domingo, 7 de mayo de 2017

XARAHZAD 22.22.





Cada tres setmanes visito la reina italiana. Quan arribo li dic: avui, abans de marxar, faré fotos dels gats. Joan i jo estem escrivint una novel·la infantil on sortiran Capi i Lupita.
Maiku, la gata persa, se'm queda mirant com si digués, i jo?
Ai, que haureu de sortir tots, tu, Maiku i Tigretón també, pobret.
(Quan deixo de banda algú en un conte, em sento malament).
-Què fas ara, Jose? Em pregunta la reina.
-Estic dibuixant un conte que va d'un gosset que...
En el minut i mig que dura el relat, la tieta italiana ha oblidat les seves penes.
-Que bonic! Té molt de sentiment... Això et surt de dins?
-Sí, de dins...
Quan torno cap a casa camino en paral·lel al mar. Penso en això d'escriure contes. Si un dia de fa molts anys un estrany no m'hagués obert una finestra per parlar, no sé què estaria fent en aquests moments. Ara la meva vida són els contes i els personatges que anem creant, que entren i surten dels calaixos segons ens convé.
Si estic en procés de creació, em parlen tot el dia. Escric diàlegs mentalment, canvio escenes... Ara un gos, ara un gat. Ara una casa, ara un prat.
Abans la inspiració em venia quan em rentava el cabell. Ara em llevo d'hora i després del primer cafè me'n torno al llit i penso. De vegades em ve al cap una paraula: espineta. Ja tinc la resposta a la meva pregunta. Ja està tot aclarit. De vegades és una cançó que escolto. Busco paraules boniques per dir a algú i són a Coral·lí.
Abans m'interessaven les relacions humanes adultes i els seus conflictes. L'amor, un assassinat, una traïció. Ara només penso en animalets que acabo humanitzant. Amb ells es poden explicar les coses de la vida als nens que un dia es faran grans. L'amor entre adults, els crims i les traïcions m'han deixat d'interessar. Torno als nens i els animals. Potser és l'únic que queda de bonic en aquest món.
Aquest Nadal passat havia de llegir un conte a la família després de dinar. És l'últim que hem acabat, Joan i jo. La meva germana gran va dir, això ho feia Jane Austen, llegia les novel·les a la seva família...
Així que em vaig posar en situació i vaig començar a llegir. La Cinta petita se'm va asseure al costat amb un paper en blanc i un llapis. Quan vaig acabar la narració, ella havia dibuixat un cocodril amb un raspall de les dents a les potes. Era la unió perfecta, ella havia il·luminat el conte amb el seu dibuix infantil. Desconec si Jane Austen tenia una fillola com la Cinta, si li dibuixava les paraules que ella escrivia.
Fa dos anys, el professor de l'Aula d'Il·lustració va obrir un armari tancat en pany i clau per evitar robatoris, perquè a dins guardava tresors en forma de llibres. Me'n va passar dos d'una escriptora i dibuixant japonesa. Un dels llibres contava la història de la Lily, una osita que cuinava i teixia bufandes per a l'osito que estimava. Però ell no deia mai les paraules que ella volia escoltar. Un dia, la Lily va omplir una maleteta amb les seves coses i...
Aquell conte parlava de la timidesa i de les paraules no dites.
El professor, esperant la meva reacció, em va mirar. Li vaig dir, que bonic! I va somriure.
Per timidesa no vaig continuar parlant, però li volia dir: jo vull fer llibres...
No seré mai una escriptora com Déu mana, no sé escriure grans novel·les. Però si faig petits contes amb dibuixos, ja em dono per satisfeta.
Vull viure en un món ple d'ositos tímids i de gossets que tanquen els ulls per recordar algú del passat. La il·lusió està intacta.


5 comentarios:

RaT dijo...

<3

el paseante dijo...

Els personatges volen una cadira sota el cul, un teclat, un quartet de la rentadora on s'ensuma l'estiu i moltes hores d'anar-los tallant i retallant. Allò és la sala de màquines, on arriben les ordres procedents dels menjador i on mai s'escriurà un post tan bonic com aquest.

PS dijo...


Doncs ja ho han dit tot el Paseante i la Rateta, si és que podien dir alguna cosa més després d'aquest post. Jo ara em quedo en silenci -l'ocasió ho requereix- i et dic que sí a tot.

petons i il·lusions

Mari-Pi-R dijo...

La escritura te mantiene viva y con imaginación cuando la dejas ya no vives en intensidad y tu vida resulta monótona.
Sigue en la vía que estas y no dejes de escribir pequeñas narraciones.
Besos

Gerònima dijo...

Que bonic Emily!

 
Free counter and web stats