sábado, 5 de diciembre de 2015

MUGUET



Recordo perfectament el dia que ens vas dir que et casaves. Al menjador estàvem la mama, que acabava de sortir-se'n d'una operació molt delicada, Sumpta, tu i jo.
La mama va dir: si totes marxeu de casa, amb qui ens quedarem, lo papa i jo? I em va mirar a mi, dient: sort que a casa sempre estarà Jose...
Aquella sentència de la mama no em va fer gens de gràcia. Jo sempre seria la Beth de Mujercitas? No! Jo era Jo March, no era Beth. Beth moria i en canvi Jo marxava lluny de casa per viure una vida que havia de ser fascinant. Escrivint i gaudint de la gran ciutat...
Li vas demanar a la mama que s'encarregués del teu ram de núvia. Del vestit me n'ocuparia jo. Et vas casar de curt amb un vestit de guipur blanc. També vaig ser jo qui, amb la mama, li va demanar a la florista que el ram havia de ser de roses blanques i muguet. Per què muguet i no una altra flor? Perquè que fos de muguet tenia un sentit. Al cap d'uns anys t'ho vaig explicar.
Jo, com Jo March, marxava de casa. Com que tu i jo compartíem llibres, un dia et vaig donar el llibre verd, ara et tocava tenir-lo a tu. Era El Manantial, d'Ayn Rand. Aquella novel·la era la nostra bíblia, robada de la biblioteca de la iaia Rosita. Quan te'l vaig donar, en fullejar el llibre, vas trobar una branqueta de muguet del teu ram de núvia. Era la flor preferida de Dominique, la protagonista de El Manantial. Era una complicitat més, de les nostres. 
Tu ja tenies el càncer que se't va emportar lluny de la família March. Tu havies estat més Beth que jo. Jo era Jo, no Beth.
Una tarda d'agost de fa dos estius, Sumpta i jo, i Paula, la gran de les nebodes estàvem a la teva habitació. Assegudes al llit on vas morir, embolcallàvem cada mocador teu. Sumpta, la germana gran tenia una llista amb noms de dona. Tants noms com mocadors tenies. Volies que cada dona que havies estimat en tingués un. Sumpta els anava seleccionant, jo els plegava i embolcallava en paper de seda i Paula escrivia el nom de cada dona destinada al teu record. El teu marit entrava i sortia de l'habitació. Quan se li feia massa dur i plorava, marxava. Quan estava millor, tornava i s'asseia al llit fent-nos companyia.
-Quin és el meu mocador? -vaig preguntar encuriosida.
-Bego te n'ha deixat tres de blancs. Un de cotó, un estampat de topets i el xal de seda.
-Ai, no. No, no. Jo vull el mocador màgic. És l'únic que vull.
Vaig remenar els mocadors fins que vaig trobar el de cotó estampat de flors, el primer que et vam regalar i que va inspirar el conte El mocador màgic. Aquest llibre m'havia convertit en Jo March.
Després dels mocadors, va venir posar nom a les teves joies. El teu marit, ja més seré, continuava amb nosaltres.
-Jo no en vull cap de joia. Però has de saber una cosa...
Es va fer un silenci expectant. Vaig mirar el meu cunyat.
-Passa'm el llibre verd, el que està damunt la calaixera.
Els vaig explicar la història del llibre verd robat, del muguet assecat entre les pàgines esgrogueïdes.
-Un dia et demanaré aquest llibre. Ara no. Però si un dia tinc la necessitat de rellegir-lo, haurà de tornar a mi.

Avui plou a Barcelona. Fa un dia per estar-se a casa i mirar Mujercitas . Per recordar quan érem les germanes March i preguntar-se per què Bego va ser Beth i no vaig ser jo. Potser perquè jo era i sóc Jo March.



domingo, 23 de agosto de 2015

LA LECTORA


Hola, avui t'he trobat a faltar. No com fins ara, no. Avui m'hauria agradat estirar-me al teu costat, al llit, i llegir-te. Convertir-me en el que demanaves els últims dies de la teva vida, que et llegissin, ja que tu no podies fer-ho. Ser la teva lectora.
Recordes la pel·lícula, no? L'havíem anat a veure al cine, tu i jo, o potser havíem compartit la pantalla del televisor, quan vivíem juntes.
Quan alguna cosa ens agradava, si era un llibre, en acabar-lo de llegir, ens l'oferíem: l'has de llegir. L'altra agafava el llibre en silenci i acceptava. Si ella ho diu, serà per alguna cosa.
Recordo l'últim cop que vam parlar d'un llibre. L'altra. L'has llegit? Sí, no vaig dir res més. No podia explicar-li per què m'havia agradat. Almenys no en veu alta. M'hauria despullat massa. Però tu amb una mirada en vas tenir prou. Jo havia amagat la meva. Una mirada i ho reconec tot. Tu ho sabies. Encara així em vas buscar els ulls, amb la teva mirada blava i em vas dir: Como la vida misma, eh? Sé que vaig somriure. M'havies agafat, de nou, amb el cul a l'aire. Vulnerable com saps que sóc.
Quasi no sabies res de la meva vida, què m'havia passat els últims anys. Indagaves dins meu i no obtenies resposta. No ho podies saber, coneixent-te, sabia que patiries i t'ho volia estalviar.
Recordo una escena de fa molts anys, de quan encara compartíem vida. Llegies un llibre de Javier Marías. Vas llegir un fragment en veu alta...
-.(...) emoción de costurera.
Un silenci dels meus, reflexionant sobre les paraules dites.
-Soy costurera. Explícame lo qué es una emoción. -vaig dir.
Aquella frase m'havia dolgut una mica. No que me la llegissis, era per riure juntes, sinó perquè m'hagués agradat dir a l'autor unes quantes coses.
Primera, què en saps tu de les emocions. Què en saps tu, si ets un home (de vegades oblidem que ells també en tenen, de sentiments). Què en saps tu de les costureres, segurament no n'has coneguda mai cap. I finalment, què en saps tu de les emocions d'una costurera?
Una costurera en sap molt d'emocions. Cus en silenci i, en tenir les mans ocupades, les fa volar. Però les amaga. El silenci una altra vegada.
Javier Marías havia menystingut una costurera. I el que era més greu al meu entendre, havia menyspreat les seves emocions.
Queda pendent, Javier, la pregunta, tot i que ara ja li he perdonat.
Fa uns dies que volto per casa amb una novel·la a la mà. Los enamoramientos. És de Marías. M'estiro al llit a qualsevol hora. La llegeixo, la gaudeixo i sé que me l'hauré de comprar. Amb un cop de llegir-la no n'hi ha prou. S'ha de rellegir, fins a entendre cada frase escrita. És sorprenent com furga en les ferides obertes. Ai, que m'has arribat just quan la podia entendre.
Quan llegeixo, és com si ho fes en veu alta. M'estiro al teu costat, obro la pàgina que he assenyalat amb un punt de llibre i continuem amb la lectura. Quan l'acabem, la comentarem. Amb un silenci o amb una mirada. Ja ens va bé.
Segueixo sent una costurera.


martes, 4 de agosto de 2015

ANORMAL


A principis de la primavera passada, una de les alumnes va explicar a classe lo que li havia dit la seva filla: Jo no sóc normal, mama. Ella, la seva mare, l'havia intentat convèncer de que tothom era normal, igual que tothom era especial. Jo l'escoltava i mentalment li deia que no, que no tothom era normal. Que sí, esclar, tothom té coses valuoses, coses que, per sort, ens diferencien a uns dels altres. Conec una persona seriosa, poc comunicativa, que pot estar mirant com naden els peixos dins una peixera sense pensar en res més, amb la ment en blanc. Després és capaç de fer-te riure mentre prepara un gintònic. Això seria el que ens diferencia a uns dels altres. Tothom té el seu puntet, només fa falta trobar-li. La persona que prepara els gintònics perfectes simplement és tímid. Sí, és un home. També hagués pogut ser una dona.
Farà uns cincs anys li vaig dir a un especialista en emocions que jo volia ser normal.
-M'agradaria ser com la meva germana gran, que s'il·lusiona per qualsevol cosa, que és alegre per naturalesa. Ella s'agafa a la vida.
Ell va reflexionar un moment, preparant la resposta. Cadascú neix com neix, i poca cosa es pot fer. S'ha d'acceptar com som i seguir endavant. Lo que no vol dir que no s'ha d'intentar millorar en les coses que fem o que pensem. No podem dir: jo sóc com sóc, i no canviaré. -va dir l'especialiste-.
Em vaig quedar en silenci. Vaig pensar, bé, així seràs, la resta de la teva vida. Anormal, perquè tens un cervell diferent.
Jo no puc mirar un gos perdut pel carrer i passar indiferent. Veure'l m'ocasiona patiment. Amb el temps he après que puc viure i mirar les coses de forma positiva. Puc pensar que un cotxe l'aixafarà. Però també puc pensar que una persona aturarà el seu cotxe al voral de la carretera i el recollirà. Ara sempre penso en la segona possibilitat.
L'home savi va continuar:
-A les persones se'ls ho ha de demanar un compromís.
-No ho entenc.
-Tu et compromets?
-Em parles de parella? Compromís de parella?
-A la vida en general.
-Sí. Crec que sí que em comprometo. Per exemple, sé que no em separaré mai del meu gos, ja que a l'adoptar-lo, li vaig prometre. O amb la meva família. Sé que mai els deixaré de banda.
Però ho vaig fer. Durant uns anys vaig deixar la meva família de banda. Però tard o d'hora el temps posa les coses al seu lloc. Ara estic amb ells i aquestes quasi dues setmanes que he estat al sud, ells ho han sabut. He tornat.
On era? Qui sap. Només ho sé jo.
De tant en tant algú m'acusa. Amb paraules o amb la mirada. Tothom espera que desperti d'una. Si tens tant per donar, per què no ho fas? Si saps escriure, dibuixar, cosir, estimar... Per què no ho fas? No tinc la resposta. Necessito més temps.
Fa molts mesos que no publicava, lo que no vol dir que no escrigués. Però em passava una cosa. Escrivia, ho rellegia, i deia, bé, ja ho has escrit. I no guardava el document i si ho feia, després l'enviava a la paperera. Després anava a la paperera i la buidava. ¿Desea eliminar este archivo definitivamente? Sí. ¿Está seguro? Sí. ¿Completamente? Sí, pesat. Completamente. Hòstia!
No és que no tingués res a dir. De fet, el meu cap és un no parar. Busco el botonet que desconnecta el cervell i no el trobo. He d'acceptar que sóc A-normal i tenir paciència.
També sé que he de posar alguna cosa per part meva. Todo se andará.
Un dia em desbloquejaré del tot. Sempre vaig pensar que quan algú m'estimés tot canviaria. Ara he après que només si m'estimo a mi mateixa, si em respecto, si m'accepto, ho faré. Tot començarà a fluir. Serà fàcil, així ho vull pensar. Estiraré el fil i faré coses boniques. Però com em deia la meva professora de francès, que em coneixia bé, excelente, María José. Pero no te duermas en los laureles.
I ara, per acabar amb un somriure explicaré una escena de El jovencito Frankenstein (em sé part del diàleg de memòria, País secret):
El professor Frankenstein envia el seu ajudant Igor a buscar un cervell per transplantar, al prestatge on els guarden.
Igor mira i remira entre els pots on neden els òrgans en formol i en tria un.
El professor Frankenstein transplanta el cervell a l'ésser que ha creat, però no tot va com havía previst. La criatura, feta a trossos d'uns i altres, actúa de forma estranya.
Quan el professor pregunta al seu criat de quí era el cervell, Igor li respon:
-No sé, en la etiqueta ponía: A-normal.
PS. Potser semblarà que sóc creguda, en creure'm diferent. Però us asseguro que a la meva etiqueta posa A-normal. Ho podeu ben creure... Només havia una persona al món a la que si li deia: A-normal, somreia. Sabia de què parlava i què volia dir. Malhauradament ja no hi és en aquest món. De tant en tant miro al cel per si la veig i li dic: confia en mi. T'ho vaig prometre.




martes, 13 de enero de 2015

ROBA ESTESA

M'agrada fer rentadores. Potser hauria de dir que m'agrada fer la bugada, però aquesta paraula no fa per mi. És un acte de purificació. Rento la manta en la qual tapem a Bruc i pujo a estendre-la al terrat. Ell m'acompanya i es dedica a marcar territori a les cantonades. Un pipí aquí i un allà. Per aquí he passat jo.
És l'hora violeta i la lluna mira amb tristesa les torres de la Sagrada Família. L'aire està en calma i aquesta quietud m'afecta. M'assec a un raconet i penso en ella. Se m'escapen les llàgrimes i les eixugo amb la màniga. Hauré de rentar la jaqueta, penso. Joan puja al terrat i jo dissimulo les llàgrimes, donant gràcies per la foscor i perquè no pot veure que he plorat. Tornem a casa i agafo el mòbil. Li envio un missatge de socors a ma germana Sumpta: què feu? Em contesta amb un: et truco d'aquí una estona. Llavors fumo una cigarreta, esperant la seva trucada. M'invento una excusa per tornar al terrat, sola.
La lluna continua trista i ma germana Sumpta truca. Per telèfon em deixo anar. He tingut un baixon, li dic. Tots en tenim, Jose. Ella em fa reflexionar, com una segona mare. Ma germana mai em jutja, mai m'és hostil.
Em conta un somni que ha tingut: tenia una bugada per estendre, com jo. En pujar al terrat per penjar la roba l'esperava la meva germana Bego, repenjada a la barana i mirant el carrer. Al seu costat hi havia un gat negre. Que curiós que fos negre... Bego es girava. Tornava a tenir trenta anys i somreia.
Han passat set mesos de la seva mort i crec que ens vol dir que ja està en pau. Que finalment ha acceptat el seu destí, que ja té les ales que es mereixia.


 
Free counter and web stats