lunes, 15 de diciembre de 2014

LA CRUA REALITAT


Un diumenge al tard tornava a casa i em vaig creuar a la Diagonal amb un parell d'homes ben vestits que arrossegaven una maleta cadascú, buscant un hotel on passar la nit. Vaig suposar que l'endemà tenien un congrés o què se jo. Em vaig fixar en un en concret. El vaig imaginar desfent la maleta, sol, sense ningú amb qui parlar en aquelles hores de la nit. Segurament agafaria una beguda forta de la nevera i s'asseuria a la punta d'aquell llit de matrimoni amb una tristesa infinita. Li hauria anat bé tenir a mà una targeta on posés: Asiáticas sumisas. No se arrepentirá. Llame al 666 237 … Discreción asegurada. Però no la tenia ni s'havia fixat amb mi. Així que es desvestiria, miraria una pel·lícula porno i s'adormiria. (Quan vull puc ser molt sòrdida).
Llavors vaig sentir una veu que em deia: creus que la maionesa que tenim a la nevera s'haurà fet malbé? Em va costar tornar a la realitat.
-Saps una cosa? -Li vaig contestar- T'has fixat amb els dos homes que ens hem creuat? Doncs jo m'estava fent una pel·lícula amb un d'ells i tu m'has fet tornar a la realitat...
-Però ara arribaràs a casa, voldràs maionesa per sopar, i no en tindrem. Si no me n'ocupo jo de la intendència, qui ho farà?
Joan té la virtut de posar-me els peus a terra. S'ha de ser pràctic i punto.
Un dissabte jo havia tingut la idea de cuinar peix per sopar. Seria una sorpresa. En lloc de comprar un parell de llenguados, vaig comprar un quilo de sardines. Aquell dia jo seria la cazadora recolectora. Aprofitant que ell havia anat a escampar la boira, jo soleta vaig netejar les sardines. Les dones del sud ja ho tenim això, igual planxem un ou que fregim una corbata. Quan va entrar al menjador, va ensumar com un gos i va dir: què és aquesta olor tan forta?
-Estic fent sardines al forn...
No us imagineu lo vulnerable que em vaig sentir. Tota jo era una gran sardina amb davantal. Aquella olor s'havia escampat per tota la casa. Ara les cortines de fil feien pudor de sardina, com els meus cabells i les meves mans.
-Qui em voldrà, Joan? Com es pot ser tan poc sexi? Si ara baixés al bar de baix i algú allargués la mà per saludar-me, la meva mà faria olor de peix...
Però les sardines estaven prou bones. La crua realitat és així.
Fa unes setmanes jo em sentia la dona més guapa del món, vestida de vermell, tornant a casa de matinada. Bruc em va rebre mig adormit i despentinat. Em vaig fer un cafè i vaig encendre un cigarret. La casa estava silenciosa, com a mi m'agrada. Pensava en tot el que m'havia passat aquella mateixa nit i el soroll del mànec de la porta del menjador em va fer girar el cap. Joan entrava despentinat i amb la tovallola al coll. Vaig somriure amb tendresa. Els dos homes que tinc a casa m'esperaven, despentinats i amb cara de son. La crua realitat, vaig pensar.
Un dia puc ser una dona sexi i perfumada. D'altres sóc una gran sardina amb davantal. Però de vegades, la crua realitat té el seu puntet.


 
Free counter and web stats