Si saps escriure, dibuixar, cosir, estimar... Per què no ho fas? No tinc la resposta. Necessito més temps.
Fa molts mesos que no publicava, lo que no vol dir que no escrigués. Però em passava una cosa. Escrivia, ho rellegia, i deia, bé, ja ho has escrit. I no guardava el document i si ho feia, després l'enviava a la paperera. Després anava a la paperera i la buidava. ¿Desea eliminar este archivo definitivamente? Sí. ¿Está seguro? Sí. ¿Completamente? Sí, pesat. Completamente. Hòstia!
No és que no tingués res a dir. De fet, el meu cap és un no parar. Busco el botonet que desconnecta el cervell i no el trobo. He d'acceptar que sóc A-normal i tenir paciència.
També sé que he de posar alguna cosa per part meva. Todo se andará.
Un dia em desbloquejaré del tot. Sempre vaig pensar que quan algú m'estimés tot canviaria. Ara he après que només si m'estimo a mi mateixa, si em respecto, si m'accepto, ho faré. Tot començarà a fluir. Serà fàcil, així ho vull pensar. Estiraré el fil i faré coses boniques. Però com em deia la meva professora de francès, que em coneixia bé, excelente, María José. Pero no te duermas en los laureles.
I ara, per acabar amb un somriure explicaré una escena de El jovencito Frankenstein (em sé part del diàleg de memòria, País secret):
El professor Frankenstein envia el seu ajudant Igor a buscar un cervell per transplantar, al prestatge on els guarden.
Igor mira i remira entre els pots on neden els òrgans en formol i en tria un.
El professor Frankenstein transplanta el cervell a l'ésser que ha creat, però no tot va com havía previst. La criatura, feta a trossos d'uns i altres, actúa de forma estranya.
Quan el professor pregunta al seu criat de quí era el cervell, Igor li respon:
-No sé, en la etiqueta ponía: A-normal.
PS. Potser semblarà que sóc creguda, en creure'm diferent. Però us asseguro que a la meva etiqueta posa A-normal. Ho podeu ben creure... Només havia una persona al món a la que si li deia: A-normal, somreia. Sabia de què parlava i què volia dir. Malhauradament ja no hi és en aquest món. De tant en tant miro al cel per si la veig i li dic: confia en mi. T'ho vaig prometre.




martes, 13 de enero de 2015

ROBA ESTESA

M'agrada fer rentadores. Potser hauria de dir que m'agrada fer la bugada, però aquesta paraula no fa per mi. És un acte de purificació. Rento la manta en la qual tapem a Bruc i pujo a estendre-la al terrat. Ell m'acompanya i es dedica a marcar territori a les cantonades. Un pipí aquí i un allà. Per aquí he passat jo.
És l'hora violeta i la lluna mira amb tristesa les torres de la Sagrada Família. L'aire està en calma i aquesta quietud m'afecta. M'assec a un raconet i penso en ella. Se m'escapen les llàgrimes i les eixugo amb la màniga. Hauré de rentar la jaqueta, penso. Joan puja al terrat i jo dissimulo les llàgrimes, donant gràcies per la foscor i perquè no pot veure que he plorat. Tornem a casa i agafo el mòbil. Li envio un missatge de socors a ma germana Sumpta: què feu? Em contesta amb un: et truco d'aquí una estona. Llavors fumo una cigarreta, esperant la seva trucada. M'invento una excusa per tornar al terrat, sola.
La lluna continua trista i ma germana Sumpta truca. Per telèfon em deixo anar. He tingut un baixon, li dic. Tots en tenim, Jose. Ella em fa reflexionar, com una segona mare. Ma germana mai em jutja, mai m'és hostil.
Em conta un somni que ha tingut: tenia una bugada per estendre, com jo. En pujar al terrat per penjar la roba l'esperava la meva germana Bego, repenjada a la barana i mirant el carrer. Al seu costat hi havia un gat negre. Que curiós que fos negre... Bego es girava. Tornava a tenir trenta anys i somreia.
Han passat set mesos de la seva mort i crec que ens vol dir que ja està en pau. Que finalment ha acceptat el seu destí, que ja té les ales que es mereixia.


lunes, 15 de diciembre de 2014

LA CRUA REALITAT


Un diumenge al tard tornava a casa i em vaig creuar a la Diagonal amb un parell d'homes ben vestits que arrossegaven una maleta cadascú, buscant un hotel on passar la nit. Vaig suposar que l'endemà tenien un congrés o què se jo. Em vaig fixar en un en concret. El vaig imaginar desfent la maleta, sol, sense ningú amb qui parlar en aquelles hores de la nit. Segurament agafaria una beguda forta de la nevera i s'asseuria a la punta d'aquell llit de matrimoni amb una tristesa infinita. Li hauria anat bé tenir a mà una targeta on posés: Asiáticas sumisas. No se arrepentirá. Llame al 666 237 … Discreción asegurada. Però no la tenia ni s'havia fixat amb mi. Així que es desvestiria, miraria una pel·lícula porno i s'adormiria. (Quan vull puc ser molt sòrdida).
Llavors vaig sentir una veu que em deia: creus que la maionesa que tenim a la nevera s'haurà fet malbé? Em va costar tornar a la realitat.
-Saps una cosa? -Li vaig contestar- T'has fixat amb els dos homes que ens hem creuat? Doncs jo m'estava fent una pel·lícula amb un d'ells i tu m'has fet tornar a la realitat...
-Però ara arribaràs a casa, voldràs maionesa per sopar, i no en tindrem. Si no me n'ocupo jo de la intendència, qui ho farà?
Joan té la virtut de posar-me els peus a terra. S'ha de ser pràctic i punto.
Un dissabte jo havia tingut la idea de cuinar peix per sopar. Seria una sorpresa. En lloc de comprar un parell de llenguados, vaig comprar un quilo de sardines. Aquell dia jo seria la cazadora recolectora. Aprofitant que ell havia anat a escampar la boira, jo soleta vaig netejar les sardines. Les dones del sud ja ho tenim això, igual planxem un ou que fregim una corbata. Quan va entrar al menjador, va ensumar com un gos i va dir: què és aquesta olor tan forta?
-Estic fent sardines al forn...
No us imagineu lo vulnerable que em vaig sentir. Tota jo era una gran sardina amb davantal. Aquella olor s'havia escampat per tota la casa. Ara les cortines de fil feien pudor de sardina, com els meus cabells i les meves mans.
-Qui em voldrà, Joan? Com es pot ser tan poc sexi? Si ara baixés al bar de baix i algú allargués la mà per saludar-me, la meva mà faria olor de peix...
Però les sardines estaven prou bones. La crua realitat és així.
Fa unes setmanes jo em sentia la dona més guapa del món, vestida de vermell, tornant a casa de matinada. Bruc em va rebre mig adormit i despentinat. Em vaig fer un cafè i vaig encendre un cigarret. La casa estava silenciosa, com a mi m'agrada. Pensava en tot el que m'havia passat aquella mateixa nit i el soroll del mànec de la porta del menjador em va fer girar el cap. Joan entrava despentinat i amb la tovallola al coll. Vaig somriure amb tendresa. Els dos homes que tinc a casa m'esperaven, despentinats i amb cara de son. La crua realitat, vaig pensar.
Un dia puc ser una dona sexi i perfumada. D'altres sóc una gran sardina amb davantal. Però de vegades, la crua realitat té el seu puntet.


lunes, 10 de noviembre de 2014

LA LLUNA D'EN COSMO

Fa uns mesos, no diré quants, vaig decidir amagar el meu cor dins una capsa de llautó, com faig sempre, per no viure. Però com deia aquell, els flocs de neu són perfectes, l'amor no.
En nits de lluna plena, quan la busco amb la mirada a través de la peixera que tinc a casa, els pensaments volen cap a la lluna d'en Cosmo.
I escolto els vals de Musetta.
Decideixo treure el cor de la capsa per mirar si encara està tendre, si batega. Me'l miro i me'l remiro, li faig un massatget per despertar-lo i batega de nou.
Ai, que encara estàs viu, li dic. Guardate la luna! I li ensenyo la lluna d'en Cosmo. Mira que bonica, cor meu, desperta. En nits com aquesta, els gossos udolen. Ploren, es lamenten pels dies no viscuts, li explico. Vols fer tu el mateix?
Qualsevol nit nevarà. Farà fred però una mirada càlida t'esperarà i et donarà les gràcies pel vestit vermell que t'has comprat per anar a l'òpera. I et dirà allò dels flocs de neu perfectes. L'amor no, li contestaràs. Qui diu que l'amor és perfecte? T'allargarà la mà... L'hauràs d'agafar, deixar la raó de banda i trauràs el cor de la capsa per no haver de lamentar mai més els dies no viscuts. Deixaré la timidesa a casa, el miraré als ulls confiada. Amb l'autoestima alta, perquè tinc un vestit nou, unes sabates de taló i La Bohème m'espera. I sabràs que és ell perquè coneixerà la música que t'agrada i et fa sentir vulnerable.
Potser tornaràs a casa de matinada amb l'abric descordat i això que farà fred. T'ha fet sentir la dona més guapa del món, sense ser-ho del tot.

Miraràs com surt el sol i recordaràs que les dues persones més guapes de la família, les que tenien els ulls clars, dormen en una capseta i potser tenen fred. I donaràs les gràcies al cel per la neu perfecta, pel cor escalfat, per estar viva. I somriuràs perquè la lluna d'en Cosmo t'ha afectat. Has deixat la raó a casa dins una capsa i has alliberat el cor. És el que volia, eh? 
 
Free counter and web stats