martes, 4 de agosto de 2015

ANORMAL


A principis de la primavera passada, una de les alumnes va explicar a classe lo que li havia dit la seva filla: Jo no sóc normal, mama. Ella, la seva mare, l'havia intentat convèncer de que tothom era normal, igual que tothom era especial. Jo l'escoltava i mentalment li deia que no, que no tothom era normal. Que sí, esclar, tothom té coses valuoses, coses que, per sort, ens diferencien a uns dels altres. Conec una persona seriosa, poc comunicativa, que pot estar mirant com naden els peixos dins una peixera sense pensar en res més, amb la ment en blanc. Després és capaç de fer-te riure mentre prepara un gintònic. Això seria el que ens diferencia a uns dels altres. Tothom té el seu puntet, només fa falta trobar-li. La persona que prepara els gintònics perfectes simplement és tímid. Sí, és un home. També hagués pogut ser una dona.
Farà uns cincs anys li vaig dir a un especialista en emocions que jo volia ser normal.
-M'agradaria ser com la meva germana gran, que s'il·lusiona per qualsevol cosa, que és alegre per naturalesa. Ella s'agafa a la vida.
Ell va reflexionar un moment, preparant la resposta. Cadascú neix com neix, i poca cosa es pot fer. S'ha d'acceptar com som i seguir endavant. Lo que no vol dir que no s'ha d'intentar millorar en les coses que fem o que pensem. No podem dir: jo sóc com sóc, i no canviaré. -va dir l'especialiste-.
Em vaig quedar en silenci. Vaig pensar, bé, així seràs, la resta de la teva vida. Anormal, perquè tens un cervell diferent.
Jo no puc mirar un gos perdut pel carrer i passar indiferent. Veure'l m'ocasiona patiment. Amb el temps he après que puc viure i mirar les coses de forma positiva. Puc pensar que un cotxe l'aixafarà. Però també puc pensar que una persona aturarà el seu cotxe al voral de la carretera i el recollirà. Ara sempre penso en la segona possibilitat.
L'home savi va continuar:
-A les persones se'ls ho ha de demanar un compromís.
-No ho entenc.
-Tu et compromets?
-Em parles de parella? Compromís de parella?
-A la vida en general.
-Sí. Crec que sí que em comprometo. Per exemple, sé que no em separaré mai del meu gos, ja que a l'adoptar-lo, li vaig prometre. O amb la meva família. Sé que mai els deixaré de banda.
Però ho vaig fer. Durant uns anys vaig deixar la meva família de banda. Però tard o d'hora el temps posa les coses al seu lloc. Ara estic amb ells i aquestes quasi dues setmanes que he estat al sud, ells ho han sabut. He tornat.
On era? Qui sap. Només ho sé jo.
De tant en tant algú m'acusa. Amb paraules o amb la mirada. Tothom espera que desperti d'una. Si tens tant per donar, per què no ho fas? Si saps escriure, dibuixar, cosir, estimar... Per què no ho fas? No tinc la resposta. Necessito més temps.
Fa molts mesos que no publicava, lo que no vol dir que no escrigués. Però em passava una cosa. Escrivia, ho rellegia, i deia, bé, ja ho has escrit. I no guardava el document i si ho feia, després l'enviava a la paperera. Després anava a la paperera i la buidava. ¿Desea eliminar este archivo definitivamente? Sí. ¿Está seguro? Sí. ¿Completamente? Sí, pesat. Completamente. Hòstia!
No és que no tingués res a dir. De fet, el meu cap és un no parar. Busco el botonet que desconnecta el cervell i no el trobo. He d'acceptar que sóc A-normal i tenir paciència.
També sé que he de posar alguna cosa per part meva. Todo se andará.
Un dia em desbloquejaré del tot. Sempre vaig pensar que quan algú m'estimés tot canviaria. Ara he après que només si m'estimo a mi mateixa, si em respecto, si m'accepto, ho faré. Tot començarà a fluir. Serà fàcil, així ho vull pensar. Estiraré el fil i faré coses boniques. Però com em deia la meva professora de francès, que em coneixia bé, excelente, María José. Pero no te duermas en los laureles.
I ara, per acabar amb un somriure explicaré una escena de El jovencito Frankenstein (em sé part del diàleg de memòria, País secret):
El professor Frankenstein envia el seu ajudant Igor a buscar un cervell per transplantar, al prestatge on els guarden.
Igor mira i remira entre els pots on neden els òrgans en formol i en tria un.
El professor Frankenstein transplanta el cervell a l'ésser que ha creat, però no tot va com havía previst. La criatura, feta a trossos d'uns i altres, actúa de forma estranya.
Quan el professor pregunta al seu criat de quí era el cervell, Igor li respon:
-No sé, en la etiqueta ponía: A-normal.
PS. Potser semblarà que sóc creguda, en creure'm diferent. Però us asseguro que a la meva etiqueta posa A-normal. Ho podeu ben creure... Només havia una persona al món a la que si li deia: A-normal, somreia. Sabia de què parlava i què volia dir. Malhauradament ja no hi és en aquest món. De tant en tant miro al cel per si la veig i li dic: confia en mi. T'ho vaig prometre.




5 comentarios:

pons007 dijo...

Algú em pot dir com he anat a parar al blog d'una persona tan a-normal?

País Secret dijo...


Si tu ets a tots els blogs, Pons! (de vegades penso si ets una persona o un robot d'aquests que roden per internet. No se te n'escapa ni una! Aquí s'hi està bé, però, ja ho veuràs si t'hi quedes :-)

Al que anava...

Fa uns anyets, pocs, un home que es feia dir el doble de'n Martin Feldman i això que era guapo,ulls blaus, no és guenyo, bona persona, gironí i a sobre escriu de meravella (però no sé com fa els gintònics), em va dir: la teva felicitat no depèn dels altres, depèn de tu mateixa. Quan aprenguis això et sentiràs una mica més en pau.

Ell ho deia per experiència i sé que ho ha aconseguit. Jo estic en el camí encara, els peixos som lents, sobretot quan les aigües baixen tèrboles...i quan baixen braves, de vegades ens atemorim i ens amaguem entre les roques.Suposo que això mateix et passa a tu, i si no, semblant. Necessitem el nostre temps, el nostre espai, a-normal, especial i digues-li com vulguis i potser no tan diferent als altres.
Si voltes una mica per aquests mons internàutics, veuràs, ara que hi ha la mania aquesta d'estiquetar-ho tot, que existeixen (o existim) els PAS. Fes-li una ullada, però no t'ho creguis tot, companya.

Pons, a reveure!
Mili, un petó.

el paseante dijo...

A mi em fa mandra pensar en qui sóc, què faig, quin camí segueixo, com sóc... Costa arribar a cap conclusió i tampoc cambiaré ara que ja passo dels quaranta. Prefereixo marcar-me petites fites a curt termini, ni que sigui aclarir aquesta nit el tercer capítol d'una novel·leta que miro d'escriure aquest estiu, comprar-me un cinturó que necessito, baixar una nit a la Barceloneta per veure si encara existeix Can Pexano, anar a conèixer el meu germà bessó del carrer Mallorca...

I, si em permets un consell, no llencis mai res que hagis escrit. Potser un dia arribaràs a velleta i et distreurà recuperar textos antics que no recordes que vas escriure i que no ha llegit mai ningú. Segurament et fotràs un tip de riure.

PD: M'ha agradat que tornessis a escriure a casa teva.

Mari-Pi-R dijo...

Yo no tengo la A de anormal, soy muy normal y nada complicada, pero te comprendo, se de lo que hablas, pero cada uno nacemos como somos, como te decía tu consejero, tan solo podemos mejorar.
Eso si, como dice el Paseante no tires tus escritos en la papelera, algún día quizás disfrutaras leyéndolos de nuevo y te parecerán mejores y un consejo mio, se activa, apasionada y lanzate sin pensar mucho, sin darle demasiado vueltas, quizás el A desaparecerá tranquilamente.
Besos

fra miquel dijo...

Potser ets A-Normal però no pas anormal. Tots tenim un "què" d'especial que ens fa diferents dels altres. Si no fos així... quin avorriment! No creus?
Segueix escrivint, dibuixant, cus i tot el que t'agrada fer. Estima i estima't i tot anirà millor sense ni adonar-te

Jo també tinc el "Llibre Primer" una mica descuidat, però no l'abandono.
Si hi vas trobaràs una nova entrada ;o)
B7s

 
Free counter and web stats