jueves, 29 de abril de 2010

30 D'ABRIL




“Desde entonces me pregunto siempre cuáles son las invisibles relaciones que determinan nuestra vida, y qué hilos las unen.” W.G.Sebald

Sempre he pensat que la meva vida la dirigeix algú, segurament el meu Creador. A les seves mans, sóc una nina de fusta, i les meves mans i els meus peus estan lligats amb una mena de cordes invisibles, que ell mou com vol. Em va posant coses i persones al meu davant. Si estic perceptiva, li faig cas. Atenta a tot el que posa davant dels meus ulls. Així és com creo coses maques que m’ajuden a viure. Escric, dibuixo, cuso gossets de roba que un dia em donaran sort i canviaran la meva vida, com una persona em va dir un dia.
Divendres passat esperava un amic per anar a dinar. Mentrestant, matava el temps mirant els llibres que estaven exposats en una petita llibreria de Gràcia. No compro mai llibres el dia que se suposa que se n’ha de comprar un. Però el meu Creador estava juganer i me’n va posar un al davant: Bilbao-New York-Bilbao, de Kirmen Uribe. Aquest autor, juntament amb Bernardo Atxaga, són els meus escriptors prefererits, els meus “números primos gemelos”. Vaig agafar el llibre i el vaig obrir per la primera pàgina. I vaig llegir la cita amb què encapçalo aquest escrit. Vaig somriure. “M’estàs temptant, oi, Creador? Vols que aquest llibre sigui meu…” I així va ser. Tenia un tresor i me’l vaig amagar a la bossa, per llegir-lo quan arribés a casa. Hi vaig trobar aquest fragment:

“En esa misma zona, entre Ondarroa y Mutriku, se ubica el barrio de San Jerónimo. En el otoño de 2005 escribí una columna titulada “San Jerónimo”. En ella contaba cómo, adolescente, fui con mis padres a la romería del barrio del mismo nombre. La fiesta se celebra el 30 de septiembre y todos los años llueve. Por eso los del pueblo le llaman “San Jerónimo, el santo meón”. El caso es que, en aquella ocasión, acudí con mis padres porque en la plaza tocaba Kaxiano, el acordeonista ciego. En la entrada una mujer me ofreció una carta, como al resto de chavales. La mujer tenía dos barajas y a los chicos nos repartía de una y a las chicas de la otra. Cada uno debía bailar con quien tuviera su misma carta. ¡Qué agobio! Sin poder soportar la vergüenza, tiré la dichosa carta en un rincón y al final no bailé con nadie.
Siempre me preguntaba quién sería aquella chica a la que dejé plantada con mi misma carta. Si habría encontrado el verdadero amor o, si desde entonces, aún estaba esperando a que apareciera su pareja de baile.
Eso era lo que contaba en la columna.
El artículo se publicó en otoño del 2005. Una noche de aquel invierno Nerea se acercó y me dijo, “yo era la chica que en aquel San Jerónimo tenía tu misma carta”.
Desde entonces no nos hemos separado”.

Quan vaig llegir aquest fragment, vaig tancar el llibre i vaig tornar a somriure. M’havia donat la idea per a aquest escrit que he titulat “L’as de diamants”:


Ara us contaré la història d’un home i una dona. Un 30 d’abril de fa dos anys, cadascun va agafar una carta d’una baralla, a molts kilòmetres de distància l’un de l’altre. La dona va mirar la carta, era l’as de diamants. La va guardar. L’home va fer el mateix. Va agafar una carta i va coincidir. Era l’as de diamants. I la va guardar.
El 4 de juliol es van trobar. Ella duia la carta amagada a la butxaca. Ell també. No se la van ensenyar. Tenien por. Durant dos anys es van anar veient. Sempre amb la carta amagada, no fos cas…
Alguna vegada, ella treia la carta i li ensenyava. Però ell amagava la seva. De vegades era ell qui treia la carta, i ella amagava la seva. En aquests dos anys, ella va anar creixent al seu costat. Un dia se la veia riallera. D’altres, trista. Uns dies estava imaginativa, efusiva, feliç. D’altres, apagada, distant, infeliç. A ell li passava el mateix.
Avui fa dos anys que es coneixen, i mantindran la seva amistat fins que un dels dos estripi la seva carta i li enviï a l’altre, trencada. Voldrà dir que tot el que hi havia entre els dos s’ha acabat. Però el que no saben és que, encara que la carta estigui trencada, cadascuna de les dues parts en formarà una de sola. L’as de diamants.
Us diré que la dona sóc jo. Permeteu-me mantenir el nom d’ell en secret.

21 comentarios:

Rita dijo...

Un apunt bonic, Emily, i més bonica encara aquesta amistat tan especial. Felicitats!
Petonets, maca!

el paseante dijo...

M'agrada que tornis a escriure en aquest blog. Una vegada em vas regalar la lectura del Bernardo Atxaga. Em va agradar moltíssim. "El hijo del acordeonista". És curiós que tinguis preferència pels escriptors vascos. Potser hi hauries d'anar de vacances i veure si reconeixes la terra que potser va ser teva en una altra vida. Mentrestant escriu, cus i dibuixa, mentre et mou el teu Creador. Ho fas molt bé.

troyana dijo...

Emily,
eixe és un dels majors misteris:"...las invisibles relaciones que determinan nuestra vida,y qué hilos las unen".Per a alguns,l´atzar,per altres,el destí.Jo,com a tú,pense que algú mou els fils,tal cual fas tú amb els personatjes de Dash&Lilly;)
Per altra part,l´amistat(al cap i a la fi,un amor sense moments erótics)és com un fil invisible que ens manté unit a algú i aquesta de " L’as de diamants” sembla molt especial.
A mí també m´alegra que tornes a escriure en aquest blog,després de tot,este és teu,l´atre de la Lillian.
bss

Emily dijo...

Rita, gràcies. Petonets, :)
Paseante, en teoria aquest era l'últim escrit en aquest bloc. Però com em conec massa bé, sé que no ho serà. I més quan ja tinc pensada una altra història. A qui li hauré de donar vacances és al meu cap :)
Ja conec aquesta terra basca. Em va agradar molt. Però m'agrada massa el meu mar. Continuaré sent la nina del Creador.
Troyana, les teves paraules sempre són tan...com ho diria, madures? I si parlem de cinema, lo meu seria una versió de Cuando Harry encontró a Sally :)
Tens raó, aquest bloc és meu, l'altre de la Lillian :)

troyana dijo...

Madures?moltes gràcies,m´ho prenc com a un cumplit:)
I lo de "Harry encontró a Sally",et refereixes a la teua amistat de L´as de diamants,no?dis-me tú series Harry o Sally?

ricderiure dijo...

Molt maca l'història de l'as de diamants...
jo en tinc una de semblant amb una carta que va estripar un mag...
(era un as de cors!)
les amistats són la cosa més valuosa que tenim!
i no paris el bloc!
salut!

Emily dijo...

Troyana, sens dubte, Sally, però sense l'esceneta del restaurant :P
Ricderiure, conta-la! Salut!

PS dijo...

Sovint també em pregunto qui carai ens mou els fils i perquè. Mai obtinc respostes, però em nego a admetre que no sigui jo mateixa la que al final determini com vull que quedi el brodat o la dansa de la nina.Que m´hi negui no vull dir que ho aconsegueixi...

Lluita per les cartes, pel diamant, per tu mateixa i perquè els fils no es trenquin.
Un petó,peixet.

Emily dijo...

Ai, País, jo crec que ho tenim tot escrit, però que nosaltres hi podem fer alguna cosa...
Petó, peixet

rhanya2 dijo...

Ets una romàntica impenitent, Emily... I que bonic t'ha quedat aquest escrit!

rhanya2 dijo...

Per cert el meu dia bonic de recordar com vaig conèixer a qui té la mateixa carta que jo ara per ara (el dos de cors) és el 26 d'abril... Des de fa quatorze anys.
Potser un dia aquesta data ja no significarà res per mi. Mentrestant, dilluns hauria pogut fer un post de l'estil del teu.

PS dijo...

Cuca, quan puguis passa per casa... (qui avisa no és traïdor)

A les altres dues flors els faré un te, però tu et mereixes un clooney doble. Què et sembla amb unes gotetes de crema de whisky, si?

fra miquel dijo...

Doncs si que estàs romàntica, sí. Aquesta primavera ve forta!
M'ha agradat molt aquesta història (jo també sóc una mica romàntic) És cert que de vegades sembla que algú ens mogui els fils i et trobes amb casualitats que interpretes com senyals del "Creador"
Cal estar a l'aguait i aprofitar les bones ocasions que ens presenta.
Que són tres dies!
Espero que la teva història acabi bé...

Petons

Emily dijo...

Ai, Violette, massa i tot. Dos de cors? Mmmmmm
País, ja l'he recolllit. Deixa'm pensar a qui li dono :)El clooney el prenc amb llet condensada, bombonet. Saps que hi ha un gironí que de tant en tant em diu cuca?
Fra Miquel, quedem al confesonari cap a les set. He de combregar i he pecat, jeje.

PS dijo...

No em diguis que també te´ls prens amb llet condensada?
Al final ens ho haurem de fer mirar això Emily...
Els gironins ho diem molt carinyosament "cuca" , als nens petits , a les persones que estimem i en la intimité jeje

Anónimo dijo...

Me gusta Bilbao-New York-Bilbao y también La Bienquerida. Ya no se me hace raro visitar tu blog y pensar que muchas de estas entradas las podría haber escrito yo... En tu casa me siento en casa.

Emily dijo...

Anónimo, debemos ser números primos también. Gracias.

khalina dijo...

quina història més tendre. Ais!

TdM dijo...

Me temo que el anónimo era una tarta. Esta tarta también quería preguntar de qué libro de Sebald es la cita. No la recuerdo y la verdad es que he leído todo lo que ha escrito y algunos libros más de una vez.

Emily dijo...

Khali...
Tarta, te contesto el comentario que me ha llegado aunque aqui no salga. Te traduzco lo que escribí:
"Cogí el libro y lo abrí por la primera página. Y leí la cita con la que encabezo este escrito"
La cita es de Bilbao...
Buscaré algo de Sebald.

sumpta dijo...

Ai la por! És bo de tenir-ne, per no mostrar tan fàcilment les cartes i descobrir-se massa ràpid. Tanmateix, tanta por por amagar una bella història d'amor.

 
Free counter and web stats