miércoles, 15 de mayo de 2013

PRIMAVERA TROMPETERA


Tot ha començat a les 8.30 del matí. La veu de l’altra banda del telèfon em deia que havia de ser a les 9.30 a un lloc del centre de la ciutat i que havia de cometre un delicte tipificat al codi penal, concretament a l’article 220 de la Constitució, apartat B, com a greu o molt greu: suplantació de la personalitat. Et poden caure un mínim de tres anys a la garjola. Li he dit a la persona que em demanava que la suplantés que si em tancaven, com a mínim em pagués la fiança fins el moment del judici si no me’n sortia. I que contractés un boy friend per un vis a vis un cop al mes si anava a la presó.


Tothom sap que si has de cometre un delicte has de passar desapercebuda. Uns pantalons còmodes i una brusa. Unes sabates de pell fina amb el taló just per caminar correctament i no moure els malucs més del necessari. Una bossa cara i una carpeta per amagar la davantera. Un maquillatge correcte i alguna joia discreta.

I què he fet? justament tot el contrari. M’he posat la faldilla negra cenyida, la samarreta de tirants ratllada en blanc i negre i una jaqueteta curta. Les sabates de taló de més de 10 cm, una mica perilloses si camines amb pressa. M’he maquillat amb la ratlla als ulls i m’he pintat els llavis. Ole. Ja està aquí la primavera trompetera.

Quan ella arriba, la primavera, jo sóc l’ambaixada de l’estiu. Ja pot seguir fent fresca, ja, que quan jo decideixo que és el moment d’ensenyar la carn, ja pot nevar, que no hi ha marxa enrere.

I és que...qui vol ser pràctic quan pots donar una mica d’alegria? No és millor ensenyar les ungles dels peus pintades de color rouge pirate que amb un discret rosa? No és millor moure els malucs al compàs d’una copla i que un tanguero et digui quan passes pel seu costat mentre fuma recolzat a l’entrada d’un bar: me fundiría con el aire que respiras...I somriure per donar-li les gràcies.

I es que he decidit posar-me un cartellet al front i escriure: estic lliure, va, vine. Que ja està aquí la primavera trompetera. Que en realitat totes les dones som unes fresques, que diria aquell, perquè, qui vol estar trist si ho tens tot o quasi tot? I si no ho tens, ja vindrà.

Torno al barri bohemi on visc –de moment me n’he sortit- i que sempre riu. Pujo a casa i em rep Bruc, visca, visca, la mama ha tornat. I sembla contenta. Ja està aquí, ja ha arribat, la primavera trompetera.





3 comentarios:

Pais secret dijo...


Aquest és un post gamberro, però m´encanta. M´encanta quan et poses tremenda i et menges el món.

Arriba l´Emília!!

fra miquel dijo...

Quin perill de dona! ;D
però...
Visca la primavera trompetera he he
B7s

el paseante dijo...

Jo t'he vist desobeir un munt d'ordenances municipals: deixar beure el Bruc en una font pública (prohibit), creuar per un lloc sense pas de vianants (prohibit), caminar per la calçada (prohibit), fumar a menys de 50 metres d'un centre escolar (prohibit), viatjar en una vespa sense casc i eixarrancada com un homenot (prohibit), fer botellón amb la Xurri a la plaça de la Revolució (prohibit)... Així que lo de la suplantació d'identitat és només una nova taca en el teu historial.

I ja et passaré uns mitjonets de tennis per amagar aquestes ungles vermelles. De res :-)

 
Free counter and web stats