sábado, 5 de diciembre de 2015

MUGUET



Recordo perfectament el dia que ens vas dir que et casaves. Al menjador estàvem la mama, que acabava de sortir-se'n d'una operació molt delicada, Sumpta, tu i jo.
La mama va dir: si totes marxeu de casa, amb qui ens quedarem, lo papa i jo? I em va mirar a mi, dient: sort que a casa sempre estarà Jose...
Aquella sentència de la mama no em va fer gens de gràcia. Jo sempre seria la Beth de Mujercitas? No! Jo era Jo March, no era Beth. Beth moria i en canvi Jo marxava lluny de casa per viure una vida que havia de ser fascinant. Escrivint i gaudint de la gran ciutat...
Li vas demanar a la mama que s'encarregués del teu ram de núvia. Del vestit me n'ocuparia jo. Et vas casar de curt amb un vestit de guipur blanc. També vaig ser jo qui, amb la mama, li va demanar a la florista que el ram havia de ser de roses blanques i muguet. Per què muguet i no una altra flor? Perquè que fos de muguet tenia un sentit. Al cap d'uns anys t'ho vaig explicar.
Jo, com Jo March, marxava de casa. Com que tu i jo compartíem llibres, un dia et vaig donar el llibre verd, ara et tocava tenir-lo a tu. Era El Manantial, d'Ayn Rand. Aquella novel·la era la nostra bíblia, robada de la biblioteca de la iaia Rosita. Quan te'l vaig donar, en fullejar el llibre, vas trobar una branqueta de muguet del teu ram de núvia. Era la flor preferida de Dominique, la protagonista de El Manantial. Era una complicitat més, de les nostres. 
Tu ja tenies el càncer que se't va emportar lluny de la família March. Tu havies estat més Beth que jo. Jo era Jo, no Beth.
Una tarda d'agost de fa dos estius, Sumpta i jo, i Paula, la gran de les nebodes estàvem a la teva habitació. Assegudes al llit on vas morir, embolcallàvem cada mocador teu. Sumpta, la germana gran tenia una llista amb noms de dona. Tants noms com mocadors tenies. Volies que cada dona que havies estimat en tingués un. Sumpta els anava seleccionant, jo els plegava i embolcallava en paper de seda i Paula escrivia el nom de cada dona destinada al teu record. El teu marit entrava i sortia de l'habitació. Quan se li feia massa dur i plorava, marxava. Quan estava millor, tornava i s'asseia al llit fent-nos companyia.
-Quin és el meu mocador? -vaig preguntar encuriosida.
-Bego te n'ha deixat tres de blancs. Un de cotó, un estampat de topets i el xal de seda.
-Ai, no. No, no. Jo vull el mocador màgic. És l'únic que vull.
Vaig remenar els mocadors fins que vaig trobar el de cotó estampat de flors, el primer que et vam regalar i que va inspirar el conte El mocador màgic. Aquest llibre m'havia convertit en Jo March.
Després dels mocadors, va venir posar nom a les teves joies. El teu marit, ja més seré, continuava amb nosaltres.
-Jo no en vull cap de joia. Però has de saber una cosa...
Es va fer un silenci expectant. Vaig mirar el meu cunyat.
-Passa'm el llibre verd, el que està damunt la calaixera.
Els vaig explicar la història del llibre verd robat, del muguet assecat entre les pàgines esgrogueïdes.
-Un dia et demanaré aquest llibre. Ara no. Però si un dia tinc la necessitat de rellegir-lo, haurà de tornar a mi.

Avui plou a Barcelona. Fa un dia per estar-se a casa i mirar Mujercitas . Per recordar quan érem les germanes March i preguntar-se per què Bego va ser Beth i no vaig ser jo. Potser perquè jo era i sóc Jo March.



7 comentarios:

PS dijo...

T.escric de lluny, hi ha boira i fa fred pero en llegir.te he sentit escalforeta. Jo sempre volia ser jo march i ara ja ho soc una mica.

Bisous, cherie.

PS dijo...

Se,m talla, volia dir.te mes coses..;( *****

Mari-Pi-R dijo...

Recuerdo cuando me explicaste lo del libro y el ramo de muguet, dando un paseo por el pueblo.
Pero ahora me has completado toda la historia.
Deberías escribir más a menudo,tus escritos son muy valiosos, de los cuales aprecio mucho.
Besos

el paseante dijo...

En cada persona hi ha una història, més curta o més llarga, més eixuta o més florida. Però totes són importants. Envejo aquest sentit que teniu moltes dones pels objectes, pels records que guarden, pel que diuen sense dir... M'ha agradat molt aquest post. M'ha sorprès el seu conteniment romàntic. Escriu més sovint (encara que no plogui).

Emily dijo...

País secret, moltes dones som Jo March, de fet he parlat sovint en aquest bloc. Un dia volia fer un post sobre el caràcter de Jo March, se n'han fet estudis sobre cada germana. Hi ha una síndrome i tot, que es diu així, la síndrome de Jo March. Gràcies per lo de l'escalforeta :)El fred i la boira no es senten si tens algú al teu costat.
Mari Pi, creo que soy una storyteller. A veces dudo sobre si debería escribir contando historias que hablan de otras personas, sin su consentimiento. Pero creo que si fuera así, todo quedaría en el olvido. Sería mejor? Si te gustan, seguiré. besitos, tía.
Paseante, no crec que sigui cosa de dones, sinó de persones. Els homes també guarden objectes pels records que porten. Et dic lo mateix que a Mari Pi, dubto de si hauria d'escriure. Però penso que ara el bloc compleix la seva missió, la de recordar coses que em facin tirar endavant.
També t'he de dir que sense tu, jo no hagués estat Jo March, o potser sí, però amb un altre camí.

PS dijo...


L'escalforeta era perquè tornaves a escriure, Jo. La boira física es va esvair al dia següent.
Parlant de Mujercitas i mirant enrere, crec que volia jo ser Jo perquè a mi em tenien reservat el paper de Meg. Amb el temps vas trobant el teu propi paper, el que no té cap més nom que el teu.

I parlant de story tellers, penso que ho fas molt bé, sense caure en dramatismes i sabent mostrar a través dels objectes i les paraules tot allò que és molt més profund i intangible, com els sentiments i la complicitat entre germanes. Tu mateixa ja sabràs trobar els topalls fins on has d'explicar, no pateixis.

Ara ja puc escriure amb un teclat en condicions.

fra miquel dijo...

Hauré de llegir "Mujercitas" :o)
Crec que ja t'ho he dit altres cops: segueix escrivint, ja veus que en som uns quants que t'ho agraïm.
petons

 
Free counter and web stats