lunes, 4 de febrero de 2013

TERESITA


En sis anys de blog no li he fet mai un post a ma mare. I crec que s’ho mereix.

Aquest Nadal ha cuidat de mi com només ho pot fer una mare, preguntant-me cada matí com em trobava. Bé, avui bé. O no, avui molt malament.
He tingut un dolor físic tan insuportable que no sé com he anat fent aquests últims mesos. Però gràcies a l’ajuda de ma mare la meva salut ha millorat. Quan em veu marxar, amb la maleta i el Bruc d’equipatge sempre plora una miqueta.
-Quan tornaràs? –em pregunta.
-No sé, mama. Ja vorem.
Crec que el dia que em va veure marxar per començar una vida nova, amb la furgoneta llogada plena fins amunt de les meves coses, amb la Bruji al volant (sempre al meu costat, com una segona mare) i el gos i jo de copilots, li vaig trencar el cor. A ella i al meu pare. Es sentien abandonats, però havia de ser així. I ella ho sabia.
No passa un dia que no em truque. I si un dia no em truca a l’hora de sempre, penso: què estrany, avui la Teresita no em diu res. Però sempre ho acaba fent.
Quan la vull fer empipar li dic:
-Mama, com és que em vas fer tan feeta?
-No ets fea, ets molt guapa. Els meus quatre fills són tots guapos.
Jo continuo…
-I com és que ningú m’estima?
Llavors no troba la resposta. Però sé que descansarà el dia que li digui: mama, he trobat un rei de copes que m’estima.

Ma mare em conta coses de quan vaig nàixer. Ja s’acostava la primavera i ella passejava amb mi al cotxet. La gent que se li apropava la felicitava pel nou fill i quan em miraven, la cara els canviava. Estaven decebuts.
-Una altra xiqueta!
La gent esperava que a la tercera fos finalment un hereu (que va venir dos anys i mig més tard).
Però ma mare els responia:
-És un sol. Menja i dorm. No em dóna cap maldecap.
Mon pare s’afegeix a la conversa mentre acarona el Bruc:
-Ets l’única a qui vaig vore nàixer…Negra i greixosa…-És la delicadesa de mon pare per dir-me que era morena i pesava cinc quilos. Tot això que duia per endavant...

Dimarts ella va ser la primera en saber que potser finalment me n’havia sortit. Que ja tenia el camí mig fet.
-Mama, crec que tindràs una filla famosa. -li dic mig en broma.- M’han dit que sí.
Espero que tot vagi bé i que, si un dia torno a casa, vagi amb una cosa a les mans que la faci sentir orgullosa. Crec que ja ho està, que no em cal tornar a casa amb les mans plenes, però jo ho necessito, mama. No hauràs de patir més per mi. Ja caminaré sola, sense l’ajuda de les teues mans. Crec que no t'he donat mai les gràcies per donar-me la vida. Potser avui ho faig. Gràcies, mama.







12 comentarios:

Emily dijo...

La foto que il·lustra el post és del primer Nadal sense mon iaio. Crec que es nota per la mirada trista de ma mare encara que somrigui a la càmera. Al seu costat, Emily i l'hereu.

Pais secret dijo...

Feeta preciosa, si jo fos la teva mare t´apapatxaria a petons.I no dic res més perquè sóc de llàgrima fluixa i acabaríem nedant.

Conserva-la i mima-la com t´agrada que ho facin amb tu.

Emily dijo...

País, la cosa va de si me'ls deixo fer els petons, que no em diuen "furra" perquè sí. Jo també sóc de llàgrima fluixa, cosa de peixos...:)

Anna Tarambana dijo...

M'has emocionat. És un post molt bonic i tendra.

Mari-Pi-R dijo...

La Teresita es una madre para todos, para mi es mi segunda madre, es rápida haciendo las cosas, positiva en sus pensamientos, bondadosa, y cuida y se preocupa de todos, a su lado uno se siente bien cuidado. Este verano que estuve pasando unos días en su compañía en mi último día me di cuenta que no habíamos tenido en ningún momento un mal entendido que todo había ido rodando sin darnos cuenta y habíamos estado muy bien juntas, me dijo al despedirme que volviese al año próximo por más tiempo ya que nos lo habíamos pasado muy bien. Te quiero Teresita.

el paseante dijo...

Serà bonic posar a la falda de la teva mare aquesta cosa de la que se sentirà orgullosa. I ets feeta, què hi farem... Això sí, ets menys feeta que Fra Miquel, que la Xurri, que la Rateta Miquey, que l'MK, que el Veí de Dalt, que la País Secret... Som escassos els guapos a Blogville.

PD: Bon post, escriptora.

Gerònima dijo...

Tu feeta???
Vinga va! Menteix-li a una altra!
Encara recordo la primera vegada que et vaig veure. Tot ulls i somriure. No vaig dubtar quan et vaig veure sola a venir-te a parlar.
Recordo que després, el Veí em va dir: "que ja us coneixíeu amb l'Emily?"
Ja ja ja! No nena. Tu no ets feeta. Tu ets molt guapa. T'ho ben prometo.



pd. i sí! el post molt maco! :)

Emily dijo...

Anna, benvinguda. També havia perdut el teu enllaç :)

Emily dijo...

Mari Pi, ya lo has dicho todo, vuelve, yo también me alegré de que estuvieras por aqui :)besitos

Emily dijo...

Diria, Paseante, que som els més feos de Blogville i els demés guapos, que tu tens una autoestima que no te l'acabes...

Emily dijo...

Gerònima, quan vas entrar a la festa vaig pensar: Déu meu quina noia! Més tard ho vaig comentar amb una bloguera més i em va dir el mateix :)
De vegades tenim feeling amb algú sense haver-nos vist abans.
I de vegades faig post com aquest perquè necessito augmentar-me l'autoestima que està en hores baixes i pensar que encara interesso a algú (o vaig interessar ):)

joana dijo...

Tot l'agraïment en un post. Se'l mereix i tant que se'l mereix però ja saps...les mares encara que no els dediquem un post saben que les estimem.
Conserva la teresita.
m'ha emocionat llegir-te Emily
una abraçada

 
Free counter and web stats