lunes, 3 de noviembre de 2014

EL PACTE


Ella i jo havíem arribat a un pacte. Va ser una setmana abans que marxés. Jo tenia una cosa que ella volia. Lo que jo tenia, jo ja no ho volia. La meva proposta va ser acceptada.
-Per on hauríem de començar?
Va tardar uns minuts abans de respondre.
-T'hauràs de tallar els cabells. Començarem per l'aspecte físic. Recorda que les dues tenim la genètica en comú. Tampoc serà tan difícil.
Alliberar-me dels cabells no em suposaria cap esforç. De fet, ja ho havia pensat.
-I els ulls? Tu els tens blaus...
-El color no és important. Podré mirar a través d'ells, això és el que compta.
-He pensat que hauré d'aprendre a nadar com tu.
-Això és el que més m'agrada de la teva proposta. Tornar a sentir l'aigua. Ahir em va passar una cosa molt curiosa...
-Què?
-Va ploure.
-Ahir? No ho recordo...
-No, vaig sentir la pluja... Com t'ho diria... Em queia a sobre i no plovia. Crec que això vol dir que em queda poc.
Se'm va escapar una llàgrima. Ara no, ara no... Que no et vegi plorar.
-Obre l'armari. Tenim la mateixa talla, potser ara estàs més prima, però ets modista i ja t'ho arreglaràs. Busca el bikini blau, és el que més m'agrada.
Em vaig posar els sostens per damunt la roba i omplia les copes.
-És xulíssim! M'anirà bé.
-Tria el que més t'agradi. Hi ha un munt de jerseis a ratlles.
Ella sabia que són la meva debilitat, les ratlles. Em recorden el mar i les dones franceses. Vaig anar agafant amb recança la roba que m'agradava. Això em feia sentir malament, molt malament.

Quan ens vam tornar a veure jo ja duia els cabells curts.
-Estàs guapíssima!
-Saps una cosa? Amb el cabell curt, els homes em miren més...
Va somriure.
-Tot s'ho diu ella...
-Si no m'animo jo, qui ho farà?
-Em pots fer un favor? Posa't el vestit blau d'estampat japonès que em vas fer.

Quan em vaig mirar a l'espill, amb el cabell curt, els llavis pintats i el vestit japonès cordat al coll i sense esquena, era ella.
-Aquest vestit em recorda les nits d'estiu que ja no viuré.

Fa cinc mesos que vas morir. Duc el teu cabell, però ara una mica més llarg. Em poso la teva roba, les sabates, i escolto la teva música. Quan cuso, penso en tu. Quan dibuixo, penso en tu. T'agradaria tot el que estic fent, tot i que sé que m'he d'esforçar més. Però què t'he de contar a tu? Si els meus ulls, ja són els teus. I el meu cos també. Tornes a tenir vida, la meva.



3 comentarios:

Mari-Pi-R dijo...

Un buen pacto del que podrás recordarlo en muchos días de tu vida.
Que duro es, no estar con ella.
Besos.

Pais secret dijo...


Entenc bé aquest pacte perque d' alguna manera també el vaig viure fa molts anys. I encara hi ha dies que el veig reflectit al mirall.I no pesa sinó que reconforta.

Segueix sent tu, tal com ets i porta-la a ella a la butxaca del cor.Això us farà indestructibles.

el paseante dijo...

Demà anirem tots quatre a ca'l Ramon. Segur que ella ens portarà sort.

 
Free counter and web stats