domingo, 22 de mayo de 2016

PEIX VOLADOR


La sala de tortura, o de plaer, segons es miri, és càlida. Ho fan expressament. Hi ha una columna vertebral de guix. Desconeixies que fos amb tanta corba. Pensaves que era recta, almenys la teva. Tens el coll llarg, potser massa, d'aquí venen els teus problemes. Mira ella, Nefertiti. Una Cleòpatra trencada. Ara que tens el cap al lloc se t'ha trencat el cos. Descompensada.
Mires al teu voltant i et preguntes com seria viure amb algú com tu. Si el cap fos transparent, se't veurien els pensaments. El mires. Et mira sense mirar. Sembla segur de si mateix, però en defugir la mirada, vol dir que és tan tímid com tu. M'agradaria dir-te: Saps que et dius com el meu primer amor? Com seria viure amb algú com tu? Esperar-te. Però no li dius, és clar. Seria traspassar la línia. Ell té el poder en les seves mans, tu el tenies. Calles i deixes de fer bromes. És moment de silenci i de comportar-te, peterpana. Vols deixar de pensar i se't fa difícil. Voldria dir-te que t'he mentit. Que en realitat sóc escriptora, no una dona de fer feines. Però com es lesiona una escriptora el genoll? La tendinitis és al colze, de tant teclejar, no de netejar vidres.
Li dic que m'he comprat un llit i un matalàs nou. Vull millorar, em sento presonera, culpable. De què? Què he fet malament? Posar el cos al límit i t'ha passat factura.
Avui hi ha música, d'aquella del Natura. Aigua en una font. Aquesta mena de música t'avergonyeix, però funciona.
Vull una immensa piscina d'aigua tèbia i deixar-me anar. Com ella aquell estiu. Només l'aigua cura els peixos malalts.
He desenvolupat la teoria de que vaig néixer peix. En demanar al meu pare unes cames per conèixer com era el món més enllà del mar, em va advertir: Tard o d'hora voldràs tornar amb mi. Vull tornar a casa, papa. Em vaig equivocar. Els peixos moren fora de l'aigua. Agonitzen, ja t'ho van dir i no vas fer cas.
Senyora, desperta. Et passa els dits pels cabells i et toca la punta del nas. Em pregunto si li ho fa a tothom.
Ens veiem en un mes? Un mes? Mmmmmm. Massa temps. 
Tinc una segona teoria: I si no em vull curar? 
Com seria viure amb algú com tu?
Sóc un peix volador. Tinc un cor boig.

5 comentarios:

Emily dijo...

Hauria de desectivar els comentaris, sobretot dels peixos... Ja sé tot el que penseu.

PS dijo...

Doncs no diré res (hi ha dies que sóc un peix mut també) però no me'n puc estar d'escriure, de moure els dirs, d'accionar el colze, que es el genoll del braç. Vull dir que no diré res del que expliques perquè no fa falta.

Neda, això sí. I si vols volar, peterpana, per una estona no et farà mal, tens un matalàs nou per acollir-te.

(vaig a espigolar quatre algues i un parell de curculletes...)

Anónimo dijo...

Sóc l'únic humà que corre per aquest blog?

el paseante dijo...

Em sembla que tens la síndrome d'Estocolm. T'has enamorat del torturador :-) Ara estàs capficada i adolorida. Però, com diuen els gallecs: "Nunca llovió que no escampara". Tot tornarà a posar-se en el seu lloc, Cleòpatra-Nefertiti.

fra miquel dijo...

La sarna con gusto no pica... diuen ;o)
A mi em convindria una tortura d'aquestes. On dius que has anat? I no hi haurà una torturadora? ;o)
B7s

 
Free counter and web stats