viernes, 24 de enero de 2014

LA BALLARINA


Fa poc vaig sentir parlar de la síndrome de Stendhal en un programa de ràdio. És una emoció que s'experimenta en veure una cosa immensament bella. Aquesta emoció et pot dur al plor, a l'ofec, al mareig...La van anomenar així, síndrome de Stendhal, quan l'escriptor va descriure a un amic el què li va passar en veure la ciutat de Florència.
Jo només l'he sentida un cop aquesta emoció. És com l'enamorament.
Un dia d'agost li vaig regalar a la Cinta, la meva neboda petita, un vestit i unes sabates de ballarina. Jo, contrària a que les dones siguin tractades com a ninetes, li vaig comprar un vestit de nineta fràgil. Ella m'esperava sabent que jo duia un regal per a ella a la bossa. Li vaig posar música, La meditació de Thaís, de Jules Massenet i ella es va deixar anar.
Movia les mans com si fossin ocellets. Feia voltes sobre ella mateixa com si tota la vida hagués fet classes de dansa clàssica.
Jo la mirava, asseguda al sofà. I mirant-la, vaig plorar. Com es podia ser tan guapa, tan especial.
De vegades miro al mòbil el vídeo que li vaig fer. És com una vitamina, la de l'amor.
La necessites per tirar endavant alguns dies.

Avui torno a casa, ballarina. Tinc ganes de veure't. No ets cap nineta fràgil encara que et posis el vestit per ballar. Seràs una gran dona. I és per tu, entre moltes altres coses, que vull viure.

7 comentarios:

Pais secret dijo...


No sé com t´ho fas però m' estoveeixes, em fas plorar i no és de tristesa, és de sentiment.

la Cinta aprendrà, com ho has fet tu, com hem fet totes les ballerines d' aquest món ( de clàssic o de mambo, és igual)a mantenir l' equilibri entre la fragilitat i la duresa, però per això caldrà que creixi més encara i que sàpiga que ets al seu costat sempre que et necessiti, encara que no sigui presencialment.

Bona estada al sud, cuca.

Fes fotos!

Mari-Pi-R dijo...

De esa niña se va hablar, ya que lleva mucho arte dentro de ella.
Besos

Fedora dijo...

Darrerament, Emily, escrius d'una manera tan bella...m'hagués agradat tenir aquest sentiment cap una nena de la meva sang. La vida no me n'ha donat i, perifèricament, només un parell de mascles que em fan riure però que no em desperten la tendresa i les llàgrimes. Enyor aquest sentiment tan bell que tu expliques.

Lluna dijo...

La Cinta es podrà posar el vestit que vulgui (com tu) i no deixará de ser una futura dona forta i valenta, a més tindrà una tieta que li ensenyarà el camì que cal agafar...
Com m'agrades darrerament!!

Petonets Noia

el paseante dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
el paseante dijo...

Ara us he imaginat a totes dues a Florència, quan la Cinta ja serà més gran per entendre el teu univers i tu encara sabràs que vols viure per ella i per moltes altres coses.

fra miquel dijo...

Ai! que m'agafa el síndrome de Stendhal tot llegint-te :)
B7s

 
Free counter and web stats